dimarts, 20 d’agost de 2019

Quadern de vacances 2019 (Els 6 articles més llegits)

Arriba el mes d'agost i anem una mica més relaxats. Sovint tenim una mica més de temps i pot ser un bon moment per recuperar lectures que durant l'any no hem pogut fer
He revisat el que he publicat aquests primers 7 mesos i potser us ve de gust rellegir o descobrir algun dels texts que he penjat aquest 2019.

He publicat 14 articles en català i castellà. Desigualtat, migracions i el vot de les persones amb discapacitat són els temes més tractats i alguns dels més llegits. L'article més llegit és un que és conjuntural i una mica excepcional, on explico les meves raons i plantejaments per no seguir treballant a Oxfam Intermón. La resta són el tradicional pessebre de playmobil de Nadal i dos de més filosòfics, un sobre el concepte de la "veritat" i en segon sobre la democràcia en clau municipal. També sobre les reaccions després de l'incendi de Notre-Dame

Us deixo el resum i els enllaços als sis més llegits tant en català com en castellà.

CATALÀ.

1. Punt i seguit a Oxfam Intermón
Al maig vaig deixar de treballar a Oxfam Intermón. Després de 30 anys a la institució i de 14 a la direcció d'Oxfam Intermón a Catalunya calia explicar, el millor que sabia, perquè s'acabava la relació amb una institució que m'estimo tant i per la que he donat tot i de la que he rebut tot. Ha estat l'article més llegit en català.


2. El subconscient de la Junta electoral... i el nostre.
La rectificació de la Junta electoral sobre les matisacions del vot de les persones amb discapacitat em va portar a escriure aquest article que parla de per què considerem que les persones amb discapacitat no tenen dret a votar. Una reflexió sobre la base del seu dret a votar.

3. Fiscalitzar el vot de les persones amb discapacitat?
Article inicialment publicat al diari ARA arran d'una normativa desafortunada de la Junta Electoral que intentava matissar el vot de les persones amb discapacitat. El 2019 ha estat el primer any on les persones amb discapacitat podien votar per una llei aprovada pel Congrés després de molta lluita dels interessats i les entitats que les representen. A la Junta electoral no li devia agradar la llei i va emetre una normativa discriminatòria i inculpatòria que posteriorment va haver de retirar.

4. No els digueu "MENA"!
Les notícies sobre els MENA i les manifestacions contra ells, em va portar a una reflexió que acaba demanant que no els diguem MENA per evitat una doble estigmatització.. Conèixer de prop aquestes persones, permet tenir una perspectiva molt diferent de la que ens venen les notícies i les xarxes.

5. Quina frontera?
Una meditació del concepte frontera a partir d'una anècdota sobre el terreny i de l'informe de Caminando Fronteres (l'ONG on treballa Helena Maleno) sobre la frontera Sud

6. La "veritat" de debò, és la meva.
Fruit d'unes jornades de Cristianisme i Justícia sobre "El segrest de la veritat" vaig fer aquest article destil·lant algunes de les coses que vaig aprendre. Apassionant entendre el tema de les "notícies falses" (fake news) per no ser-ne víctima


I en castellà els sis més llegits són:

CASTELLÀ

1. Successió, un impost invisible.
Aquest és la traducció d'un article publicat al Diari Ara sobre l'informe que Oxfam Intermón ha publicat sobre desigualtat coincidint amb la cimera de Davos. L'article no es refereix a l'impost de successions sinó als números que corroboren com en funció de la classe econòmica, les oportunitats de progressar econòmicament són molt més complicades com més pobre s'és.




2. Punt i seguit a Oxfam Intermón

3. El subconscient de la Junta electoral... i el nostre.


4. Quina frontera?

5. No els digueu "MENA"!

6. Municipals.
A Centelles un grup em va demanar que fes una presentació de la seva candidatura. Per fer-ho vaig fer una reflexió sobre el sentit del vot i del treball polític a escala municipal.

Bones vacances!!

dimarts, 13 d’agost de 2019

La veritat de debò, és la meva.

Sovint en veure les notícies, en escoltar algú parlar o quan fan declaracions, ens acabem preguntant que és veritat i que no.
Com va anar la negociació fracassada entre PSOE i Podemos? Qui diu la veritat? Perquè expliquen l'1 d'octubre tan tergiversat als mitjans espanyols si els que hi érem saben que va anar d’una altre manera? És veritat que el CNI coneixia els moviments del cervells de l'atemptat de Barcelona?. Perquè els refugiats tenen tanta propaganda en contra? Perquè la gent es creu segons què?

Que ha passat amb la veritat? On queda? No l'interessa a ningú? Segur que sí.

Tots tenim un posicionament més o menys clar de qui va tenir la culpa del fracàs de la negociació entre Podem i PSOE. I un posicionament sobre el procés. I una opinió sobre els refugiats. I íntimament, tenim clar si el CNI coneixia o no els moviments dels terroristes. Us heu fixa't que quan sentim una notícia que recolza o reforça el vostre posicionament, l'acceptem tot seguit i quan és contrària, la posem en dubte ràpidament i busquem fonts que la desacreditin?
Si mireu, a les xarxes socials, trobareu, a banda i banda, molts exemples d’argumentacions que no s'aguanten per enlloc, però la gent les veu com solides i contundents.

