L’ebola encara
Des que el mes d’octubre de l’any passat es va curar Teresa Romero, l’ebola ha anat desapareixent de les portades i de les nostres ments. Sembla que ha desaparegut de les nostres vides. Aquest fet ens serveix per ser conscients de com de petit que és el “nostre” món.
Ara un altre esdeveniment tràgic, un accident d’avió, omple pàgines i pàgines fins a uns nivells absurds que volen captar la nostra atenció explotant la nostra tendència natural a preocupar-nos pel que considerem més proper o el que creiem que ens pot afectar més. Per això parlem més dels “nostres” cinquanta morts que dels altres cent de totes les nacionalitats que els acompanyaven en el fatídic vol. Morts prematures i injustes totes.Arrel de l’accident ens han dit que hi ha 100.000 vols diaris a tot el món. Som una comunitat global i interconnectada. I per això no podem ignorar que passa amb l’ebola. Més de 10.000 morts i 24.000 infectats “oficials”. La gravetat de la situació a Sierra Leone, ha fet confinar tothom a casa seva tres dies per controlar els contagis i poder netejar escoles i espais públics. Us imagineu aquest panorama a casa nostra?
L’any 2012 Sierra Leone, un dels països més pobres del món i amb una de les guerres més cruentes de l’Àfrica de l’Oest a les esquenes, va haver de perdonar impostos a sis grans multinacionals a canvi d’instal·lar-se al país. Aquests impostos que no ingressen cada any, equivalen a vuit vegades el seu pressupost de sanitat. Dos anys desprès el país ha d’enfrontar l’ebola sense infraestructura sanitària adequada, ha vist morir a mes de 4.000 persones i el país ha perdu
t 1.600 milions $ del seu PIB per culpa del què la malaltia no ha permès produir.
En Xavier Aldekoa explicava com a Sierra Leone, al capvespre, al voltant del foc, la gent discutia què era pitjor, si la guerra o l’ebola, i la conversa posava la pell de gallina. Què preferiríem nosaltres?
La seva vida diària és un infern generació rere generació, però els nostres mitjans hi dediquen 10 minuts d’atenció cada sis mesos. Cal ser conscient que el món han canviat molt en 30 anys i els Informatius i les seves seccions i la manera de cobrir l’agenda local i internacional, en realitat, no gaire. Potser és hora de demanar informació que ens ajudi a concebre humanitat.
El darrer atemptat a Kenya i la diferència de cobertura que els mitjans varen donar a l'atemptat de l'avió de Germanwings i la del atemptat de Charlie Hebdo, es un exemple més de que no tractem tots els successos per igual perquè no tractem totes les persones per igual. En això ens cal madurar a nivell personal i a nivell col·lectiu.
Comentaris