Esperança? En què?

!

(Publicat a la Revista Estris de Vic)

Fa quatre dies ens estàvem desitjant el bon any tots plegats! I desitjant-nos felicitat i bons desitjos empesos per la dinàmica dels dies. Però passada la boira ensucrada de Nadal i el Cap d'Any, i tornats a

la feina, aixequem el cap i la veritat és que no trobem notícies enlloc per llevar-nos amb il·lusió cada dia.
Estat Units, aquest gener tindrà un president i tot un equip de govern, que no hi ha per on agafar-lo. A Ucraïna no sembla que es pugui desencallar el conflicte. A Palestina, el govern d’Israel continua la seva política de destrucció i mort. I parlo d’aquest perquè imagino que de Myanmar, Iemen o Sudan no us arriben les notícies del que estan patint. L’extrema dreta continua guanyant espai de poder i governs difonent missatges falsos que no sabem parar i van esparracant una societat, enfrontant persones amb persones encara més vulnerables A casa nostra ens costa veure polítics de nivell capaços d’enfrontar els problemes que ens afecten a tots en el dia a dia. En l’àmbit estatal els grans partits són incapaços de seure per veure com atenem els menors que han arribat a les illes Canàries o aprovar un pressupost o fer lleis pels temes realment importants i al servei dels que més ho necessiten. A València les morts per la DANA sembla que no tindran responsable. Continuen morint dones assassinades només per ser dones, i totes les televisions continuaven cosificant les dones en les campanades de Cap d'Any. Ni en l’àmbit espanyol ni català, ningú és capaç d’abordar el problema de l’habitatge amb decisió i celeritat. Si a això li afegeixes que tots coneixem una persona propera que li han diagnosticat un càncer, o que tens un fill amb problemes importants o que no sabeu com fer-ho per cuidar pares grans i dependents, ja teniu la cirereta del pastís. Podria continuar. I vosaltres també perquè el llistat de coses que ens descoratgen cada dia són inacabables.
 

Què hem de fer davant d’aquesta allau de coses que ens superen i que aparentment no està a les nostres mans solucionar? Com podem ser fidels a un dels darrers missatges de l’Arcadi Oliveres quan ens deia que no tenim dret a perdre l’esperança?
Doncs és complicat, perquè les nostres mirades són totes a curt termini. Voldríem poder fer alguna cosa concreta, que arreglés alguna cosa específica. I això, possiblement per la immensa majoria de temes exposats, no és possible.
Què fem doncs? Acceptem que tot plegat és imparable i ens dediquem a altres coses? Acceptem la realitat com és i intentem sobreviure? Apaguem la tele i la ràdio per no saber-ho i estar més tranquils?
 

Ja us anticipo que no tinc la solució. Ni una botiga d’esperança. Ni una estratègia per abordar la insolidaritat i la inhumanitat. Ni tampoc una recepta per parar les “notícies falses” ni la manipulació de la ultradreta. Si la tingués, m’haurien contractat moltes entitats i potser algun govern.
Només puc oferir-vos que feu una mirada de mitjà i llarg termini. Aquesta onada, un dia o altra passarà. Si quan hagi passat no queda res, no queda cap fonament de res, no hi ha testimonis de coherència o no hi ha exemples de resistència, potser sí que faran que tot el que s’ha destruït sigui irrecuperable.  Si, contràriament, molta gent mantenim lluites, valors, discursos, actes testimonials, actituds i compromisos, quan passi l'onada, nosaltres o els que prenguin el relleu tindran on enganxar-se per continuar.

Conservem doncs l’esperança, no pensant que el que fem, arreglarà aquest 2025 alguna cosa en concret. Conservem-la amb la certesa, que mantenint la lluita, i totes aquestes actituds i compromisos, nosaltres o els qui els que vinguin després, podran construir un món millor, quan bufin vents a favor. Totes aquestes polítiques i esdeveniments tenen com a objectiu o porten com a conseqüència, la desesperança i deixar erma la terra perquè no hi creixi mai més res. I això ho hem d’evitar tant com puguem. Individualment, no hem de defallir, i col·lectivament ens hem d’enxarxar.

És important recordar que l’esperança no és la convicció que aconseguirem alguna cosa, sinó la certesa que, mantenir la lluita, té sentit per si sol independentment del resultat final. 

Bon 2025 i següents!