Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2022

Dignitat darrera una mort anònima.

Imatge
ESP Hi ha 80 petites fustes a terra a l'esplanada de la catedral de Barcelona, simètricament distribuïdes. Cada fusta amb el nom d'una persona i la inicial del cognom. I l'edat. Al costat unes sabates. Sona la música que quatre joves fan en directe. I algú llegeix un nom. S'il·lumina una llum d'una fusta en concret i una persona hi diposita una rosa blanca i es fa un breu silenci fins a sentir el següent nom i s'il·lumina la fusta del costat i es repeteix el detall tendre de dipositar una flor. Així 80 vegades. Molt públic ho segueix en silenci. Un espai de silenci enmig d'una plaça plena de turistes que intenten entendre que passa, però respecten. Com un regal cauen bombolles de sabó a poc a poc i de tant en tant. Cerimonioses i lentes. Les fa un jove per aconseguir diners dels turistes, però les bombolles per pròpia iniciativa se sumen a l'acte. Silenci. Més música en directe i cants d'una coral. Algun nom provoca una respiració profunda en alguns

Pobresa més enllà de la manca de diners

Imatge
ESP Avui és el dia internacional de la pobresa. I quan parlem de pobresa, la imatge que ens ve és la d'un captaire o la d'algú que passa gana. O si mirem mar enllà, en un infant desnodrit i normalment a Àfrica. Són els marcs mentals que tenim. Són les imatges de pobresa que tenim. Però hi ha molta pobresa que no veiem ni veurem mai. Hi ha molta pobresa amagada. Només així s'entenen les xifres que ens diuen que a Catalunya una de cada quatre persones són pobres. Pocs dels que llegiu això sereu capaços de veure aquest percentatge en el vostre entorn. I aquest és el primer problema. Que una part de la pobresa és invisible. Una part molt gran. La que queda dintre de cada casa. I per si no n'hi hagués prou amb aquesta invisibilitat, tenim un altre biaix que és que quan parlem de pobresa, només pensem en l'econòmica. Com si no hi hagués més pobreses i com si les persones pobres, només els faltessin diners. No. La pobresa és estructural. I diversa. Hi ha pobresa econòmica,

Olimpíades del 92, MWC i altres contradiccions

Imatge
ESP El dia que començaven les olimpíades del 92, nosaltres tornàvem de Bolívia. Quatre anys vivint a Charagua, al Chaco bolivià, un racó del món mal comunicat, i sense telèfon, ni tan sols electricitat excepte la que feia 4 hores el dia un motor de benzina,. El meu fill gran que tenia dos anys, li pampalluguejaven els ulls venint de l'aeroport i passant pel túnel de la Pl. Espanya. Llumetes, llumetes, llumetes, deia. Pel que havia viscut i veia cada dia allò era un malbaratament de llum de totes, totes. Recordo també la sensació d'angoixa d'anar a comprar a un supermercat d'una gran superfície. La sobre oferta i l'abundància de menjar eren xocants i ens produïen angoixa i bloqueig. A Bolívia, no vàrem passar gana, però les opcions de varietat de menjar eren limitades. Fins i tot a les grans ciutats, on quan veies alguna cosa que t'interessava ho havies de comprar perquè no sabies quan hi tornaria a ser. I en mig d'aquest canvi, la ciutat bullia entre el Cobi

Han perdut sentit les ONG i la seva feina?

Imatge
CAST    ENG Article publicat a la Revista Idees el 12 de maig del 2022 en català , castellà i anglès . D’un temps ençà, la gent em pregunta si la tasca de les ONG encara té sentit, o són un vestigi d’una nostra societat que ja està desfasat. I la pregunta següent és si les mateixes ONG han de continuar existint. I cal plantejar-se seriosament si tenen raó. I si no en tenen, explicar bé per què. Quan la cooperació va començar als anys 60, se sustentava bàsicament sobre tres potes, la transferència, la generositat i l’assistència. La transferència , perquè transferia des de casa nostra cap als països —aleshores anomenats del Tercer Món— diners, persones formades i coneixement, mentre també transferia de tornada cap als països donants, informació i coneixement. En aquells moments, si volies saber què passava a l’Amèrica Llatina o a l’Àfrica o a l’Índia, era difícil si no era pels butlletins de les ONG o el relat d’un testimoni que hi treballava i tornava a casa per vacances. El segon c