La Creu del Sud

En castellano aquí:  CAST M'explicava un company (1) que una vegada havia anat a reunir-se amb uns ancians prop de la frontera de Somàlia. El paisatge era ple de dunes, que el vent movia sempre capritxosament, tapant fins i tot molt sovint la carretera. -Vinc de l'altra banda de la frontera -va dir el company per iniciar la conversa-. - "Quina frontera?" va respondre l'ancià mirant-se les dunes. Sovint aquestes preguntes i intuïcions ens serveixen per adonar-nos de fets que per habitual han deixat de cridar-nos l'atenció, però que no són gens normals. Que és una frontera? Qui la marca? De què serveix una frontera per les dunes, el vent, el sol, la lluna, els estels o la pluja? "Quina frontera?" La seva resposta condensava tota aquesta reflexió. No era ignorància, sabia de sobres les morts que aquella frontera havia generat. Com ho sabem nosaltres. Aquella i tantes altres fronteres. L'informe "Vida en la necrofrontera" de ...

En español aquí  :  _ _ _   L’estava esperant. L’ha vist a uns 10 metres. No es coneixien. Els ulls li han tornat a espurnejar. Ha donat dues passes endavant i l’ha esperat obrint els braços tot el que dona el seu cos. En Pol no s’ho esperava. No sabia ben bé que passava. No li ha donat opcions ni la deixat pensar gaire. L’ha abraçat. Sense força però intensament. -“Molt bé tiu!!!” l’hi ha etzibat mentre el seguia abraçant. El Pol es deixava abraçar i ara també l’abraçava. Dibuix del Joan fet per Sara Serra      La seva cara, el seus ulls estirats són un passaport que permet a la gent confiar en ells, més del que ho fem amb la resta. -“Ho has fet molt bé, tiu”, “M’ha agradat molt”, repetia mentre se’l mirava, ara ja sense abraçar-lo. Després ha seguit parlant breument amb ell perquè necessitava assegurar-se també que realment és un actor i que tot allò no li havia passat de veritat.   En acabar la funció ens ha fet esperar a tots al hall...