diumenge, 6 d’abril de 2014

"Chaguanquero" i Rodalies. Va de trens!

Si alguna cosa he après viatjant pel món és que els sistemes de transport diuen molt dels nivells de benestar d'un país, i també de les seves desigualtats. Guardo a la meva memòria el record de dos o tres trens molt especials. L'any 86 recordo molt un tren de Nairobi a Mombasa. De pel·lícula! Autèntic, antic i de fusta. Érem a Kenya amb una colla de companys catalans i africans amb els que havíem construït una escola a Nairobi. També en recordo un a Moçambic que ens va rescatar després de dos dies aïllats per una inundació impressionant.

Però sobretot recordo el que va de Santa Cruz de la Sierra a Bolívia a Salta, a Argentina. Era l’únic mitjà que teníem per sortir de Charagua, on vivíem, als anys 90. Teníem tren, tres dies per setmana: el “Ferrobus”, el “Rápido” i el “Chaguanquero” en ordre descendent de velocitat i confort. Per als dos primers només es podien comprar sis bitllets per viatge al poble: dos a l’estació, dos al “Centro Cívico” i dos més a l’“Asociación de Ganaderos”. Viatjar era complicat per a la majoria de gent, i calia planificar-ho amb setmanes d'antelació i moltes negociacions. Els dipositaris dels bitllets, no sempre estaven disposats a “cedir” el privilegi de vendre un bitllet als qui estàvem treballant amb els camperols

Per al tercer, el Chaguanquero, no hi havien bitllets, però tampoc hi havien  seients perquè era un tren de càrrega amb vagons-plataforma i vagons típics de càrrega, tancats, i gent i càrrega per tot arreu, sostre inclòs. Pujar-hi no era senzill, i calia negociar de nou, ara amb la gent que ja hi era al vagó i amb alguna cosa similar a un "revisor”. Quan ho aconseguies, acabaves per fer-te espai entre sacs, animals i caixes a mida que anava circulant poc a poc. Acabava essent còmode i tot. Era un tren ple d’humanitat - de vegades massa- on acabaves coneixent els teus propis límits. A l’arribada a qualsevol estació era tot un espectacle amb desenes de dones i nens acostant-se per vendre menjar calent o comprar tot tipus de productes.

Els horaris de pas de tots els trens eren sempre orientatius, i els retards que podien acumular eren d’hores. Els trajectes oscil·laven entre 6 i 24 hores en condicions normals. Els incidents pel camí sovintejaven. Una vegada ens varem quedar dos dies sencers tirats al mig del no res per un descarrilament, i una altre varem haver de baixar tots els "homes" per empenya el tren marxa enrere per treure’l d’una via morta.

Aquest dies que es parla de Rodalies, RENFE i les seves mancances de la línia de Vic, m'ha vingut tot això al cap. Subscric totes les queixes que es puguin fer perquè sóc dels que fa servir el tren cada dia i estic convençut que pot funcionar molt millor. Però no puc deixar de mirar enrere i, amb un somriure, seguir pensant que la nostra realitat segueix sent molt privilegiada. A Nairobi, Moçambic i Bolívia el transport esta molt lluny de ser el d'aquí.

Article publicat a la columna mensual de la revista El Portal de Centelles. (Num 236  Abril 2014)
Publica un comentari a l'entrada