De la veritat s'han preocupat segles i segles els filòsofs, però avui dia, la veritat per cadascú de nosaltres és aquella que ens reconforta, la que ens va bé pel que pensem, la que ens interessa. Per això escollim conscientment o inconscient diaris, tv, parròquia, conferenciants, llibres o seguidors a les xarxes.
De fet la post-veritat, la potència de les “noticies falses" (popularment conegudes com “FakeNews")
Imatge de la web internetsegura.cat
no estan a l'emissor, sinó al receptor. És el receptor el que es vol creure segons que, i és per a aquest receptor que es genera la notícia. És igual que a un altre cercle tothom sàpiga que no és veritat.

Aquesta inèrcia ens porta a un món amb “illes de veritats” que no tenen res a veure les i unes amb les altres i que no es parlen entre si. I aquesta divisió, aquesta compartimentació, és el que blinda a qui té el poder.

Som tots plegats els que estem enterrant la veritat en tots els camps de la nostra vida. Hi ha tants mons possibles, que la sola idea ens atordeix i ens demana tancar-nos al nostre.

Vivim èpoques turbulentes i complexes on només avançarem  escoltant la part de veritat que hi ha a les altres bombolles i posant els dubtes tots els dogmes gratuïts de la nostra.
I avançarem per dues raons. Perquè trencarem els compartiments estancs, les illes blindades de veritats que no es parlen (i això sol és molt important perquè la compartimentació impermeable és la base indispensable que necessita la post-veritat) i perquè amb això ens trobarem una veritat, una mica més veritat que la que tenim ara.

PD: Aquest article és fruit de les Jornades "El segrest de la veritat" de Cristianisme i Justícia

Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 300 de Juliol del 2019

dissabte, 13 de juliol de 2019

Quina frontera?

M'explicava un company(1) que una vegada havia anat a reunir-se amb uns ancians prop de la frontera de Somàlia. El paisatge era ple de dunes, que el vent movia sempre capritxosament, tapant fins i tot molt sovint la carretera.
-Vinc de l'altra banda de la frontera -va dir el company per iniciar la conversa-.
-"Quina frontera?" va respondre l'ancià mirant-se les dunes.

Sovint aquestes preguntes i intuïcions ens serveixen per adonar-nos de fets que per habitual han deixat de cridar-nos l'atenció, però que no són gens normals. Que és una frontera? Qui la marca? De què serveix una frontera per les dunes, el vent, el sol, la lluna, els estels o la pluja?

"Quina frontera?" La seva resposta condensava tota aquesta reflexió. No era ignorància, sabia de sobres les morts que aquella frontera havia generat. Com ho sabem nosaltres. Aquella i tantes altres fronteres.

L'informe "Vida en la necrofrontera" de "Caminando Fronteres" parla amb testimonis de la realitat del que passa a la frontera sud. Realitat que si no fos per gent com ells, ignoraríem. I ara més, ja que els governs estan aconseguint, que no hi hagi ulls que vegin ni fotos que denunciïn.

"Quina frontera?" Llegint l'informe podríem contestar senzillament a l'ancià: la frontera dels drets. A un costat n'hi ha. A l'altre hi ha el dret a fer qualsevol cosa amb les persones.

Captura de pantalla 2019-06-22 a las 17.00.49Els primers 4 mesos de l'any han desaparegut a l'estret 1.020 persones. De 816 no ha aparegut el cadàver ni en sabem res de res. Us imagineu una tragèdia a casa nostra que matés 1.020 persones? i que fos impos

sible saber res de 816? Us imagineu el soroll que es faria? Les manifestacions que hi hauria? Els governs que caurien?
O dit d'una altra manera, us imagineu el patiment en silenci dels familiars de les 816 persones de les quals no se sap res? Van pujar realment a una barca? Quin dia? Perquè no els varen anar socorre?  Segur que eren a la barca? Perquè ho van fer?

I mentrestant, els governs europeus només pensen a arrestar capitanes que salven vides, impedir que els vaixells de rescat salpin o posen traves a les entitats com Salvament Marítim a qui han tallat les ales recentment.

"Quina frontera?" La que només torna a 2 de cada 10 persones que hi moren. La que ha vist morir ja més de 1000 persones en 4 mesos. La que ara que arriba l'estiu veurà que seran més els que ho intentaran. La que veu que els governs segueixen girant l'esquena a la realitat i a la vida.

Seguirem lluitant perquè aquests espais que NO són fronteres pel vent, la pluja, el sol,  la lluna, els estels i per les dunes, tampoc ho siguin per les persones.

--------------
Més informació:

el buen dios-juan jose tarres sanjurjo-9788417150686(1) Anècdota extreta del llibre "El buen Dios" del gran company d'Oxfam Intermón JuanJo Tarrès (@Africaencolores)









Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 299 de Juliol del 2019

dilluns, 24 de juny de 2019

No els digueu "MENAS"!

Són a casa nostra després de dedicar anys a arribar-hi. Pel camí han patit gana, set, han vist morir companys i també ells sovint, han estat a punt de deixar-hi la vida.

El darrer pas, complicat, els ha deixat marcats de per vida. Passar-te hores, de nit, veient com la dèbil embarcació on viatges s’enfonsa, sense ja cap esperança de sobreviure, no és senzill de superar.

