Dignitat darrera una mort anònima.

ESP

Hi ha 80 petites fustes a terra a l'esplanada de la catedral de Barcelona, simètricament distribuïdes. Cada fusta amb el nom d'una persona i la inicial del cognom. I l'edat. Al costat unes sabates. Sona la música que quatre joves fan en directe. I algú llegeix un nom. S'il·lumina una llum d'una fusta en concret i una persona hi diposita una rosa blanca i es fa un breu silenci fins a sentir el següent nom i s'il·lumina la fusta del costat i es repeteix el detall
tendre de dipositar una flor. Així 80 vegades. Molt públic ho segueix en silenci. Un espai de silenci enmig d'una plaça plena de turistes que intenten entendre que passa, però respecten.

Com un regal cauen bombolles de sabó a poc a poc i de tant en tant. Cerimonioses i lentes. Les fa un jove per aconseguir diners dels turistes, però les bombolles per pròpia iniciativa se sumen a l'acte.

Silenci. Més música en directe i cants d'una coral. Algun nom provoca una respiració profunda en alguns que el devien conèixer. I al final la gent marxa cap a casa.

És l'acte que organitza Arrels d'homenatge a les persones sense sostre que han mort aquest darrer any a Barcelona i que va tenir lloc dimecres passat.

Marxo en silenci, però amb una sensació reconfortant. I si hagués de definir en una paraula el fil conductor de l'acte, diria Dignitat.

Un funeral sempre ens fa pensar. És un moment vital que ens recorda que tots hi serem algun dia. I un funeral col·lectiu com aquest, més. M'ha agradat que hi hagués tanta gent. M'ha agradat el silenci. El ritme pausat. Els detalls. Tot.

I no podia deixar de pensar en la imatge d'aquells bancs de la ciutat, aquells carretons de supermercat fora de lloc guardant pertinences. Els cartons i alguna manta. I la mirada breu que hi fem per reconèixer el fet, per veure si hi ha algú sense sostre sota les mantes o els cartons. Però una mirada breu, no sigui que ens topem amb la mirada de la persona perquè preferim defugir-la. Tampoc sabríem que fer ni que expressar i, per tant, no mirem. Ignorem conscientment.

I tota aquesta actitud que arriba a negar l'existència de la persona i atempta contra la seva dignitat xocava amb l'acte d'ahir. Cadascun d'ells, després de morir, quan sembla que ja res és possible ni recuperable, sortia de l'anonimat i tenia nom, tenia un silenci, una rosa blanca i tot plegat li permetia recuperar la seva dignitat. La que li havien negat mentre vivia, sí. Potser és tard, certament, però és millor ara que mai. La seva ànima, si és que van a algun lloc, es sentirà reconfortada. I com que la dignitat, és un vas comunicant, també la vàrem recuperar una mica tots els que el dimecres eren davant de la catedral en silenci. En tornar cap a casa teníem la sensació que la nostra reserva de dignitat personal estava una mica més plena.

Les entitats socials, les que treballen amb persones vulnerabilitzades, sovint tenen la tasca de donar assistència a aquestes persones. En el cas dels sense sostre, una llar. I mentre no es pot, un espai per dutxar-se i canviar-se, roba, alguna cosa de menjar. I això està bé. És de primer de treball social. Però, cal que també treballin per evitar les situacions que generen aquesta realitat. Aquí, les entitats assoleixen la maduresa quan troben un equilibri entre l'assistència i la incidència política o social que provoca els canvis necessaris perquè cada cop menys persones es trobin a la situació que tracten. Però l'excel·lència es troba quan una entitat és capaç de recuperar la dignitat de qui l’ha perduda. Quan és capaç de recuperar o no deixar perdre, l'essència de la persona que és, com a persona, independentment de les seves circumstàncies. I l'acte d'ahir era això.

Era adonar-se que ens calen entitats per atendre aquestes persones, que ens calen entitats per evitar que més persones es trobin en situacions semblants i ens calen entitats per recuperar tots conjuntament la dignitat que ens fuig pels descosits de la integritat personal.

Fa unes setmanes vaig assistir a França a un debat entre el pare d'una noia morta per un atac terrorista, la mare immigrant d'un noi terrorista mort i una mediadora entre terroristes i víctimes. La sensació era semblant. La justícia, condemna, i tanca a la presó. Però la justícia no guareix al terrorista ni a la víctima. I hi ha processos de mediació, pocs (no sempre és possible), que guareixen una mica a tothom.

M'ho va recordar l’acte de dimecres. Davant situacions irreversibles, on sembla que no hi ha res a fer, descobreixes que hi ha actes que a tots ens retornen una mica la pau i a dignitat. Certament, no tornen la vida a ningú i això sempre és trist, però almenys en aquesta bugada no hem perdut tots els llençols.

Gràcies a Arrels i totes les entitats que varen organitzar l'acte de dimecres i a totes les organitzacions socials que excel·leixen en la seva feina i ens permeten fer exercicis col·lectius de recuperació de dignitat.



Francesc Mateu i Hosta

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Jesús neix a Gaza. Nadal 2023

Jesús neix a la presó. Nadal 2022

Jesús neix, fill duna parella de menors no acompanyats