L’epidèmia que va canviar-ho tot, ... i ens va permetre fer un salt endavant (2ª part)

En castellano

Aquest article és la segona part d'aquesta sèrie. Si no has llegit la primera, t'aconsello que ho facis abans de llegir aquesta. La primera part la teniu aquí: "La epidèmia que ho va canviar tot ... i ens va fer retrocedir (1ª part)".

Evidentment tothom recorda aquella primavera del 2020. Ha quedat a la memòria. La malaltia no ha desaparegut però té xifres residuals, tot i seguir morint algunes persones. Però no deixa de ser un breu a les pàgines interiors dels diaris.

Il·lustració d'Eulàlia Llopart

Res és igual, però tot ha tornat a una certa normalitat. No del tot perquè va costar recuperar-se d'aquella mortaldat massiva però la situació d'emergència, afortunadament, ha desaparegut.

Les darreres setmanes van marcar un gir en tot l'episodi. El confinament a casa, comiats a coneguts que no es van poder fer, milions de petits gestos solidaris, compartir en els balcons cançons o aplaudiments, i més coses que ara em deixo, varen posar els fonaments del tomb que va fer tot plegat.

El govern, superat, seguia manegant la situació com podia, sense entendre que la ciutadania havia fet un clic. Els discursos buits, els militars a les rodes de premsa i les iniciatives públiques de recollida de fons i copagament per pagar serveis públics van acabar d'escalfar el brou de cultiu.

Van començar a sorgir veus que criticaven obertament decisions, impunitats i abusos. Els autònoms, abandonats també varen posar més llenya al foc.

La gent, malgrat criticar-ho, va donar massivament diners perquè els hospitals seguissin funcionant, perquè els avis tinguessin el mínim a les residències i perquè els pisos d'infants tutelats poguessin ser desinfectats i tinguessin el monitoratge que corresponia. Recordo la primera dona que va fer un vídeo de queixa, mentre cosia mascaretes explicant indignada que ho feia perquè calia, però que no oblidava que el responsable de tot plegat no era el coronavirus, sinó el sistema.

I un bon dia no se sap com, després dels aplaudiments als sanitaris, es va començar amb les cassolades al govern. I van començar a sortir una llista de demandes ciutadanes que exigien l'elaboració d'uns pressupostos per preservar la sanitat i l'educació publica. Es va exigir també al govern que acabada la crisi retornés tots els diners que havia donat la ciutadania, perquè eren un préstec i no una donació. El crit "és un préstec, no una donació" es va apoderar de les cassolades mentre es teixien encara més, xarxes de suport mutu de proximitat.

I el govern va anar reaccionant a poc a poc. Van desaparèixer els militars i les seves bajanades de les rodes de premsa, a demanda de la ciutadania. Es va fer una legalització exprés a la majoria de migrants sense papers per atendre hospitals, residencies i treball de cures en general. 

Les darreres rodes de premsa tenien un altre to. Humilitat, proximitat, llenguatge familiar, poques exigències, conciliació, escolta activa. L'oposició va quedar encara més sobrepassada que el mateix govern especialment quan es va descobrir tot l'entramat de fake-news que havien generat durant la crisi. El govern va organitzar vídeo-conferències amb molts actors socials per recollir inquietuds i demandes directament. A l'inici va costar però amb el temps es van estructurar mecanismes eficients per fer arribar demandes. 

Els sistemes participatius van anar canviant als partits. Els ciutadans ara havien trobat canals efectius per fer saber el que calia. I es va recuperar la il·lusió pel treball de proximitat perquè les estructures locals i virtuals permetien fer arribar les demandes eficientment.

El congrés i el parlament van aprimar la despesa i la quantitat de diputats. Es van fer lleis que regulaven la participació política per assegurar que era realment un servei i no un modus vivendi.

En el darrer consell de ministres de la crisi es va aprovar el retorn de tots els diners que la ciutadania havia donat. El retorn el van finançar a contracor els bancs que havien rebut els ajuts fa uns anys.

El govern va entendre que si arribava una altra crisi i volia una resposta ciutadana igual, calia que la ciutadania tingues la confiança que tot el que era excepcional es revertiria. I així també  van anar revocant les lleis restrictives i es van establir mecanismes més madurs per tractar properes crisis.

Passats uns mesos es va constatar que l'estructura de l'exèrcit no responia als perills reals que tenim. Es demanava la desaparició però es va quedar en un pla de reducció dràstica d'armament i de personal per adaptar-ho a la realitat. Un pressupost molt limitat va permetre alliberar fons per la sanitat i la investigació.

Les tornades al carrer tot i que van ser un dilluns, varen ser progressives. Les escoles van tardar una mica més i molta gent va seguir fent teletreball i ja no el deixaria de fer. Les relacions comercials amb les botigues de proximitat també havien canviat i hi havia molts més vincles i suports per fer comerç de proximitat. Es van reprendre els concerts, el teatre i tota la cultura. Van sortir molts llibres nous que tenien com a base el canvi de mentalitat ciutadana i les cures de tothom.

Il·lustració d'Eulàlia Llopart

Les entitats socials seguien donant suport a les persones vulnerables, però menys, perquè les xarxes ciutadanes també ho feien.

Quan va arribar la pandèmia a Àfrica i Amèrica Llatina va haver-hi una gran resposta i ajuda perquè la gent sabia de primera mà que significava l'epidèmia, i va haver-hi molta solidaritat. I es va reprendre amb força l'agenda internacional que va afegir al canvi climàtic, la necessitat d'una governança mundial al servei de les majories.

A la feina, tot era més pausat i s'havia après sense voler a fer menys reunions i més operatives. A la majoria de llocs es va acordar una reducció de sou i hores que permetia que tothom pogués seguir treballant, però que tothom tingues temps per estar amb els seus. Es va acabar regulant la jornada de 35 h. i la renda mínima. I per no oblidar aquella primavera del 2020, es va instituir que els divendres a la tarda els dedicaria tothom a tasques del barri o el poble, a fi que ningú quedes enrere. Totes les dinàmiques havien canviat.

Els centres de salut tenien menys visites perquè per cuidar els recursos la gent ho feia servir només quan realment calia.

La gent somreia pel carrer en veure's lliure de la mascareta. Es van recuperar moltes festes familiars.

L'escola també va girar com un mitjó. Es van incorporar als instituts i escoles algunes de les iniciatives socials com la d'acompanyar o trucar avis perquè no estiguessin sols. Es va millorar tot el treball telemàtic i es van desenvolupar eines d'aprenentatge més actualitzades. Es va introduir assignatures d'organització popular i solidaritat com a mecanisme de defensa de país.

Els cossos de seguretat van fer una depuració d'aquells que havien aprofitat la situació per excedir-se contra alguns ciutadans i premia als que havien fet tasques heroiques.

Tot havia canviat una mica. A les cases, els avis i àvies estaven més presents, ningú volia que un altre episodi se'ls emportés sense haver-se dit abans tot el que ens voldríem dir.

Vàrem perdre molta gent estimada aquells dies, però vàrem decidir col·lectivament que si tornava una altra pandèmia, calia tenir una societat diferent, uns serveis públics més forts i adaptats als veritables perills i demandes, i una ciutadania més capaç encara d'arribar allà on l'estat no podia en moments de crisi.