La Creu del Sud

Sóc poc melòman. En general conec molt poca música. Avui he anat a un concert de violoncels. 21 violoncels i un piano. No ha estat un concert molt llarg. No he escoltat una obra de música espectacular, però l’orquestra sonava molt bé. Fins aquí, no hi ha res massa especial, però hi havia quelcom que cridava l’atenció i era semblant a la cara de tots els músics: l’atenció a la directora i la cara de concentració que tenien tots plegats. Cares especialment concentrades i especialment atentes. I des del costat del públic aquesta concentració i atenció resulta emotivament captivadora perquè una ullada ràpida et permet veure que els artistes són especialment diferents i diversos. Diversos d’edats, hi havia infants des de 3 anys fins a joves amb més de 20, tot i que tothom amb la mateixa atenció i concentració. L’edat no establia diferències en l’atenció i la concentració. Només les mides dels violoncels assenyalaven aquesta diversitat i plàsticament donaven la imatge de foto de família ...

Es l’època de la declaració de renda. Si hem de pagar ens indignarem, i si ens tornen diners ens donaran una alegria, però sempre ens fa una certa mandra tot plegat. Potser quan marquem la creueta de l’església o altres fins socials o quan declarem les quotes de les nostres ONG recordem que estem fent un exercici de solidaritat, però en general la sensació es de que algú ens està escanyant. La fiscalitat però és una de les eines més potents que té qualsevol estat per disminuir la desigualtat dels seus habitants. Els països més profundament desiguals són els que menys pressió fiscal tenen. I per tant, per sorprenent que sembli, fa temps que les ONGD treballem per aconseguir que països empobrits tinguin un sistema fiscal redistributiu. Forma part d’aquesta manera de treballar que va a l’arrel dels problemes. A tots els països on hem fet propostes sobre fiscalitat, les hem basades en tres principis: • Una fiscalitat justa i progressiva (qui més te, més paga) . • La transparència abs...

Fa uns mesos parlava en aquesta columna de Sudan del Sud desitjant no haver d’escriure aquest segon article. Els desitjos no s’han acomplert. Potser no heu escoltat res més de Sudan de Sud o potser heu vist alguna noticia aïllada a un telenotícies. A Sudan del Sud en aquest moments es viu una situació molt, molt dura. Els companys d’Oxfam Intermón que  estat acostumats a veure situacions difícils estan esgarrifats del que passa i sobretot del que pot passar. S’ha ajuntat la violència, els interessos econòmics pel petroli i la manca de menjar a la situació prèvia de país empobrit. Cada dia centenars de persones arriben als camps de refugiats fugint del conflicte, esperant poder salvar les seves vides. A vegades sense èxit perquè fa uns dies van atacar i matar moltes persones dintre d’un camp. Malgrat la violència els companys segueixen treballant fent tot el que poden. Treballen en les zones on no hi ha enfrontaments al costat de la gent. I també treballen en els camps de refugi...

Si alguna cosa he après viatjant pel món és que els sistemes de transport diuen molt dels nivells de benestar d'un país, i també de les seves desigualtats. Guardo a la meva memòria el record de dos o tres trens molt especials. L'any 86 recordo molt un tren de Nairobi a Mombasa. De pel·lícula! Autèntic, antic i de fusta. Érem a Kenya amb una colla de companys catalans i africans amb els que havíem construït una escola a Nairobi. També en recordo un a Moçambic que ens va rescatar després de dos dies aïllats per una inundació impressionant. Però sobretot recordo el que va de Santa Cruz de la Sierra a Bolívia a Salta, a Argentina. Era l’únic mitjà que teníem per sortir de Charagua, on vivíem, als anys 90. Teníem tren, tres dies per setmana: el “Ferrobus”, el “Rápido” i el “Chaguanquero” en ordre descendent de velocitat i confort. Per als dos primers només es podien comprar sis bitllets per viatge al poble: dos a l’estació, dos al “Centro Cívico” i dos més a l’“Asociación de Ganad...

En Gabriel no pot portar el seu fill a escola. No té els diners ni per pagar el material del primer dia. La Maria ha deixat el poble i està treballant de minyona a la capital. A l‘ambulatori de Curuguaty li han dit al Rodolfo que hauria de portar el seu fill a l’hospital a la capital. No té diners per al transport ni per l’hospital. Espera que es posi bé però, malauradament, no seria el primer fill que perd per una diarrea. La Dolores pateix perquè ja fa 3 dies que no té menjar per als seus fills. El Luis amb nomes 9 anys, s’ha hagut de posa a treballar a una hisenda propera perquè al seu pare el va matar l’exèrcit el 15 de juny del 2012 a Curuguaty. A Curuguaty podem construir una escola nova i finançar material escolar. Podem millorar l’ambulatori amb més aparells. Podem organitzar un apadrinament al Luis perquè acabi almenys l’escola primària. O muntar un banc d'aliments per portar menjar a la Dolores. O una marató emocionant per aconseguir els diners per fer-ho tot. Però ...

85 persones tenen la mateixa riquesa que 3.600 milions. L’1 % de la població te la meitat de la riquesa del mon. Segurament ja haureu llegit aquest titulars de l’estudi " Governar per a les elits " que Oxfam Intermón publicava fa uns dies. Son xifres esgarrifoses. L’endemà de publicar-ho, m’escrivia enfadada una persona que no conec, perquè pensava que encara que  Bill Gates donés tots els seus diners això no s’arreglaria. I te raó, no s’arreglaria. Per això l’informe no posa l‘accent en els rics sinó el la desigualtat. El problema no son els rics per si mateixos. El problema és que el sistema permeti que 85 persones puguin arribar a ser tan riques i que permeti que 3.600 milions puguin ser tan pobres. A l’Estat Espanyol, els 20 espanyols més rics tenen tanta riquesa com tot el 20% més pobra. He parlat ja molts cops en aquesta columna de desigualtats, però es que és la clau de volta. I les desigualtats no son només econòmiques, sinó sobretot de possibilitats i de poder...

El 5 de desembre va morir Nelson Mandela. A “El factor humà”, John Carling explica com es preocupava pels seus carcellers i com els tractava, arribant a presentar-los com els seus guardaespatlles, o com es va aficionar el rugbi per poder parlar amb els negociadors del govern, perquè sabia que els agradava molt. Aquest manera d'apropar-se a l'altre sense prejudicis, de trencar les barreres, no podien ser sinó indicis de la manera de fer política que, una vegada nomenat president, el convertirien en el símbol mundial de la voluntat i l'esperit de reconciliació.  Va ser així que Mandela ha acabat la seva vida venerat com estadista i com a persona, malgrat haver militat en grups gens tous i haver estat considerat, durant anys, un terrorista, pels EEUU. Recordo l’impressió que em va fer visitar Robben Island a Sud-àfrica, la illa i la presó on va estar durant 27 anys. Si algun cop aneu a Sud-àfrica, no deixeu de visitar-la. Mandela és ja un referent com Gandhi, Julyus Nyerere...