D'on venen els refugiats que venen a Europa? Viatge al Líban (III)

                                                                                                                  Texto en Español aquí
                                                             És continuació de Viatge al Líban (I) i Viatge al  Líban (II)

He hagut de deixar passar una bona estona abans d’escriure, per digerir el que he vist i escoltat avui. Aviso que el que he escrit no es agradable de llegir ni de saber..

Avui he estat a Shatila. Shatila es un camp de refugiats palestins. Bé, camp de refugiats no ho és, perquè al Líban oficialment no hi ha refugiats (malgrat que un de cada cinc habitants ho sigui).
Està dintre de Beirut i s’hi entra i surt a través d’un punt de control del exèrcit. Es un barri sencer on nomes hi ha palestins. És el barri on originàriament varen posar els palestins que varen fugir dels israelians al 1948. Barri històric on han passat moltes coses greus durant tots aquest anys.

Actualment, als 10.000 palestins que hi vivien, cal afegir-hi 10.000 palestins més dels que estaven en camps a Síria i que han hagut de fugir al Líban. No es l’unic camp de palestins que hi ha al Líban. N’hi ha uns 400.000 dispersat en diversos assentaments

Shatila s’ha anat aixecant informalment a mesura que les necessitats ho han requerit. Son edificis de 4, 5 6 i fins a 8 pisos que no han estat mai pensats com edificis però que ara ja ho son. La gent auto-contrueix un pis més quan ho necessita i pot. És el primer camp de refugiats vertical que he vist mai. Evidentment un barri que ha crescut així com podeu veure a les fotos, no te cap garantia. Malgrat tot això i que els carrers son plens de forats i d’aigua que no saps d’on ve i on va, la veritat es que esta prou net tot per les condicions que hi ha. 

Als refugiats palestins "de tota la vida", el govern del Líban els deixa treballar en unes categories de feina molt concretes que nomes son les de serveis i més mal pagades, les que no vol fer ningú més,vaja.

Realment és difícil pensar com es pot viure en aquestes condicions. Malgrat tot he vist escoles i guarderies prou dignes i ONGs locals que treballen per dignificar espais i vida dintre el barri.

 

Hem anat a visitar a una família de les darreres que han arribat de Síria. Vivien als camps de refugiats palestins a Síria. Aquest en concret vivien a un camp a Damasc on hi havia 300.000 palestins i on ara, amb tot destruït, nomes en queden 3.000.

Van haver de fugir nomes amb el que portaven posat, després que les bombes destruïssin casa seva i veiessin morir familiars. Avui he vist una dona que havia perdut el marit i una altre que havia perdut un fill de 14 anys. Els han enviat Shatila. Ells mateixos varen buscar algun lloc on anar fora de Beirut, però no el van trobar. 

A Shatila han de pagar lloguer del quarto on estant vivint. En aquest cas un quart pis al que he pujat per una escala precària, on gotejava aigua per tot arreu, amb ferros de construcció sortint de totes les parets i cables penjants a cada cantonada. La vivenda eren 3 ambients on estava tota la família ampliada, senzills però dignes i nets. 

Els cobren 350$ al mes amb aigua i llum. Els primers mesos varen poder pagar però ara ja no poden. Tenen un ajut de 27$ persona/mes per a tot. Abans els donaven un suplement de 100$ pel lloguer, però ara ja no. Com podeu comprovar ,... els comptes no surten. I si veieu on viuen i el que els cobren,...és absolutament indecent. Hi ha ONG locals que els ajuden, però no donen a l’abast.

Els refugiats palestins que venen de Síria, no tenen estatus reconegut de refugiat i per tant no poden treballar ni tan sols en cap de les categories on estan treballant el palestins que ja fa anys que hi viuen.

Sense poder treballar, sense ingressos, amb lloguers altíssims, vivint en aquestes condicions,...  no saben com passaran el dia demà i nomes pensen en tornar, encara que ja no saben on!

La filla de 15 anys per exemple ha acabat l’escola al barri, però no s’ha pogut examinar del final d’escolarització perquè no tenien els diners. Com que tenen prohibit sortir del barri tampoc li serviria tenir-lo perquè per seguir estudiant ho hauria de fer fora del barri. Al barri nomes hi ha escola primària.

Hem tingut poca estona per poder xerrar. Al cap hi tenia moltes preguntes, les vostres i les meves. La traducció de l’anglès al àrab i a l'inreves ho feia tot més lent i segur que he perdut molts matisos entre les dues llengües. Però per hores que hi hagués estat i encara que sabes àrab, estic segur que tampoc ho hagués entès tot. He aprés que malgrat que com occidentals que som, necessitem entendre-ho tot, no ho podem fer dintre les limitades coordenades que tenim.

Només sé que al Líban, a Beirut, hi ha gent vivint en unes condicions inimaginables a metres d’una ciutat que funciona de manera bastant semblant a les nostres. Que malgrat ser tots refugiats n’hi ha de primera i de segona. Que estan enfrontats entre ells per opcions polítiques, i  tenen i es tenen, por. I que no poden sortir del barri, ni fer res.

 

Aquestes families si que tenen gairebé totes  familiars a Europa. Aquestes families només somnien en marxar. Només els frena els 4.000 $ per cap que calculen que els calen, perquè ni els tenen ni els tindran mai en aquestes condicions.

Per malament que els tractem a Europa, per ells seguirà sent de lluny la millor opció, i per tant no podrem parar mai la emigració mentre hi hagi refugiats vivint en aquestes condicions. Tractar-los malament no els dissuadirà. Mai els tractarem prou malament.

Em pregunten perquè Europa no els posa un vaixell i els estalvia el tràngol i la despesa del camí que nomes alimenta màfies i els impedeix tenir una esperança. No els he contestat res. Crec que tampoc esperaven la resposta.

He sortit caminant pels estrets i humits carrers de Shatila en silenci. Sense atrevir-me a fer més fotos, ni a mirar més cares, malgrat la majoria seguien somrient.

A la guarderia tenen un curs dissabte amb les mares per parlar dels abusos morals, físics i verbals als infants. No puc justificar cap abús (tot i que diuen que son pocs casos) , però no m’atreveixo a jutjar cap reacció de persones que han de viure en aquestes condicions.

I em reafirmo amb el que deia ahir. Si no resolem la guerra i el conflicte, la resta no ho podrem "solucionar" mai, de cap manera, per molts recursos que hi aboquem...