L’arribada és freda, sovint amb mesures de protecció. Lògiques però distants. Paperassa que no entenen. Transport a no saben on. Policia, jutges i centres que, encara que estiguin bé, no són el que ells esperaven trobar.

Dificultats i entrebancs per aconseguir papers, permisos de residència temporals però no de treball. Documentació que sols no aconseguirien mai, perquè el sistema està pensat perquè sigui quasi impossible sense ajuda.

I notant sovint les mirades i recels de persones obertament o inconscientment racistes, l’exclusió a l’hora de llogar un pis, d’accedir a una feina o d’anar simplement a comprar i notar com el personal de seguretat sembla que estigui a la botiga només per si anaves tu. Per, al final de tot aquest camí, trobar-se sense cap sortida malgrat l’esforç personal i la inversió d’anys d’ells i de la seva família. I miraculosament, el 82% de totes aquestes persones, segueixen sense haver comès ni un sol delicte.


El dia que vàrem conèixer la notícia, els diaris destacaven que el 18% havia delinquit i associava així subliminarment delinqüent i MENA (menor no acompanyat) perquè 2 de cada 10 havien comès algun delicte. No seria més lògic pensar, com és possible que malgrat com a societat els estem abocant a la delinqüència (perquè no donem cap més sortida), només ho facin 2 de cada 10? No us parla això més aviat de la qualitat humana d’aquestes persones?

Coneixeu-los, feu-vos propers i descobrireu persones excepcionals. Almenys aquesta ha estat la meva experiència. Feu-ho si us plau, en comptes d’estigmatitzar contínuament a persones que sovint no els han deixat ser els nens i nenes que són, en comptes de manifestar-vos perquè no hi hagi un centre al vostre poble o ciutat.

 I no els hi digueu MENAS perquè esteu oblidant que són persones, infants, joves i els esteu despersonalitzant i etiquetant en negatiu.
Si els coneguéssiu, la majoria de vosaltres no dubtaria d’obrir-els-hi les portes de casa vostra.

---------
Exemples del tractament informatiu:





Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 298 de Juny del 2019

divendres, 31 de maig de 2019

Temples i persones. Notre-Dame

La tarda del 15 d’abril es cremava Notre-Dame. Les televisions ho retransmetien en directe. L’incendi, i alhora el patiment de milers de francesos que veien com cremava tot un símbol. I el foc feia desaparèixer amb poques hores, segles de feina i història. Una tragèdia. És difícil imaginar les hores i hores de feina, suor i il·lusió que hi havia en aquest sostre.

Abans que s’acabés l’incendi varen aparèixer les primeres notícies de donatius per reconstruir Notre-Dame. I l’endemà hi havia més de 1.000 milions d’€ disponibles. Si, més de 1.000 milions.

Perquè algunes tragèdies tenen 1.000 milions en menys de 24 h i altres no aconsegueixen ni un €? Perquè entre 4 persones o empreses poden regalar 1.000 milions en poques hores sense que ni elles ni les seves empreses se’n ressentin? Fins a quin punt era una operació de publicitat? Perquè algú pot tenir tants milions per donar quan la immensa majoria no en veurà cap ni en tota la seva vida? No ens poden tornar a dir que no hi ha diners per segons què.

La desigualtat extrema té això. Exactament això. Persones (poques, l’1%) amb diners que no es podran gastar ni en tota la seva vida, al costat de persones (moltes, el 99%) que estan a anys llum d’aquesta realitat i la meitat de les quals no poden cobrir en el dia a dia, l’alimentació, l’habitatge, o una mínima atenció sanitària.

Aquesta desigualtat extrema pot ser fruit del talent personal però la majoria de vegades, en concret 2/3, és fruit d’herències i llegats. De persones que només ho gaudeixen per ser fills o filles de qui són. Persones que poden dedicar els seus diners impunement a aconseguir canviar lleis per afavorir la seva capacitat d’acumular encara més diners. Quan diuen que mana l’Ibex35, volen dir exactament això.

I quan hi ha una situació com la de Notre-Dame, oblidem sobtadament tot això i admirem acríticament la generositat d’aquestes persones i empreses.

Hem oblidat que l’acumulació de diners que pot arribar a ser legal, és immoral. La riquesa al món és finita. Però n’hi ha prou perquè tothom visqui amb dignitat. Tenint en compte aquestes dues premisses, qualsevol euro que un te de més, és perquè algú el te de menys.

És sota aquest concepte que encara és més immoral que aquests diners aflorin tan fàcilment per reconstruir edificis i gairebé mai per salvar persones.




Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 297 de Maig del 2019

dilluns, 6 de maig de 2019

Punt i seguit a Oxfam Intermón


Fa ja 30 anys que vaig entrar a treballar a Intermón, i aquest mes de maig tanco la meva etapa a Oxfam Intermón. En aquests 30 anys he fet moltes coses, i en aquest moment, més que pensar en el que deixo, penso en tot el que he guanyat durant aquest temps.

