La Creu del Sud

                                                                                                                   Texto en Español aquí                                                              És continu ació de  Viatge al Líban (I)  i  Viatge al  Líban (II) He hagut de deixar passar una bona estona abans d’escriure, per digerir el que he vist i escoltat avui. Aviso que el que he escrit no es agradable de llegir ni de saber.. Avui he estat a Shatila. Shatila es un camp de refugiats palestins. Bé, camp de refugiats no ho és, perquè al Líban oficialment no hi ha refugiats (malgrat que un de cada cinc habitants ho sigui). Està dintre de Beirut i s’hi entra i surt a través d’un punt de control del exèrcit. Es un barri sencer on nomes hi ha palestins. És el barri on originàriament varen posar els palestins que varen fugir dels israelians al 1948. Barri històric on han passat moltes coses greus durant tots aquest anys. Actualment, als 10.000 palestins que hi vivien, cal afe

En català        (És continuació de  Viatge al Líban (I) ) Avui hem tornat a la Vall de Bekaa però en un altre indret de la vall. La població s’anomena Ghazzeh, encara que l’he vist escrita de dues maneres més. La situació en aquest indret es semblant al que us explicava ahir. Assentaments informals amb “cases” fetes amb plàstic del ACNUR escampades per tota la geografia. La característica aquí es que per cada libanès hi ha quatre refugiats. La situació es encara més difícil. La població local es queixa de que s’ajudi als refugiats i no se’ls ajudi a ells i s’ha decidit ajudar a tothom en funció de les necessitats i no de l’origen. ONG’s com Oxfam Intermón ho tenim complicat. Hem generat dues feines comunitàries. La primera es el manteniment de carrers i de jardins de la població. El poble té un jardí central preciós ara i com que es l’únic lloc d’esbarjo de la població, es un servei tant per refugiats com per locals, que mai havien tingut un espai així. El segon és encara mes

En español Ahir vaig arribar al Líban, a Beirut. No m’he mogut gaire per Beirut per temes del protocol de seguretat, però per la zona on tenim l’hotel hi ha una ciutat viva, alegre i mediterrània. Beirut esta al costat del mar i com Barcelona, es una ciutat Mediterrània. La circulació es caòtica. Be ho sembla, perquè en realitat te una harmonia que descobreixes  quan portes una estona. Les senyals son indicatives i prou, però tothom circula amb força fluïdesa. Es una ciutat immensa i on he vist molt moviment, gent fent vida a carrer, menjant, jugant a cartes o fins i tot nens jugant. La ciutat es veu envellida i en alguns punts descuidada. Esta plena de pilones de formigó, bidons grans plens de ciment, i altres elements per impedir a vehicles saltar-se els nombrosos controls militars que hi ha que aparentment no semblen vigilar moltes coses Es un país que ha viscut en conflicte molts anys i que segueix pagant les conseqüències d’un conflicte molt complex on es barregen moltes co

En castellano aquí:   _ _ _ Quan pensem en un desig les “maduixes amb nata” és un dels clàssics. Les maduixes i els maduixots tenen un encant que les fa especials. Però si coneguéssim alguna cosa més encara serien més especials. Fa anys que Oxfam Intermón treballa al nord del Marroc perquè la situació i la vulnerabilitat de més de 20.000 dones que treballen al sector agrícola era indignant.  Però ni el treball directe d’Oxfam Intermón, ni les caravanes de sensibilització ni els tallers no acabaven de tenir l’impacte desitjat per canviar la situació. El maduixot és un dels conreus mes típics d'aquesta regió del Marroc. Als “douart” viuen i treballen dones sense contractes legals, ni drets, ni seguretat social, entre d’altres coses perquè no tenen cap tipus de documentació.  Sotmeses a jornades de fins a 14 hores, exposades a pesticides, ajupides i sense dret a cap descans en tota la jornada laboral. Víctimes fàcils de tot tipus d’abusos perquè la vulnerabilitat és complerta.