La Creu del Sud

                                                                                                                                                                         en castellano aquí Article publicat el 20 de Maig del 2020 a Catalunya Plural Hi ha fotografies que per a mi envaeixen la intimitat. I jo no l'haguera publicat. No per la intimitat de la noia, per la intimitat del jove i del seu dolor per la pèrdua d'un company feia una estona. El concepte d'intimitat, malauradament vari...

Versión en castellano Josep i Maria, varen tenir el fill a Betlem perquè havien anat a empadronar-se. Els dies de camí, amb ella embarassada, varen ser la causa que el fill neixes lluny de casa. L’embaràs no eximia de l’obligació. I si ho penseu bé, és una animalada!! Fa més de dos mil anys, una de les notícies trending tòpic de tota la recent història, es produïa originada per un empadronament. Josep i Maria, varen tenir el fill a Betlem perquè havien anat a empadronar-se. Els dies de camí, amb ella embarassada, varen ser la causa que el fill neixes lluny de casa. L’embaràs no eximia de l’obligació. I si ho penseu bé, és una animalada!! Haver de fer dies de camí només per empadronar-se, trobar-se que no hi havia allotjament i havien de dormir al ras i infantar lluny de casa en un lloc inhòspit. No hi parem massa atenció en aquest detall que feu que el naixement fos així. Només ho obviem perquè en aquella època pensem que podia ser normal que només per empadronar-se fos justificable to...

Durant el confinament vaig escriure aquesta pregaria que la Montse Vernet va editar i la Mª Luisa Martín va voler il·lustrar. Moltes gràcies a les dues!  La situació de pandèmia pel covid-19 i l'estat d'alerta sanitària decretat a molts països, ha posat en evidència moltes situacions lamentables de grups socials que no veiem, accelerats com anàvem tots plegats i ocupats en tantes coses que ens resultaven imprescindibles de fer. El confinament, amb parada laboral per a molts i aïllament social, ha permès que sortissin a la llum els grans problemes, no només ecològics, sinó sobretot socials. Ha posat de manifest els valors inacceptables d'aquesta manera de viure i conviure. Potser no ho podrem suportar i voldrem tornar a la 'normalitat' i oblidar aquesta revelació, com si es tractés d'un malson; o ens haurem avergonyit de situacions de les quals en som corresponsables. Potser hem despertat la consciència sobre problemes o situacions desconegudes fins ara i tal veg...

En castellà Segons l'estudi d'Oxfam Intermón "Escollim dignitat, no indigencia", aquesta pandèmia pot posar fi a la vida de 40 milions de persones. I sumir a la pobresa, a 500 milions de persones més. Com sempre, l'impacte més gran serà en els països empobrits i més vulnerables on la manca d'estructura sanitària impedirà atendre com cal als afectats. A Mali per exemple hi ha tres respiradors per cada milió de persones. A casa nostra hem hagut de córrer per evitar el col·lapse d'hospitals i UCIS. Teníem un sistema sanitari castigat per les retallades, però que encara tenia qualitat i estructures. I en aquest sistema sanitari li ha calgut que per exemple, empreses com la Seat, es posin a fabricar respiradors. M'ha semblat genial aquesta capacitat d'adaptació d'una multinacional. Això diu molt de les persones que hi treballen i que ho han proposat. És un signe del canvi que podria arribar. Fa dos dies vàrem veure a la premsa que ja n...

En castellano Aquest article és la segona part d'aquesta sèrie. Si no has llegit la primera , t'aconsello que ho facis abans de llegir aquesta. La primera part la teniu aquí: "La epidèmia que ho va canviar tot ... i ens va fer retrocedir (1ª part)" . Evidentment tothom recorda aquella primavera del 2020. Ha quedat a la memòria. La malaltia no ha desaparegut però té xifres residuals, tot i seguir morint algunes persones. Però no deixa de ser un breu a les pàgines interiors dels diaris. Il·lustració d'Eulàlia Llopart Res és igual, però tot ha tornat a una certa normalitat. No del tot perquè va costar recuperar-se d'aquella mortaldat massiva però la situació d'emergència, afortunadament, ha desaparegut. Les darreres setmanes van marcar un gir en tot l'episodi. El confinament a casa, comiats a coneguts que no es van poder fer, milions de petits gestos solidaris, compartir en els balcons cançons o aplaudiments, i més coses que ara em dei...

en castellano lo podeis encontrar aquí: CAST Feia un fred hivernal a l’andana de l'estació de Vic com acostuma a passar. Pujàvem al tren i tancàvem les portes tot seguit, perquè a dintre s'hi estava bé. El tren era quasi buit perquè començava allí mateix. Ens vàrem asseure espaiats per tot el vagó esperant l'hora de sortida. Els seients buits ens servien per deixar abrics, bosses o maletes. El viatge pintava realment plàcid i agradable. A la primera parada, Balenyà, va pujar força gent. Es van distribuir pel vagó perquè encara hi havia força seients buits. Malgrat tot, els nois de les maletes varen haver de treure-les i posar-les al compartiment de dalt. Els vàrem ajudar. Jo vaig haver de recollir els papers que tenia al seient del costat. Una noia es va fer l'orni i va continuar amb els peus sobre el seient del davant. A Centelles, dues parades després, va pujar molta més gent. Era la fira de la tòfona i era hora de tornar cap a Barcelona. L'arribada de no...

