Olimpíades del 92, MWC i altres contradiccions

ESP

El dia que començaven les olimpíades del 92, nosaltres tornàvem de Bolívia. Quatre anys vivint a Charagua, al Chaco bolivià, un racó del món mal comunicat, i sense telèfon, ni tan sols electricitat

excepte la que feia 4 hores el dia un motor de benzina,.

El meu fill gran que tenia dos anys, li pampalluguejaven els ulls venint de l'aeroport i passant pel túnel de la Pl. Espanya. Llumetes, llumetes, llumetes, deia. Pel que havia viscut i veia cada dia allò era un malbaratament de llum de totes, totes.

Recordo també la sensació d'angoixa d'anar a comprar a un supermercat d'una gran superfície. La sobre oferta i l'abundància de menjar eren xocants i ens produïen angoixa i bloqueig. A Bolívia, no vàrem passar gana, però les opcions de varietat de menjar eren limitades. Fins i tot a les grans ciutats, on quan veies alguna cosa que t'interessava ho havies de comprar perquè no sabies quan hi tornaria a ser.

I en mig d'aquest canvi, la ciutat bullia entre el Cobi i la vil·la olímpica. Era evident que Barcelona estava molt més maca. Estèticament, havia canviat i havia guanyat urbanísticament. La distància no ens va permetre conèixer a canvi de què.

Actualment, tot és més senzill, però aleshores, tot el que podia seguir del que passava a Barcelona era a través de Radio Exterior de Espanya i no sempre. Calia que al lloc hi arribes senyal, que l'aparell d'ona llarga anés bé, i que tinguessis piles. Cap de les tres coses era evident.

Allí, vàrem organitzar tota una regió sanitària gràcies al suport d'entitats locals que ja estaven funcionant i molt bé quan vàrem arribar. Vàrem conèixer la injustícia amb majúscules. També la desigualtat. Vàrem entendre la dicotomia agricultura-ramaderia. I vàrem fer costat als agricultors, que eren els qui originàriament habitaven aquell territori, i ara, des de la batalla de Kuruyuki el 1892, eren explotats i abocats a la misèria pels ramaders. Vàrem veure un exèrcit posicionat a favors dels rics descaradament. I vàrem adonar-nos que això era el més normal arreu. Vàrem veure morir persones per manca de transport a un hospital, per manca d'hospital o per manca d'antibiòtics, de sèrum o de coses i medicaments, realment simples i barates. La injustícia, la desigualtat i les morts per manca de medicaments i assistència essencial, havien deixat de ser conceptes i teories, per tenir noms, cares i històries.

Vàrem veure un poble reorganitzant-se per sortir de la misèria i fins i tot de l'esclavatge en algunes hisendes.

Podeu imaginar-vos, doncs, les sensacions quan per la tele el Rebollo encenia la torxa olímpica. I totes aquestes, entre cures, biberons i maletes, perquè vàrem tornar amb 2 fills.

Eren dos mons que convivien, però semblaven ignorar-se. Que compartien espai, tot i que no compartien ni recursos, ni estètica ni preocupacions.

Des d'aleshores, he compaginat aquest món amb aquell record. Els deu anys següents amb viatges cada cinc mesos a l'Àfrica Austral em continuaren confirmant aquests dos mons i em demanaren continuar mantenint l'equilibri o l'esquizofrènia de les dues realitats. Dues, que són milers, és clar.

A poc a poc he anat descobrint que els dos mons conviuen més apropo del que sembla. Aquí desconeixia un món i a l'Àfrica i a Bolívia, desconeixia l'altre. El temps ha anat incrementant aquest concepte de desigualtat i ha reduït les distàncies i ha permès fer conviure, cada cop més, les dues realitats, al mateix espai. Això n'incrementa la sensació d'injustícia i absurditat.

I trenta anys després, fem memòria d'aquells jocs olímpics del 92, mentre ens felicitem de l'acord perpetu del Mobile World Congres (MWC). Trenta anys després, segueixo no podent encaixar el MWC i els fets de Melilla de fa un mes. Ni la situació que continua a les illes gregues, o els demandats d'asil d'Afganistan que ja no acceptem.

I cada cop més sofisticadament, coneixem només aquell món que és el nostre, perquè la tecnologia, tan moderna, segmenta per vendre, però també per consumir informació.

Mentrestant uns àudios d'un comissari de policia ens demostren el que molta gent imaginava i no t'acabaves de creure. Perquè en segons quin món, això és impensable. Ara ja sabem que en el seu no.

I en tot aquest aiguabarreig de mons i en aquesta sensació de degradació de valor humans, ens toca viure, el més coherentment possible. Tot i que no està molt clar ben bé com fer-ho. Intentem transmetre la flama de l'esperit crític a fills i filles, intentem consumir menys, intentem no gastar tanta aigua..., i no podem evitar la sensació que som éssers minúsculs, fent gestos simbòlics i poc útils comparativament.

A sobre, hem d'estar amatents a pares que es fan grans, a amics o familiars amb malalties greus i a fills que no tots se'n surten, perquè no és senzill realment reeixir.

Però malgrat l'aparent desesperança, i la sensació de desànim, com em deia una amiga activista fa uns dies, necessitem estar en contacte amb totes aquestes realitats, i lluny de desanimar-nos, agafar-nos a la frase del bon amic Ventura Puigdomènech, "L'esperança no és la convicció que les coses sortiran bé sinó la certesa que alguna cosa té sentit independentment del resultat final"

I dita des del desert d'Algèria, encara té molta més força.

Que els aniversaris dels grans esdeveniments, que els mons d'Instagram o Tik Tok  no ens facin oblidar els reals i continuem intentant trobar l'equilibri per viure procurant capgirar-ho tot. 

Comentaris

Unknown ha dit…
Moltes gràcies per aquestes reflexions. És molt important que es parli de casos concrets de desigualtat i injustícia per fer-los visibles i almenys seguir intentant crear consciència. Gràcies!

Entrades populars d'aquest blog

Dignitat darrera una mort anònima.

Jesús neix, fill duna parella de menors no acompanyats