La Creu del Sud

Aquest text és el parlament que he escrit i llegit en nom de la Plataforma ciutadana de l'escola Inclusiva  al tancament de la Festa per una societat Inclusiva del Garraf Demà tenim eleccions a tots els pobles i ciutats del país. Els grans mitjans ens en han parlat. Però han enfocat bàsicament una, dues o tres qüestions que han acaparat pràcticament  tot el espai i els tots els debats . Son línies gruixudes. Son aspectes que moltes vegades ens desenfoquen el nucli. I el nucli son les persones. La feina del qui governen, la nostra feina i tot el nostre esforç ha d’estar dirigit a les persones. A les persones sense afegir cap adjectiu a la paraula persona. No ens caldria  parlar d’infància,  de gènere, de discapacitat,  de raça o origen si parléssim de persones en majúscules. Però això, encara  no es així. I necessitem fer festes com aquesta per parlar de la inclusió. Ens cal fer festes parlant de persones amb discapacitat. Ens cal seguir... que dic seguir! ens cal

Vivia a Damasc. Anava al institut amb els nois i noies de la seva edat. La mare treballava a una llar d’infants i era professora de música. Va encomanar-li el gust per la musica i tocava el violi. Els caps de setmana sortien amb la colla i anaven al cinema i a prendre alguna cosa. Les vacances les feien tota la família junts a veure familiars o a altres llocs de Síria. Hi anaven amb el seu cotxe. Havien aconseguit refer la historia i el destí de la seva família. Varen haver de fugir fa ja uns quants anys de Palestina perquè era impossible viure allí. S’havien instal·lat a Síria, adaptat i integrat i havien començat una vida nova. Havien capgirat el seu cruel destí i això no és fàcil. Però va arribar la guerra a Síria. Atroç com totes les guerres. Injusta i injustificable. I varen començar els bombardejos. Casa seva, com milers de cases més, va quedar completament destruïda. La Llar d’infants i l’escola de música també. Sense feina, sense casa, sense possibilitat de comprar men