La Creu del Sud

ESP El dia que començaven les olimpíades del 92, nosaltres tornàvem de Bolívia. Quatre anys vivint a Charagua, al Chaco bolivià, un racó del món mal comunicat, i sense telèfon, ni tan sols electricitat excepte la que feia 4 hores el dia un motor de benzina,. El meu fill gran que tenia dos anys, li pampalluguejaven els ulls venint de l'aeroport i passant pel túnel de la Pl. Espanya. Llumetes, llumetes, llumetes, deia. Pel que havia viscut i veia cada dia allò era un malbaratament de llum de totes, totes. Recordo també la sensació d'angoixa d'anar a comprar a un supermercat d'una gran superfície. La sobre oferta i l'abundància de menjar eren xocants i ens produïen angoixa i bloqueig. A Bolívia, no vàrem passar gana, però les opcions de varietat de menjar eren limitades. Fins i tot a les grans ciutats, on quan veies alguna cosa que t'interessava ho havies de comprar perquè no sabies quan hi tornaria a ser. I en mig d'aquest canvi, la ciutat bullia entre el Cobi