Entrades

La darrera publicació és:

Olimpíades del 92, MWC i altres contradiccions

Imatge
ESP El dia que començaven les olimpíades del 92, nosaltres tornàvem de Bolívia. Quatre anys vivint a Charagua, al Chaco bolivià, un racó del món mal comunicat, i sense telèfon, ni tan sols electricitat excepte la que feia 4 hores el dia un motor de benzina,. El meu fill gran que tenia dos anys, li pampalluguejaven els ulls venint de l'aeroport i passant pel túnel de la Pl. Espanya. Llumetes, llumetes, llumetes, deia. Pel que havia viscut i veia cada dia allò era un malbaratament de llum de totes, totes. Recordo també la sensació d'angoixa d'anar a comprar a un supermercat d'una gran superfície. La sobre oferta i l'abundància de menjar eren xocants i ens produïen angoixa i bloqueig. A Bolívia, no vàrem passar gana, però les opcions de varietat de menjar eren limitades. Fins i tot a les grans ciutats, on quan veies alguna cosa que t'interessava ho havies de comprar perquè no sabies quan hi tornaria a ser. I en mig d'aquest canvi, la ciutat bullia entre el Cobi

Han perdut sentit les ONG i la seva feina?

Imatge
CAST    ENG Article publicat a la Revista Idees el 12 de maig del 2022 en català , castellà i anglès . D’un temps ençà, la gent em pregunta si la tasca de les ONG encara té sentit, o són un vestigi d’una nostra societat que ja està desfasat. I la pregunta següent és si les mateixes ONG han de continuar existint. I cal plantejar-se seriosament si tenen raó. I si no en tenen, explicar bé per què. Quan la cooperació va començar als anys 60, se sustentava bàsicament sobre tres potes, la transferència, la generositat i l’assistència. La transferència , perquè transferia des de casa nostra cap als països —aleshores anomenats del Tercer Món— diners, persones formades i coneixement, mentre també transferia de tornada cap als països donants, informació i coneixement. En aquells moments, si volies saber què passava a l’Amèrica Llatina o a l’Àfrica o a l’Índia, era difícil si no era pels butlletins de les ONG o el relat d’un testimoni que hi treballava i tornava a casa per vacances. El segon c

Jesús neix, fill duna parella de menors no acompanyats

Imatge
  CAST   ENG   FRA   POR   EUS   Bon Nadal! Cada any faig un pessebre que és la meva interpretació d'on hagués nascut Jesús si hagués nascut aquest mateix any 2021. Hi ha moltes realitats que podria recollir, pero l'experiència  personal i la manipulació  barroera de l'extrema dreta del tema m'han fet fixar-me en els menors no acompanyats . Podria ser a qualsevol de les nostres grans ciutats i fins i tot, no tan grans. I el que explico, no es tan un record del que va passar fa més de 2.000 anys sinó del que passa cada dia a aquest municipis. Aquí teniu video i la narració  i a sota, hi trobareu  el text, fotografies del pessebre i informació complementària i galeria de fotos.  Per aquells dies sortí una normativa de la Unió Europea que feia impossible arribar-hi legalment i es varen donar subvencions als estats per aixecar murs i filats de ganivetes a totes les fronteres. No hi havia cap altra opció que embarcar-se en una pastera i fugir perquè als seus països semblava

Avui he fet 60 anys.

Avui he fet 60 anys.  Als anys s'hi va arribant a poc a poc i això ajuda a fer-se a la idea. Però hi ha xifres que et fan pensar o t'impressionen perquè sempre les has vist molt lluny i un dia arriben. Els 60 és una d'aquestes. El primer que em ve al cap, és que 60 anys està per sobre de l'expectativa de vida de molts països. És a dir, que per l'atzar de néixer a un país com el nostre, estem vivint anys que en un altre país no viuríem. Això ajuda a entendre que fer anys no és un problema sinó un regal. Com deia l'acudit, sempre és millor fer anys que l'alternativa de no fer-ne.   No us negaré que el meu cos nota que té 60 anys. Puc fer quasi tot el que feia, però em cal més moderació i menys intensitat. Els genolls es queixen, alguna altra articulació també i l'esquena fa un crit de tant en tant. Els pensaments costen més de filar i la memòria necessita alarmes i paper i llapis ben sovint. Per sort, crec que la il·lusió per les coses noves no ha minvat g

Luna...una abraçada!!

Imatge
                                                                                                                                                                         en castellano aquí Article publicat el 20 de Maig del 2020 a Catalunya Plural Hi ha fotografies que per a mi envaeixen la intimitat. I jo no l'haguera publicat. No per la intimitat de la noia, per la intimitat del jove i del seu dolor per la pèrdua d'un company feia una estona. El concepte d'intimitat, malauradament varia molt en funció del color de la pell, i si vàrem veure tots els cadàvers del terratrèmol d'Haití, no en vàrem veure cap de Fukushima. La intimitat i el respecte a la persona, es diferent segons els casos, va per barris. I perquè la intimitat, és manipulable. I davant d'una foto així, hi ha qui de seguida s'entendreix i qui pensa que és un muntatge, publicitat o pornografia emocional. Per tot això jo sempre prefereixo que la intimitat sigui intimitat. Especialment quan ningú ha pr

FINS SEMPRE ARCADI!!

Imatge
 El vaig trucar l'últim dimarts de Març per darrera vegada. Vàrem estar una estoneta parlant. Poca, perquè ell ja anava amb oxigen i jo no volia ni fatigar-lo ni molestar-lo. Però ell mateix allargava la conversa, donant-me a entendre que li estava bé. I quan ja ens acomiadàvem em va dir: "m'he fixat una fita, menjar la mona!". Quedaven cinc dies només per menjar la mona. I si, per poc, però l'ha pogut menjar. A part d'acomiadar-se de tothom amb elegància, serenor i coherència, va acomplir aquesta darrera fita simbòlica. Aquest era sovint el model d'esperança que tenia l'Arcadi. Tot i sabent que s'estava morint, va posar-se una fita, l'esperança de menjar-se la mona. I així ha estat sempre.  Les seves dades, les seves comparacions, ens presentaven un món, el real, que era tot menys engrescador. Amb unes magnituds de problemes a les que sembla impossible enfrontar-se i menys guanyar. De les seves xerrades sempre sorties amb embranzida per intent

L'infern dels tràmits en línia

Imatge
 Versión en castellano Aquest article va ser publicat al diari ara el 10 de març del 2021 En aquest últim mes he hagut de fer diversos tràmits en línia. No sóc un hacker, però tampoc un analfabet digital. En alguns he estat fins a quatre dies seguits fent intents i dedicant-hi hores. El que hauria de ser una cosa senzilla i intuïtiva no ho és gens. Ni senzill, ni intuïtiu, ni ràpid. Només tenint certes habilitats movent-te per la xarxa pots acabar alguns tràmits, i de vegades has de dedicar hores a aprendre-les per obtenir el resultat desitjat. Llàstima que quan ja has descobert la manera el següent tràmit és amb una altra administració i, per tant, amb una altra lògica i uns altres impediments i problemes. L'únic aprenentatge que te'n queda és que el pròxim tràmit tampoc serà fàcil, que els problemes seran diferents i que també serà entretingut. Buscant bibliografia dels errors i dels problemes a la xarxa acabes superant-los gairebé tots, no tots, però cal una habi