Vaig començar a treballar per Intermón en acabar la carrera de medecina i just després de casar-me, l'any 1988. Aleshores vàrem marxar amb la Susanna a Bolívia, a Charagua, en ple Chaco. Allí vàrem donar un cop de mà en el sistema públic de salut, fent de metges a la zona de Cordillera treballant bàsicament per la població guaraní. El 1992 Intermón em va demanar de coordinar l'àrea d'Àfrica Austral en un moment on Intermón creixia i s'obria a més països i realitats. Vaig estar 8 anys coordinant Angola, Moçambic, Namíbia i Tanzània. Aquells anys també vaig participar activament en la gènesi de l'acord amb Oxfam per treballar plegats, ja que Àfrica Austral va ser l'àrea pilot de la confederació per pensar com volíem caminar junts. Després durant uns anys vaig portar l'àrea d'avaluació i sistemes del departament de cooperació, i posteriorment el projecte de “Comerç amb Justícia” al Fòrum de les cultures 2004 (que es va fer conjuntament amb Setem i Alternativa3). El 2004, en acabar el Fòrum, vaig començar la meva etapa de director a Catalunya, fins aquest mes de maig del 2019.

Un altre aspecte important és tot el període i el temps esmerçat en el treball en xarxa, a LaFede.cat on vaig estar a la junta de manera activa durant la part més dura de la crisi i, recentment, a la Coordinadora espanyola. I no puc oblidar tampoc durant tot aquest temps el treball fet en moviments socials, amb altres entitats, amb els mitjans i en moltes lluites socials diverses amb molts de vosaltres. Sento que el que sóc, us ho dec també a vosaltres.

En aquests 30 anys que he estat en aquesta institució l'he vista créixer des de ser una petita organització a ser una institució molt gran.
L'he vist evolucionar molt i molt positivament en el seu abordatge de la realitat i la seva manera de treballar.
He donat tota la vida laboral a Oxfam Intermón, i no de qualsevol manera, l'he donat de cor, d'ànima i d'esperit. Però és just reconèixer que Oxfam Intermón (i tot l'entorn de feina, xarxa i relacions que ha suposat) m'ha donat també tot el que sóc. Sense la institució i tots vosaltres, sense el vostre suport, sense les vostres empentetes per fer coses noves, no seria avui qui sóc. I per això estic molt agraït. I sento molt dins meu, des d'aquest balanç mutu equilibrat, que després de tot aquest temps, és el moment de saber marxar. Després de tants anys això permetrà deixar espai a altra gent. Tothom sap com es va pujant de nivell però ningú explica quan i sobretot com deixar-ho. Crec que ara és un bon moment.

En tota institució, les persones que fa molts anys que hi som, que hem aportat molt i que hem vist moltes coses, som sovint una font d'experiència i coneixement. Però també a vegades, inconscientment, un fre per alguns canvis. He intentat que al meu costat tothom creixés i em consta que molta gent ho ha fet. Però de vegades un no deixa créixer al seu voltant tot allò que desitjaria, sigui perquè no ho veus, o perquè els que t'envolten no gosen. I això només es soluciona renovant. Com els camps necessiten el seu guaret perquè tornin a produir amb quantitat i alegria, les institucions necessiten els seus canvis per la mateixa raó. I sento interiorment que aquest és un bon moment.


Vull agrair a totes les persones d'Oxfam Intermón, de LaFede.cat, de la Coordinadora, de les entitats, dels mitjans, dels moviments socials i de les empreses amb qui m'he relacionat, tot el que m'heu donat durant aquest temps. M'he sentit estimat, molt estimat, apreciat i valorat per tots vosaltres. I vull agrair-ho, a tot el sector de la cooperació, persones, entitats, coordinadores i tothom amb qui ens hem trobat al carrer lluitant, manifestant-nos, organitzant o fent incidència. I també als mitjans, on més que espais informatius he trobat persones. I al món polític i de l’administració on he pogut teixir complicitats amb gairebé tothom.


No. No tinc una altra feina ni sé què faré a partir d'ara, ni on aniré a treballar. Ja ho pensaré. Buscaré feina o aniré a aquell armari que tenim tots d’aquells projectes aparcats que algun dia ens agradaria fer. Potser no trobi la feina de la meva vida com era aquesta, però quanta gent pot dir que ha treballat 30 anys en allò que més estimava? Precisament perquè sé com està el mercat laboral, si els anys de vida laboral que em queden no trobo una feina tan "bona", seria injust queixar-se.

Voldria poder abraçar-vos a tothom i dir-vos que encara que potser deixarem de veure'ns professionalment sovint, m'agradaria seguir comptant amb tots vosaltres i seguir rebent mails i trucades cada cop que necessiteu alguna cosa. Jo segueixo sent el mateix, pensant el mateix i seguiré lluitant pel mateix encara que sigui des d’un altre espai. I de ben segur que ens trobarem al carrer i a les places per a moltes coses.


Deixo una cosa que m'estimo i he estimat molt, Oxfam Intermón. I m'atreveixo a demanar-vos que en la mesura que pugueu tots plegats, seguiu col·laborant-hi, perquè val la pena.

Una abraçada ben forta


dilluns, 22 d’abril de 2019

El subconscient de la Junta electoral... i el nostre.

Tant a les eleccions generals, com les municipals o europees podran votar per primera vegada les persones amb discapacitat intel·lectual. És una vella demanda seva, del sector de la discapacitat i de tothom, que ha suposat molts anys de lluita.

