Temples i persones. Notre-Dame
La tarda del 15 d’abril es cremava Notre-Dame. Les televisions ho retransmetien en directe. L’incendi, i alhora el patiment de milers de francesos que veien com cremava tot un símbol. I el foc feia desaparèixer amb poques hores, segles de feina i història. Una tragèdia. És difícil imaginar les hores i hores de feina, suor i il·lusió que hi havia en aquest sostre.
Abans que s’acabés l’incendi varen aparèixer les primeres notícies de donatius per reconstruir Notre-Dame. I l’endemà hi havia més de 1.000 milions d’€ disponibles. Si, més de 1.000 milions.
Perquè algunes tragèdies tenen 1.000 milions en menys de 24 h i altres no aconsegueixen ni un €? Perquè entre 4 persones o empreses poden regalar 1.000 milions en poques hores sense que ni elles ni les seves empreses se’n ressentin? Fins a quin punt era una operació de publicitat? Perquè algú pot tenir tants milions per donar quan la immensa majoria no en veurà cap ni en tota la seva vida? No ens poden tornar a dir que no hi ha diners per segons què.
La desigualtat extrema té això. Exactament això. Persones (poques, l’1%) amb diners que no es podran gastar ni en tota la seva vida, al costat de persones (moltes, el 99%) que estan a anys llum d’aquesta realitat i la meitat de les quals no poden cobrir en el dia a dia, l’alimentació, l’habitatge, o una mínima atenció sanitària.
Aquesta desigualtat extrema pot ser fruit del talent personal però la majoria de vegades, en concret 2/3, és fruit d’herències i llegats. De persones que només ho gaudeixen per ser fills o filles de qui són. Persones que poden dedicar els seus diners impunement a aconseguir canviar lleis per afavorir la seva capacitat d’acumular encara més diners. Quan diuen que mana l’Ibex35, volen dir exactament això.
I quan hi ha una situació com la de Notre-Dame, oblidem sobtadament tot això i admirem acríticament la generositat d’aquestes persones i empreses.
Hem oblidat que l’acumulació de diners que pot arribar a ser legal, és immoral. La riquesa al món és finita. Però n’hi ha prou perquè tothom visqui amb dignitat. Tenint en compte aquestes dues premisses, qualsevol euro que un te de més, és perquè algú el te de menys.
És sota aquest concepte que encara és més immoral que aquests diners aflorin tan fàcilment per reconstruir edificis i gairebé mai per salvar persones.
Abans que s’acabés l’incendi varen aparèixer les primeres notícies de donatius per reconstruir Notre-Dame. I l’endemà hi havia més de 1.000 milions d’€ disponibles. Si, més de 1.000 milions.Perquè algunes tragèdies tenen 1.000 milions en menys de 24 h i altres no aconsegueixen ni un €? Perquè entre 4 persones o empreses poden regalar 1.000 milions en poques hores sense que ni elles ni les seves empreses se’n ressentin? Fins a quin punt era una operació de publicitat? Perquè algú pot tenir tants milions per donar quan la immensa majoria no en veurà cap ni en tota la seva vida? No ens poden tornar a dir que no hi ha diners per segons què.
La desigualtat extrema té això. Exactament això. Persones (poques, l’1%) amb diners que no es podran gastar ni en tota la seva vida, al costat de persones (moltes, el 99%) que estan a anys llum d’aquesta realitat i la meitat de les quals no poden cobrir en el dia a dia, l’alimentació, l’habitatge, o una mínima atenció sanitària.
Aquesta desigualtat extrema pot ser fruit del talent personal però la majoria de vegades, en concret 2/3, és fruit d’herències i llegats. De persones que només ho gaudeixen per ser fills o filles de qui són. Persones que poden dedicar els seus diners impunement a aconseguir canviar lleis per afavorir la seva capacitat d’acumular encara més diners. Quan diuen que mana l’Ibex35, volen dir exactament això.
I quan hi ha una situació com la de Notre-Dame, oblidem sobtadament tot això i admirem acríticament la generositat d’aquestes persones i empreses.Hem oblidat que l’acumulació de diners que pot arribar a ser legal, és immoral. La riquesa al món és finita. Però n’hi ha prou perquè tothom visqui amb dignitat. Tenint en compte aquestes dues premisses, qualsevol euro que un te de més, és perquè algú el te de menys.
És sota aquest concepte que encara és més immoral que aquests diners aflorin tan fàcilment per reconstruir edificis i gairebé mai per salvar persones.
Comentaris