El tren és nostre!!
Feia un fred hivernal a l’andana de l'estació de Vic com acostuma a passar. Pujàvem al tren i tancàvem les portes tot seguit, perquè a dintre s'hi estava bé. El tren era quasi buit perquè començava allí mateix. Ens vàrem asseure espaiats per tot el vagó esperant l'hora de sortida. Els seients buits ens servien per deixar abrics, bosses o maletes. El viatge pintava realment plàcid i agradable.
A la primera parada, Balenyà, va pujar força gent. Es van distribuir pel vagó perquè encara hi havia
força seients buits. Malgrat tot, els nois de les maletes varen haver de treure-les i posar-les al compartiment de dalt. Els vàrem ajudar. Jo vaig haver de recollir els papers que tenia al seient del costat. Una noia es va fer l'orni i va continuar amb els peus sobre el seient del davant.
A Centelles, dues parades després, va pujar molta més gent. Era la fira de la tòfona i era hora de tornar cap a Barcelona.
L'arribada de nous viatgers anava acompanyada d'un gest de desaprovació dels que ja érem al tren perquè el viatge, que pintava extremadament confortable, s'estava complicant. Però cal reconèixer que era un gest exagerat. Hi havia lloc de sobres i tothom sap que el bitllet només dona dret a un seient. Tot i que no ens coneixíem, els que havíem pujat a Vic creuàvem mirades còmplices perquè aquell era el "nostre" tren i els que estaven arribant a les estacions successives ens estaven espatllant l'imaginari de viatge i les condicions de luxe que pensàvem tenir.
Dues parades més tard, tot el vagó estava ple perquè havia pujat un agrupament escolta amb tot el soroll i alegria que acostumen a portar. La dels peus al seient, els va haver de treure -no sense remugar- i deixar anar un renec inintel·ligible. Ja no hi havia seients per tothom i hi havia gent dreta.
Un home que des de l’origen s'havia assegut a prop meu em va mirar i em va dir: “Massa bé estàvem!! Perquè ha de pujar aquesta gent ara? Tan agradable que era tenir el tren per nosaltres sols!!! Els trens haurien de ser directes de Vic i no parar”.
A les següents estacions, tot i que algú baixava, seguia pujant força gent i vàrem arribar a Barcelona amb el vagó ple de persones dretes. Alguns fins i tot vàrem perdre el seient en cedir-lo a una persona gran. Era curiós observar també que, els darrers que havien entrat un cop aconseguit seient, també tenien els mateixos sentiments que nosaltres respecte als que entraven al tren desprès d’ells.
Els de les maletes, la dels peus al seient, els avis que estaven tranquils sols, el noi que volia dormir aprofitant dos seients, jo que volia llegir tranquil·lament un llibre i la resta de viatgers que havíem pujat a Vic estàvem contrariats i alguns fins i tot emprenyats de veritat. Quan algú seia al nostre costat, o fèiem mala cara, o no li dirigien la paraula ni la salutació, com a senyal de protesta. La dels peus al seient fins i tot va posar la música forta per fer la guitza als que havien arribat després i l'havien privat de seguir tot el viatge amb les cames estirades al seient del davant. Per acabar d'arreglar-ho, els escoltes -que això si, s'havien assegut a terra, varen estar cantant tot el camí amb les guitarres i trencant el "sagrat" codi de silenci del tren.
I així vàrem arribar a Barcelona. Sorprenentment puntuals i sense més incidents. Al cap i a la fi, per això i només per això, havíem agafat el tren. Tothom qui havíem pujat a Vic, malgrat que no ens coneixem, havíem teixit la complicitat i proximitat que dóna la sensació de compartir un dret comú. Un dret que no teníem, que ningú havia promès i que ens havíem atorgat nosaltres sols. El bitllet només et dóna dret a agafar el tren fins a Barcelona. I ni tan sols implica el dret a tenir seient.
Quan arriben nouvinguts a la terra on vivim, tendim a tractar-los com els que pujaven al tren més tard. Sentim allò de "primer els de casa", atorgant-nos un dret sobre un territori que ningú mai no ens ha donat. Algunes persones ho entenen i acullen, però molta gent fa com els viatgers del nostre tren, es malhumoren i retreuen coses que no corresponen i busquen excuses com el soroll, que ens prenen els seients o que no ens deixen fer el viatge tranquils.
Cada cop que algú diu "primer els de casa", no puc deixar de pensar en "primer els que vàrem pujar a Vic". És automàtic, segons després, es desmunten tots els prejudicis atàvics que tenim. Si volem ser persones, no queda cap altra opció que acollir amb els braços oberts i no seguir apel·lant a drets que no existeixen.
L'únic dret és, el que té qualsevol persona, a tenir una vida digna.
No oblidem el “Volem acollir” ni el “Benvinguts refugiats”, compartim el tren!
PD. Aquest text ha estat inspirat en un exemple de Hans Magnus Enzensberger, del que vaig sentir a parlar a la presentació de l’Anuari de Valors 2015 de la Fundació Carulla a Esade. L'Antoni Bassa que moderava la taula on m'havien convidat també hi va recollir en un comentari a la seva columna.
Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num.
303 de novembre del 2019 i all blog de Cristianisme i Justicia
A la primera parada, Balenyà, va pujar força gent. Es van distribuir pel vagó perquè encara hi havia
A Centelles, dues parades després, va pujar molta més gent. Era la fira de la tòfona i era hora de tornar cap a Barcelona.