El desembre del 2018 Congrés i Senat ho aprovaren per consens però la Junta Electoral Central, responent a raons més polítiques que tècniques ho ha qüestionat publicant al BOE una normativa infumable que atorgava a membres de la taula, apoderats o interventors, la legitimitat de qüestionar aquest vot.

No es pot traspassar aquest poder ni responsabilitat a persones inexpertes en el tema. Una taula electoral no és el lloc per valorar això i a més la mesura és estèril perquè tampoc els podran impedir finalment votar.

Cal preguntar-se com hem arribat aquí i cal fer-ho perquè en el cervell de tothom, persisteix un racó on queda la convicció que el vot d'una persona amb discapacitat intel·lectual no pot valdre el mateix que el nostre.

Hi ha dues raons que ens ajudaran a esborrar aquest racó rebel del nostre cervell primari.
 - Una, és adonar-nos que el vot de la immensa majoria de la gent, és un vot impulsiu, emocional i no fruit d'una anàlisi dels programes electorals, dels candidats o de la conjuntura. En aquest escenari de vot guiat pels que sento propers, simpàtics o que em cauen bé, la frontera que fixaria el nostre cervell de qui pot o no pot votar, estaria molt més enllà de la discapacitat intel·lectual i abraçaria a bona part de la societat.

- L'altra és que la nostra és una societat plural. Una societat on hi ha de ser tothom. On tothom té els mateixos drets. Si a l'escola no van junts tots els infants, mai tindrem una societat que sigui de tothom. Si a votar no pot anar tothom, mai tindrem un programa electoral que tingui en compte segons a qui. El dret a votar és tan seu com nostre, perquè la societat és tan seva com nostre.

Si anant a votar, us trobeu una persona amb discapacitat, o qualsevol altre que el vostre cervell s’entossudeix a dir-vos que el seu vot no pot valdre el mateix que el vostre, expliqueu-li aquestes dues coses. A veure si li queda clar i esborra d'una vegada per totes aquest racó rebel.

I esperem que a les següents eleccions també ho entengui la junta electoral i deixa de retratar-se públicament d'aquesta manera.

Bona jornada electoral absolutament per tothom!


Més informació:










Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 296 d’Abril del 2019

dilluns, 18 de març de 2019

Fiscalitzar el vot de les persones amb discapacitat?


Article publicat originariament al diari ARA en versió una mica redudida: bit.ly/ARAvotJoan19CAT



El passat 6 de desembre coincidint amb el 40 aniversari de la Constitució el BOE va publicar una reforma de la llei electoral que permetia votar a les persones discapacitades acabant així amb una anomalia històrica de la democràcia espanyola. Tots els que tenim fills discapacitats coneixem els raonaments absurds i les decisions arbitràries de molts jutges que durant anys han intervingut per negar aquest dret: se'ls preguntava per exemple quants senadors aporta Catalunya al senat o distingir entre un sindicat i un partit polític. I quanta gent no votaria a l'Estat espanyol si apliquéssim aquest criteri a tothom? Afortunadament, i seguint les consignes del dret internacional, aquest dret s'ha recuperat i en les properes eleccions podran votar 100.000 persones i escaig.

Democracia plena también para los discapacitadosA les portes d'una època carregada de convocatòries electorals ja ens disposàvem a gaudir d'aquesta primera oportunitat, quan ens hem trobat amb una nova disposició del BOE, aquesta vegada per mandat de la Junta electoral, que ens ha deixat glaçats. La Junta electoral, en una disposició més ideològica que tècnica, ha decidit limitar el dret aprovat pel govern i fiscalitzar el seu exercici, ja que, encara que admet que no es pot "evitar" que els discapacitats puguin votin, qualsevol membre de la taula, apoderat o interventor, podrà valorar si el seu vot és "conscient, lliure i/o voluntari" i, si considera que no ho és, ho haurà de fer constar a l'acta i apuntar el nom i el DNI de la persona discapacitada. Ni apoderats ni interventors poden tenir la capacitat de decidir si un vot és conscient, lliure i voluntari i molts menys en el cas d'una persona amb discapacitat, perquè avaluar una persona i treure conclusions no és quelcom que es pugui fer mentre vota.

Algú s'imagina que en entrar a un col·legi electoral hagués de passar el filtre d'interventors o apoderats que decidissin si el nostre vot és conscient, lliure o voluntari? Us passa pel cap? Quines preguntes ens farien per determinar aquesta llibertat, consciència o voluntarietat? Quanta gent no podria votar en aquest cas? Caceres de bruixes de votants? Avaluaran la capacitat de molts avis i àvies ingressats a residències? La de molta gent que vota a partits disposats a retallar fins i tot el dret a vot si tenen l'oportunitat? No sembla acceptable, però quan parlem de persones discapacitades sovint acceptem raonaments que no hauríem d'acceptar. Com que les nostres capacitats són les majoritàries menyspreem les seves, i pensem que la diferència els inhabilita. El dret a votar, com qualsevol altre dret humà, és inherent al fet de ser persona i prou.

