La Creu del Sud

Han alliberat a la Blanca i a la Montse , les dues cooperants de MSF que han estat quasi dos anys segrestades. Estic molt content. Molt. Per elles, per les seves famílies i per les seves il·lusions. I perquè son companyes de feina i entenc molt be per què eren allà, i no vull ni imaginar-me tot el que han patit. L'alegria em dura poc si miro la tele, escolto la ràdio o segueixo els comentaris de les xarxes socials. Amb sort, des del desinterès més absolut, tertulians sense ni idea de què és la cooperació ni l'acció humanitària deixen anar frases fetes. Si tenen ganes de treure punta, donen voltes a si s’ha pagat rescat o no i, algú es pregunta si cal anar tan lluny ara que nosaltres tenim tants problemes, o bé, es genera una certa expectació morbosa per veure-les i imaginar tots els detalls del captiveri. Ningú no es pregunta seriosament per què van marxar. No s'expliquen coses fonamentals com que:  ·  el camp de refugiats on van ser segrestades continua essent el més ...

En español aquí  :  _ _ _   He tingut el privilegi de conèixer la Luz Marina i la Maria, dues “Madres de Soacha” que han rebut, al Parlament de Catalunya, el premi Constructors de Pau que atorga l'Institut Català Internacional per la Pau. Les "Madres de Soacha" són dones molt humils, amb molt pocs estudis, que es van organitzar per trobar els seus fills que havien desaparegut. Enfrontant la por i la lògica de guerra que recomana “millor no fer res”, varen investigar durant mesos fins trobar-els assassinats a uns centenars de km de casa seva. Els havia matat l'exèrcit 3 dies desprès desaparèixer. Buscant respostes, les van amenaçar moltes vegades i van haver de sentir que els seus fills eren guerrillers. El jutge va dir a la Luz Marina que segons un informe militar el seu fill era un líder guerriller i duia un fusell al seu braç dret. Com explica ella amb una serenor impactant, difícilment algú es converteix en líder  guerriller, o ni tan sols en guerriller,...

El passat mes d’octubre varen segrestar al camp de refugiats de Dadaab a Kenya dues cooperants espanyoles. Dies més tard al camp de refugiats de Tindouf, al Sàhara, en varen segrestar a dos  més. Incidents desgraciats com aquests ens recorden les dificultats i els riscos que corren els treballadors que realitzen tasques humanitàries. La noticia ha provocat als mitjans de comunicació bàsicament tres preguntes. La primera, si les ONGD tenen prous protocols de seguretat . La segona, si ha de canviar el model de cooperació i deixar d’atendre emergències en llocs insegurs. I la tercera, si s’ha de pagar rescat i qui l’ha de pagar. Una primera anàlisi ens pot fer pensar que són tres preguntes ben encertades. Només si ens parem a pensar una mica, veurem que obliden preguntar-se per què a Dadaab existeix el major camp de refugiats del món, o per què hi ha un a camp de refugiats a Tindouf  des de fa més de tres dècades. El problema és estar al costat de la gent de Tin...

Publicat a El Punt Avui del 18 d'Octubre del 2011 (abajo en castellano)      Ara fa una setmana que el govern i les ONG que treballem a la Banya d'Àfrica vam convocar una reunió conjunta amb periodistes per explicar-los la feina feta, i debatre sobre la millor manera de mantenir l'interès als mitjans de comunicació d'aquesta gran crisi humanitària. Fa una setmana no se'ns va passar pel cap que poguessin segrestar dues companyes i que això girés la truita de tal manera que el que no era noticiable dimarts, divendres ocupava les portades.       En aquest món global, la indiferència o la desconnexió ja no són opcions. A tothom que no s'hi dedica li deu semblar ben lògic que ens preocupin més les nostres dues compatriotes que els 13 milions de persones mortalment atrapats a la regió, però a nosaltres sempre ens sorprèn aquesta manera tan diferent de valorar les vides properes i les llu...