L'arribada de nous viatgers anava acompanyada d'un gest de desaprovació dels que ja érem al tren perquè el viatge, que pintava extremadament confortable, s'estava complicant. Però cal reconèixer que era un gest exagerat. Hi havia lloc de sobres i tothom sap que el bitllet només dona dret a un seient. Tot i que no ens coneixíem, els que havíem pujat a Vic creuàvem mirades còmplices perquè aquell era el "nostre" tren i els que estaven arribant a les estacions successives ens estaven espatllant l'imaginari de viatge i les condicions de luxe que pensàvem tenir.
Dues parades més tard, tot el vagó estava ple perquè havia pujat un agrupament escolta amb tot el soroll i alegria que acostumen a portar. La dels peus al seient, els va haver de treure -no sense remugar- i deixar anar un renec inintel·ligible. Ja no hi havia seients per tothom i hi havia gent dreta.
Un home que des de l’origen s'havia assegut a prop meu em va mirar i em va dir: “Massa bé estàvem!! Perquè ha de pujar aquesta gent ara? Tan agradable que era tenir el tren per nosaltres sols!!! Els trens haurien de ser directes de Vic i no parar”.
A les següents estacions, tot i que algú baixava, seguia pujant força gent i vàrem arribar a Barcelona amb el vagó ple de persones dretes. Alguns fins i tot vàrem perdre el seient en cedir-lo a una persona gran. Era curiós observar també que, els darrers que havien entrat un cop aconseguit seient, també tenien els mateixos sentiments que nosaltres respecte als que entraven al tren desprès d’ells.
Els de les maletes, la dels peus al seient, els avis que estaven tranquils sols, el noi que volia dormir aprofitant dos seients, jo que volia llegir tranquil·lament un llibre i la resta de viatgers que havíem pujat a Vic estàvem contrariats i alguns fins i tot emprenyats de veritat. Quan algú seia al nostre costat, o fèiem mala cara, o no li dirigien la paraula ni la salutació, com a senyal de protesta. La dels peus al seient fins i tot va posar la música forta per fer la guitza als que havien arribat després i l'havien privat de seguir tot el viatge amb les cames estirades al seient del davant. Per acabar d'arreglar-ho, els escoltes -que això si, s'havien assegut a terra, varen estar cantant tot el camí amb les guitarres i trencant el "sagrat" codi de silenci del tren.
I així vàrem arribar a Barcelona. Sorprenentment puntuals i sense més incidents. Al cap i a la fi, per això i només per això, havíem agafat el tren. Tothom qui havíem pujat a Vic, malgrat que no ens coneixem, havíem teixit la complicitat i proximitat que dóna la sensació de compartir un dret comú. Un dret que no teníem, que ningú havia promès i que ens havíem atorgat nosaltres sols. El bitllet només et dóna dret a agafar el tren fins a Barcelona. I ni tan sols implica el dret a tenir seient.
Quan arriben nouvinguts a la terra on vivim, tendim a tractar-los com els que pujaven al tren més tard. Sentim allò de "primer els de casa", atorgant-nos un dret sobre un territori que ningú mai no ens ha donat. Algunes persones ho entenen i acullen, però molta gent fa com els viatgers del nostre tren, es malhumoren i retreuen coses que no corresponen i busquen excuses com el soroll, que ens prenen els seients o que no ens deixen fer el viatge tranquils.
Cada cop que algú diu "primer els de casa", no puc deixar de pensar en "primer els que vàrem pujar a Vic". És automàtic, segons després, es desmunten tots els prejudicis atàvics que tenim. Si volem ser persones, no queda cap altra opció que acollir amb els braços oberts i no seguir apel·lant a drets que no existeixen.
L'únic dret és, el que té qualsevol persona, a tenir una vida digna.
No oblidem el “Volem acollir” ni el “Benvinguts refugiats”, compartim el tren!
PD. Aquest text ha estat inspirat en un exemple de Hans Magnus Enzensberger, del que vaig sentir a parlar a la presentació de l’Anuari de Valors 2015 de la Fundació Carulla a Esade. L'Antoni Bassa que moderava la taula on m'havien convidat també hi va recollir en un comentari a la seva columna.
Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num.
303 de novembre del 2019 i all blog de Cristianisme i Justicia
Comentaris
Volia plantejar-te una reflexió al trajecte, doncs sovint en sóc usuari des de Torelló. Els diumenges tarda, trobes el tren monopolitzat d'esquiadors "profundament adormits" ocupant 4 seients quan en són 2, i entremig, algun noi de família àrab, amb auriculars, peus damunt el seient de davant, gorra tapant el rostre i actitud de "a mi que no em molestin", a més, molt probablement no porta bitllet.
Hem d'obrir braços, i tant que sí! Però hem de veure també que hi ha una canalla que per educació, estracte social, xoc cultural... Genera una automarginació, que inclús enfada a la resta de nouvinguts. Aquesta línia de tren n'és un gran exemple. Aconseguir que tots puguem viatjar-hi i a gust, al tren i a la vida, és un gran repte que com a societat tenim. I un dret a assolir, malgrat l'amenaça del fantasma de l'extrema dreta.
Salut i gràcies per deixar dir-hi la meva.