Fa uns dies Arcadi Espasa posava en dubte el seu dret a la salut i educació públiques i ara els aprovem el dret a vot per qüestionar-ho immediatament després. Prou! Pensant en el meu fill, em sembla surrealista que amb la il·lusió de les seves primeres eleccions, algú comenci a investigar sobre la seva capacitat o llibertat de votar el que vol votar. Prou vegades cada dia ja suportem les microvulneracions (o no tant micro) de drets que tenen perquè ara també hagin de passar un tràngol així al col·legi electoral. Si no es pot impedir el vot, quin és l'objectiu d'aquest dictamen? Criminalitzar a les persones amb discapacitat i perpetuar la idea que qualsevol pot qüestionar la seva consciència, llibertat o voluntarietat.

És molt greu. Ara, qualsevol persona, encara que no tingui cap formació, podrà jutjar, sembrar sospites i decidir si el vot del meu fill és lliure, conscient i voluntari. Tenint en compte que en aquestes eleccions hi haurà apoderats i interventors de partits predisposats a retallar drets dels ciutadans i ciutadanes, ni fet a mida. Un abús de poder contra els més vulnerables per part d'una Junta Electoral ancorada en el passat, i que només s'entén com a revenja per una llei que no els deu haver agradat.
Exigim que la Junta electoral canviï aquesta disposició. No pot ser que els teòrics garants d'un procés siguin els principals sospitosos de negar els drets del mateix procés. El meu fill amb la Síndrome de Down té, a hores d'ara, més clar a qui vol votar que els seus germans. Si això no es canvia, haurem d'entendre que no som a un estat de dret, sinó a un estat que atorga a qualsevol el poder d'interpretar el dret d'un tercer, sobretot si aquest pertany a un col·lectiu vulnerable.




PD. Es va obrir una campanya de signatures perquè deroguessin el decret i el 21 de Març la Junta Electoral Central VA RECTIFICAR, publicant un nou redactat al BOE. Malgrat l'èxit de la rectificació, no hi haurà normalitat fins que no calgui una normativa per matissar els drets de segons qui, perquè aleshores sí que seran iguals als de la resta.

Més informació:

dissabte, 9 de març de 2019

Municipals

Escoltem Salvini dir animalades dels refugiats, veiem a Trump disposat a fer el que sigui i com sigui per construir un mur reflex dels seus murs interiors, escoltem un Viktor Orban inhumà i racista, veiem com un partit es carrega la lluita per la igualtat de gènere, i tot això com a conseqüència de processos elecctorals i just ara que som a les portes d'un degotall d'eleccions en pocs mesos.
I suem perquè ja sabem de què va tot això.

Però centrem-nos en les eleccions als nostres pobles. Aquí afortunadament no hi ha pressupost per construir falses notícies ("fake news"), ni assessors d'imatge, ni caldria apel·lar a la por ni als instints més primaris i animals que tenim. Les eleccions a un poble poden ser més netes i no ens hauria de preocupar el vot útil, el tactisme global o guanyar o perdre.

Perquè, el que cal a un poble és fer el seu espai geogràfic, un espai on puguem ser feliços. I ser-ho sense fer infeliç ningú a fora.
Cal que tothom qui arribi es pugui sentir acollit i com a casa,
Cal que tothom tingui uns ingressos mínims que no el facin patir gana ni fred,
Cal que tothom se senti útil perquè tothom aporta en allò que és bo,
Cal que ningú s'aprofiti de la seva condició privilegiada i al final del període siguem una mica menys desiguals i això ens faci feliços,
Cal que puguem seguir fent cultura, teatre, música, lectura, art i puguem seguir parlant la nostra llengua i si pot ser, saber-ne una mica més de qualsevol altre,
Cal que puguem aprendre des dels més xics als més grans,
Cal que puguem créixer amb salut i també interiorment,
Cal que respectem la natura i propiciem la justícia clímatica,
i cal que sapiguem trobar els equilibris en les decisions

I per fer tot això, ens cal trobar i votar al poble aquelles persones especials, que ens ajudin a participar, a decidir, a trobar els camins. No ens calen doctors que decideixin per nosaltres, ni economistes que decideixin sols on invertir els nostres diners. I afortunadament en tenim de persones així,i forces.

Les eleccions no haurien de ser un torneig d'idees on guanyen només les d'un, perquè ningú té la veritat. Ens calen dones i homes, bons i savis, que escoltin. Amb capacitat de discerniment. Que no entrin aquí per guanyar o perdre sinó per servir. Que escoltin més que expliquin i que aprenguin més que ensenyin. Gent compromesa que se senti unida a persones a tot el món que fan passos endavant en el seu compromís. Aquí és difícil, allí s'hi juguen la vida. Només a Sud-amèrica mes de 200 persones que han fet un pas endavant han set assassinades l'any 2018

Cal gent que pensi a servir. I en fer-ho a escala de poble. I amb aquest esperit,  construir el que un poble ha de ser: una casa de cases on cadascú hi té la seva però hi reconeix la de tothom.

Només si aprenem a fer-ho bé a escala de poble, ho sabrem fer bé després a escala de país.


Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 295 de Març del 2019

dimarts, 26 de febrer de 2019

Sostres de vidre


A Espanya el 20% més pobre abandona l’escola 41 vegades més que en el 20% més ric. Mentre el 70% de fills d’universitaris, seran universitaris, la meitat dels fills de pares que han estudiat només l’ESO, només arribaran a l’ESO. La probabilitat de canviar això és 10 vegades superior a Alemanya i 23 vegades a França.