En castellano aquí:  CAST Article publicat originalment a Catalunya Plural el 5 de setembre El darrer dijous d'agost hi va haver una sessió de control al Congrés dels Diputats pel tema de l'Open Arms. No us recomano que us la mireu si no voleu posar-vos malalts. Els rescats a alta mar i els entrebancs que posen tots els estats europeus per deixar desembarcar les persones rescatades ha estat un dels temes d’aquest estiu. Els estius són propicis per aquests temes. Manters, menors no acompanyats i migrants rescatats són diverses cares d’un mateix prisma sobre el qual sempre acabo escrivint algun article cada estiu, saturat de sentir bajanades. Són temes recurrents. I al voltant dels quals es genera polèmica, es diuen bestieses espectaculars, es dicten sentències, informació i valoracions que no aguantarien cap anàlisi seriosa. Són afirmacions fetes des de conviccions i emocions pròpies que sovint tenen més a veure amb les pors de cadascú que amb la realitat. Segueix se...

Són a casa nostra després de dedicar anys a arribar-hi. Pel camí han patit gana, set, han vist morir companys i també ells sovint, han estat a punt de deixar-hi la vida. El darrer pas, complicat, els ha deixat marcats de per vida. Passar-te hores, de nit, veient com la dèbil embarcació on viatges s’enfonsa, sense ja cap esperança de sobreviure, no és senzill de superar. L’arribada és freda, sovint amb mesures de protecció. Lògiques però distants. Paperassa que no entenen. Transport a no saben on. Policia, jutges i centres que, encara que estiguin bé, no són el que ells esperaven trobar. Dificultats i entrebancs per aconseguir papers, permisos de residència temporals però no de treball. Documentació que sols no aconseguirien mai, perquè el sistema està pensat perquè sigui quasi impossible sense ajuda. I notant sovint les mirades i recels de persones obertament o inconscientment racistes, l’exclusió a l’hora de llogar un pis, d’accedir a una feina o d’anar simplement a comprar i...

La tarda del 15 d’abril es cremava Notre-Dame. Les televisions ho retransmetien en directe. L’incendi, i alhora el patiment de milers de francesos que veien com cremava tot un símbol. I el foc feia desaparèixer amb poques hores, segles de feina i història. Una tragèdia. És difícil imaginar les hores i hores de feina, suor i il·lusió que hi havia en aquest sostre. Abans que s’acabés l’incendi varen aparèixer les primeres notícies de donatius per reconstruir Notre-Dame. I l’endemà hi havia més de 1.000 milions d’€ disponibles. Si, més de 1.000 milions. Perquè algunes tragèdies tenen 1.000 milions en menys de 24 h i altres no aconsegueixen ni un €? Perquè entre 4 persones o empreses poden regalar 1.000 milions en poques hores sense que ni elles ni les seves empreses se’n ressentin? Fins a quin punt era una operació de publicitat? Perquè algú pot tenir tants milions per donar quan la immensa majoria no en veurà cap ni en tota la seva vida? No ens poden tornar a dir que no hi ha diners ...

En castellano Fa ja 30 anys que vaig entrar a treballar a Intermón, i aquest mes de maig tanco la meva etapa a Oxfam Intermón . En aquests 30 anys he fet moltes coses, i en aquest moment, més que pensar en el que deixo, penso en tot el que he guanyat durant aquest temps. Vaig començar a treballar per Intermón en acabar la carrera de medecina i just després de casar-me, l'any 1988. Aleshores vàrem marxar amb la Susanna a Bolívia, a Charagua, en ple Chaco. Allí vàrem donar un cop de mà en el sistema públic de salut, fent de metges a la zona de Cordillera treballant bàsicament per la població guaraní. El 1992 Intermón em va demanar de coordinar l'àrea d'Àfrica Austral en un moment on Intermón creixia i s'obria a més països i realitats. Vaig estar 8 anys coordinant Angola, Moçambic, Namíbia i Tanzània. Aquells anys també vaig participar activament en la gènesi de l'acord amb Oxfam per treballar plegats, ja que Àfrica Austral va ser l'àrea pilot de la confeder...

En castellano aquí:  CAST Tant a les eleccions generals, com les municipals o europees podran votar per primera vegada les persones amb discapacitat intel·lectual. És una vella demanda seva, del sector de la discapacitat i de tothom, que ha suposat molts anys de lluita. El desembre del 2018 Congrés i Senat ho aprovaren per consens però la Junta Electoral Central, responent a raons més polítiques que tècniques ho ha qüestionat publicant al BOE una normativa infumable que atorgava a membres de la taula, apoderats o interventors, la legitimitat de qüestionar aquest vot. No es pot traspassar aquest poder ni responsabilitat a persones inexpertes en el tema. Una taula electoral no és el lloc per valorar això i a més la mesura és estèril perquè tampoc els podran impedir finalment votar. Cal preguntar-se com hem arribat aquí i cal fer-ho perquè en el cervell de tothom, persisteix un racó on queda la convicció que el vot d'una persona amb discapacitat intel·lectual no pot valdre el...