Sense postres.
En castellano aquí: _ _ _ Havíem acabat de dinar un arròs molt bo a un restaurant de platja i ens varen portar la carta de postres. El meu company de taula, un noi de Guinea Conakry de 16 anys que havia arribat a Espanya en pastera feia 10 dies, va aixecar el cap per comentar-me alguna cosa. Compartia uns dies amb nosaltres per casualitats de la vida i dinàvem junts. Amb la carta a la mà em diu: No demanis res més, això t'ho han portat només perquè gastis més. Perquè, menjar ja hem menjat, estem tips, hem menjat prou i no ens cal res més. La resta de comensals ho va escoltar. Ho deia en angles, però el contingut era molt clar i traspassava les fronteres del idioma . I el missatge era molt simple i contundent . Els infants que hi havia a la taula, aliens a la conversa, varen demanar el seu desitjat gelat. La resta, no varem demanar postres. L'afirmació era d'una evidència tan aclaparadora, d'una senzillesa tan evident, d'una intuïció tan forta, d'una