Aquestes xifres són una conseqüència invisible de la crisi. Abans de la crisi, aquests números no eren tan escandalosos i les persones, amb esforç, podien trencar el sostre de vidre actual.


La crisi ha precaritzat moltes famílies i d’això tothom en coneix algun cas. També sabem que al món hi ha un nou mil-milionari cada dos dies. Aquests mil-milionaris guanyen cada dia 2.500 milions de dòlars. La meitat de la població mundial sobreviu amb menys de 5,50 $ al dia (un màxim de 160 € al mes). Les 26 persones més riques del món tenen la mateixa fortuna que els 3.800.000.000 de persones més pobres del planeta (la meitat de la població).

I en aquest punt, ens esclata el cervell i pensem que hem de canviar això d’una vegada per totes. Cal capgirar la desigualtat econòmica, la desigualtat de poder, a la desigualtat de drets i no oblidar-nos de combatre la desigualtat invisible, la desigualtat d’oportunitats. Mentre els efectes són visibles, encara que sigui difícil, és possible abordar-los. Quan estan amagats i com el cas que citava en començar, són invisibles, es perpetuen.

Són dades per reflexionar i sobretot per no conformar-se amb la situació actual, perquè és absolutament injusta en el que és visible i terriblement inhumana en el que és invisible.

El mateix estudi d’Oxfam Intermón ens diu que l’accés a una educació i a una sanitat publica de qualitat, és un factor de reducció de desigualtat. La crisi, la manca de recursos i el mite de l’eficiència de la privatització estan desballestant el sistema. En diuen estat del benestar però de fet, és un estat de drets i cal defensar-lo. Estem defensant drets fonamentals, no privilegis. Defensem drets i alhora mecanismes que lluiten contra la desigualtat. La visible i la invisible, la d’oportunitats.

Deixem que sigui l’esforç i no el cognom el que ens permeti tenir una vida millor. O millor dit, evitem que amb segons quin llinatge, t’esforcis el que t’esforcis, tinguis el pas barrat a un futur millor.

Més informació:



Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 294 de Febrer del 2019

dijous, 24 de gener de 2019

Estat de benestar o estat de drets

L’any 2012, a l’informe “La trampa de l’Austeritat” elaborat per Oxfam Intermón, es comparava la crisi que s’estava iniciant a occident amb les anomenades “polítiques d’ajust estructural” que va patir Sud-Amèrica, Àfrica o Àsia als anys 80. Aleshores dèiem que tenia unes similituds més que sospitoses. I que les conseqüències probablement també ho serien.

Anticipàvem que la desigualtat després de la crisi seria molt més gran, que a Europa hi hauria entre 15 i 25 milions de persones pobres més que llavors, i que Europa necessitaria entre 20 i 30 anys per a recuperar-se com ja havia succeït a les regions i països del Sud.

El darrer informe que presenta l’organització Oxfam Intermón aquest gener tot just abans de la cimera de Davos d’aquest any, “Benestar públic o Benefici privat?” confirma que passats 10 anys de l’inici de la crisi, els resultats han estat els que s’anunciaven malgrat les dures crítiques per alarmisme que en aquell moment feien alguns a l’informe.

A Espanya, per exemple, ara sabem que la crisi a casa nostra va suposar una davallada important del percentatge de riquesa a les mans del 50% més pobre (4 punts percentuals) i un increment considerable al 10% més ric (8 punts percentuals). La davallada d’uns i l’increment dels altres incrementa la bretxa entre rics i pobres. I podem tardar fins a 10 anys més a recuperar la situació de desigualtat prèvia que hi havia abans de la crisi.

L’informe anticipa que una de les mesures més eficaces que tenim a hores d’ara, per revertir la situació, és tenir uns serveis públics de qualitat. Una educació i una sanitat publica i gratuïta, acompanyada d’altres polítiques públiques d’atenció a les persones. El que hem denominat l’estat del benestar (i que hauríem d’anomenar-lo de l’estat dels drets), és una eina molt potent per aconseguir que tothom, amb independència del nivell econòmic, tingui oportunitats.

La privatització, o la concertació en l’àmbit global han resultat excloents per als més pobres i per tant han incrementat la desigualtat. Les inèrcies del “mantra” que ens han venut de que lo “privat” funciona millor, són més fortes que les voluntats dels polítics per combatre-les. La lluita contra el desballestament de l’estat del benestar no és una lluita pel confort d’uns quants, ni per un privilegi, ni per un luxe, és la lluita per un dret i per un model que ha de permetre aquí i arreu, reduir les desigualtats.

En combatre la desigualtat sí que hi ha consens fins i tot en els poders econòmics perquè els actuals nivells de desigualtat són dolents per a tothom. Davos, ho ha anat reiterant els darrers anys. Són dolents per a tothom, no afavoreixen l’economia, ni la recuperació i corroeix les nostres societats afegim nosaltres.
Per això calen estats decidits, polítics que ho tinguin clar i hisendes que ho facin possible. I per això, la progressivitat fiscal i la lluita contra el frau són vitals. Entre els mesos de març de 2017 i 2018, els milmilionaris del món van guanyar cada dia 2.500 milions de dòlars cada dia. L’1% de la riquesa de la persona més rica del món del món és l’equivalent a tot el pressupost de sanitat d’un país de 105 milions de persones com Etiòpia. Un impost de només 0,5% addicional sobre la riquesa de l’1% més ric, permetria abordar l’educació de 262 milions d’infants que encara no tenen accés a l’escola.

