La Creu del Sud

Des que el mes d’octubre de l’any passat es va curar Teresa Romero, l’ebola ha anat desapareixent de les portades i de les nostres ments. Sembla que ha desaparegut de les nostres vides. Aquest fet ens serveix per ser conscients de com de petit que és el “nostre” món. Ara un altre esdeveniment tràgic, un accident d’avió, omple pàgines i pàgines fins a uns nivells absurds que volen captar la nostra atenció explotant la nostra tendència natural a preocupar-nos pel que considerem més proper o el que creiem que ens pot afectar més. Per això parlem més dels “nostres” cinquanta morts que dels altres cent de totes les nacionalitats que els acompanyaven en el fatídic vol. Morts prematures i injustes totes. Arrel de l’accident ens han dit que hi ha 100.000 vols diaris a tot el món. Som una comunitat global i interconnectada. I per això no podem ignorar que passa amb l’ebola. Més de 10.000 morts i 24.000 infectats “oficials”. La gravetat de la situació a Sierra Leone, ha fet confinar tothom ...

Si alguna cosa he après viatjant pel món és que els sistemes de transport diuen molt dels nivells de benestar d'un país, i també de les seves desigualtats. Guardo a la meva memòria el record de dos o tres trens molt especials. L'any 86 recordo molt un tren de Nairobi a Mombasa. De pel·lícula! Autèntic, antic i de fusta. Érem a Kenya amb una colla de companys catalans i africans amb els que havíem construït una escola a Nairobi. També en recordo un a Moçambic que ens va rescatar després de dos dies aïllats per una inundació impressionant. Però sobretot recordo el que va de Santa Cruz de la Sierra a Bolívia a Salta, a Argentina. Era l’únic mitjà que teníem per sortir de Charagua, on vivíem, als anys 90. Teníem tren, tres dies per setmana: el “Ferrobus”, el “Rápido” i el “Chaguanquero” en ordre descendent de velocitat i confort. Per als dos primers només es podien comprar sis bitllets per viatge al poble: dos a l’estació, dos al “Centro Cívico” i dos més a l’“Asociación de Ganad...