La Creu del Sud

En castellano aquí:   _ _ _ Havíem acabat de dinar un arròs molt bo a un restaurant de platja i ens varen portar la carta de postres. El meu company de taula, un noi de Guinea Conakry de 16 anys que havia arribat a Espanya en pastera feia 10 dies, va aixecar el cap per comentar-me alguna cosa. Compartia uns dies amb nosaltres per casualitats de la vida i dinàvem junts. Amb la carta a la mà em diu: No demanis res més, això t'ho han portat només perquè gastis més. Perquè, menjar ja hem menjat, estem tips, hem menjat prou i no ens cal res més. La resta de comensals ho va escoltar. Ho deia en angles, però el contingut era molt clar i traspassava les fronteres del idioma . I el missatge era molt simple i contundent . Els infants que hi havia a la taula, aliens a la conversa, varen demanar el seu desitjat gelat. La resta, no varem demanar postres. L'afirmació era d'una evidència tan aclaparadora, d'una senzillesa tan evident, d'una intuïció tan forta, d'una

  En castellano aquí:   _ _ _ El 5 d'Octubre va morir el meu pare. Al recordatori hi havia aquest text que li ha escrit la seva pròpia cadira de rodes. Estic disponible. Fa anys que estic ajudant al Jaume a anar amunt i avall. Arribant on ell no podia arribar sol. Li va costar veure, abans de conèixer-me, que jo podia ser una bona companya de viatge, però després ja hem estat inseparables fins avui. Ara ja torno a estar disponible. M’agradaria poder compartir vida amb algú altre com el Jaume.  Algú altre que com ell, no s’ha queixat mai de la malaltia. Algú que, malgrat la molèstia, no em doni la culpa de la llaga pel meu seient. Algú sempre afable i sempre disposat a somriure, com ell. I arribar a tot arreu on puguem arribar junts.  Algú amb la serenitat i tranquil·litat d’en Jaume. Sempre semblava estar en pau.  Algú a qui tothom s’acosti a demanar consell, xerrar o a escoltar, perquè el Jaume tenia aquest do de saber aconsellar tant si era de números, com d’idees

En castellano aquí:   _ _ _ Plovia força. El David, malgrat ser invident, ho sabia. La seva fina oïda i olfacte li ho diuen a ell, abans que a la resta. Un bastó blanc, per a la majoria, reflecteix més discapacitats de les reals. Un noi que tot això no ho sabia s’hi va acostar i li va dir: – No surti, plou molt. – Moltes gràcies -li respon- però sortiré igualment perquè m’esperen. – Aleshores l’acompanyaré. – No cal. – Sí, sí, a mi no em costa gens. La grafia no permet entreveure el que l’accent o l’aspecte us delatarien. Qui li deia això era un manter que estava a plaça Catalunya. Al final de la conversa en David va sortir, després de convèncer al seu interlocutor que podia anar sol. Un altre . Caminaven de nit. Eren un grup de set. Estaven fatigats perquè portaven un viatge d’autobús de més de 18 hores i un de previ de molts més kilòmetres. –  Ep, no podem continuar! -va dir un. – És cert, aquella noia necessita ajuda! – Quina noia?, va dir una de les dues persones de