Són 4 xifres esbossen les magnituds i ens permeten entendre que les solucions necessiten voluntat política. Ara per ara, els més rics son els que estan dictant aquesta voluntat i només una decidida i ferma acció política pot revertir la situació. Caldrà veure si entre tanta turbulència política som capaços de no oblidar ningú. I per fer-ho cal incorporar aquest eix transversal, indicadors per mesurar la desigualtat a tots els nivells, fer accions específiques i assegurar-nos que estem reduint.

Si no ho fem, estem dinamitant els fonaments de la justícia, de la ètica i de la convivència. I també els de l’economia, sí.

Article publicat a Catalunya Plural el 22 de gener del 2019

dimarts, 22 de gener de 2019

Successió, un impost invisible.




L’impost de successions ha capitalitzat recentment una part del debat polític. S’ha
discutit si era massa o massa poc, si comparativament és injust que a Catalunya es pagui més que en altres zones de l’estat espanyol o si calia suprimir-lo per heretar béns o diners sense despeses. Tot amb el debat de fons de si l’herència té sentit èticament o no, pel fet que heretar vol dir rebre uns béns i diners -pel sol fet de ser familiar- fruit del treball d’altri.

I mentre aquests ingredients alimenten el debat, el darrer informe d’Oxfam Intermón ens demostra que el veritable impost de successions és altíssim, invisible i implacable. El veritable impost de successions no afecta l’habitatge, el patrimoni o la terra. El veritable impost de successions és que majoritàriament heretem les mateixes oportunitats que han tingut els nostres pares. Això s’agreuja especialment ara, després de la crisi. I aquesta herència no està gravada econòmicament, però marca amb tinta invisible les cartes del futur de cadascú.

A Espanya la meitat dels fills de pares sense l’educació secundària postobligatòria repetiran la formació dels seus pares. Aquesta probabilitat és 10 vegades superior que a Alemanya o 23 vegades superior que a França. En canvi, el 70% de fills d’universitaris seran universitaris. L’abandonament escolar és 41 vegades superior en el 20% més pobre que en el 20% més ric. I als del 20% més pobre que després d’aquest cribratge aconsegueixin finalment un títol, no els abandonarà l’herència. Mentre els més rics tindran més oportunitats i això els permetrà aconseguir una feina més fàcilment, a la resta els permetrà només aconseguir el títol. Un títol que en molts casos només els donarà l’accés a una feina de poc valor afegit. Això sí, amb una sobrequalificació impressionant. Cada vegada més, el futur de cadascú depèn més d’on neix que del seu talent o esforç.


Aquesta sobrequalificació, dit de passada, facilitarà empènyer els qui abans ocupaven aquesta feina a l’atur, amb molt poques possibilitats d’aconseguir-ne una altra.

Tot això és el que l’informe Desigualtat 0 - Igualtat d’oportunitats 1 d’Oxfam Intermón ens presenta i sustenta en dades, a les portes de la cimera de Davos.
A això s’hi ha d’afegir que tant a escala espanyola com a escala global segueix creixent la bretxa entre pobres i rics. La crisi a casa nostra va suposar una davallada important del percentatge de riquesa a les mans del 50% més pobre (4 punts percentuals) i un increment considerable al 10% més ric (8 punts percentuals). D’altra banda, la recuperació no ha fet variar pràcticament el percentatge en el 50% més pobre i, per tant, l’índex d’inequitat s’ha incrementat molt en aquest període.

Per arrodonir les dades, a la mateixa ciutat de Barcelona el barri on neixis marca també l’esperança de vida amb diferències que poden arribar fins a 11 anys.

Cada cop hi ha més consens que aquesta desigualtat no afavoreix ni l’economia ni la recuperació i corroeix les nostres societats. Però els governs no es posen prou les piles per combatre la desigualtat. I aquest punt és més problemàtic que el fet que creixi la desigualtat, perquè les solucions reals al problema estan a aquest nivell.

Els factors correctors que a escala mundial estan permetent lluitar més contra la desigualtat són uns serveis públics de qualitat, el que en diuen l’estat del benestar i potser n’hauríem de dir l’estat dels drets. I malgrat que això és una evidència, les inèrcies cap a la privatització d’aquests serveis són més fortes que les voluntats d’enfortir els serveis públics. I per enfortir aquests serveis públics ens calen governs decidits i responsables. I uns impostos que ho permetin. Impostos progressius més intensos sobre les persones i les empreses més riques, a més d’una lluita intensa contra el frau fiscal. Si no tenim impostos progressius i transparents, els impostos invisibles passen sempre factura. I la passen sempre sobre els que tenen menys.

A les pròximes eleccions caldrà veure quins partits són capaços de posar això a la primera plana del seu programa. I serà bo sobretot que cadascun de nosaltres ho mirem i ho exigim.