Entrades

La darrera publicació és:

Pregària confinada

Imatges
Durant el confinament vaig escriure aquesta pregaria que la Montse Vernet va editar i la Mª Luisa Martín va voler il·lustrar. Moltes gràcies a les dues!  La situació de pandèmia pel covid-19 i l'estat d'alerta sanitària decretat a molts països, ha posat en evidència moltes situacions lamentables de grups socials que no veiem, accelerats com anàvem tots plegats i ocupats en tantes coses que ens resultaven imprescindibles de fer. El confinament, amb parada laboral per a molts i aïllament social, ha permès que sortissin a la llum els grans problemes, no només ecològics, sinó sobretot socials. Ha posat de manifest els valors inacceptables d'aquesta manera de viure i conviure. Potser no ho podrem suportar i voldrem tornar a la 'normalitat' i oblidar aquesta revelació, com si es tractés d'un malson; o ens haurem avergonyit de situacions de les quals en som corresponsables. Potser hem despertat la consciència sobre problemes o situacions desconegudes fins ara i tal veg

On menys ho esperes...

Imatges
Versión en catellano Si alguna vegada heu passat per davant la subdelegació del govern que hi ha al Passeig de Sant Joan potser haureu vist una cua llarga de gent. És una de les conegudes com a cues d'estrangeria. La varietat de trets facials de gent arribada de tot arreu és característica Són persones que estan esperant obtenir una cita per aconseguir legalitzar, regularitzar o renovar la seva situació a casa nostra. Aconseguir la documentació per "tenir papers" és un via crucis. És gairebé impossible aconseguir "papers" sense l'ajut d'una entitat o expert que interpreti i acompanyi per saber que has de fer realment en cada moment i quin és el següent pas. Inimaginable fins que has seguit un cas de prop. I la majoria, nouvinguts i víctimes de la desigualtat d'oportunitats més cruel, no tenen ni entitats ni persones que interpretin el que cal en el seu cas. La conseqüència és que acaben desorientats en el laberint burocràtic, dissenyat deliberadament

Els respiradors de SEAT, un indicador.

Imatges
En castellà Segons l'estudi d'Oxfam Intermón "Escollim dignitat, no indigencia", aquesta pandèmia pot posar fi a la vida de 40 milions de persones. I sumir a la pobresa, a 500 milions de persones més. Com sempre, l'impacte més gran serà en els països empobrits i més vulnerables on la manca d'estructura sanitària impedirà atendre com cal als afectats. A Mali per exemple hi ha tres respiradors per cada milió de persones. A casa nostra hem hagut de córrer per evitar el col·lapse d'hospitals i UCIS. Teníem un sistema sanitari castigat per les retallades, però que encara tenia qualitat i estructures. I en aquest sistema sanitari li ha calgut que per exemple, empreses com la Seat, es posin a fabricar respiradors. M'ha semblat genial aquesta capacitat d'adaptació d'una multinacional. Això diu molt de les persones que hi treballen i que ho han proposat. És un signe del canvi que podria arribar. Fa dos dies vàrem veure a la premsa que ja n'

L’epidèmia que va canviar-ho tot, ... i ens va permetre fer un salt endavant (2ª part)

Imatges
En castellano Aquest article és la segona part d'aquesta sèrie. Si no has llegit la primera , t'aconsello que ho facis abans de llegir aquesta. La primera part la teniu aquí: "La epidèmia que ho va canviar tot ... i ens va fer retrocedir (1ª part)" . Evidentment tothom recorda aquella primavera del 2020. Ha quedat a la memòria. La malaltia no ha desaparegut però té xifres residuals, tot i seguir morint algunes persones. Però no deixa de ser un breu a les pàgines interiors dels diaris. Il·lustració d'Eulàlia Llopart Res és igual, però tot ha tornat a una certa normalitat. No del tot perquè va costar recuperar-se d'aquella mortaldat massiva però la situació d'emergència, afortunadament, ha desaparegut. Les darreres setmanes van marcar un gir en tot l'episodi. El confinament a casa, comiats a coneguts que no es van poder fer, milions de petits gestos solidaris, compartir en els balcons cançons o aplaudiments, i més coses que ara em dei

L’epidèmia que ho va canviar tot, ... i ens obligar a retrocedir (1ª part)

Imatges
En castellano Evidentment tothom recorda aquella primavera del 2020. Ha quedat a la memòria. La malaltia no ha desaparegut però té xifres residuals, tot i seguir morint algunes persones. Però no deixa de ser un breu a les pàgines interiors dels diaris. Res és igual, però tot ha tornat a una certa normalitat. No del tot perquè va costar recuperar-se d'aquella mortaldat massiva però la situació d'emergència, afortunadament, ha desaparegut. Il·lustració d'Eulàlia Llopart La sanitat s'ha anat recuperant. Les llistes d'espera en sortir de l'estat d'emergència eren espantoses i el govern va demanar a tothom que pogués, que es fes una pòlissa sanitària o que fes servir la que tenia per les operacions i visites a especialistes. Els preus de les pòlisses es van disparar però era una manera d'ajudar i tothom hi va col·laborar. A la sanitat pública, els CAPS i hospitals van rebre permís per cobrar serveis i fer copagament a fi de poder finançar-se; tant

Societats discapacitadores

Imatges
En castellano La majoria d'agrupaments escoltes fan a l’octubre la «festa de passos», una cerimònia d’inici de curs en què es configuren les unitats i els equips de caps. En Joan ja ha viscut molts «passos», però els d’aquest any, per ell, han estat especials. Acabat el seu recorregut com a infant, ha complert la seva il·lusió de ser "cap" (monitor) i seguir el camí dels tres germans grans! Fins aquí, la història seria una de tantes altres que demostren la generositat i l’entrega de molts joves. Però hi ha una cosa que la fa diferent: en Joan té síndrome de Down. Va entrar a l’agrupament amb cinc anys i ara ja en té dinou. No ha arribat a "cap" d’un dia per l’altre, ni la fita ha estat fruit de l’esforç personal per superar la seva genètica. En Joan segueix tenint i tindrà sempre la Sd. de Down. Ha après moltes coses i té molta il·lusió, però continua tenint les limitacions intrínseques a la seva trisomia. El que ha capacitat en Joan per ser "cap&q

Jugant amb foc

Imatges
Article publicat a Catalunya Plural el 9 de març del 2020                                                     En castellano No acceptar els problemes i tractar-los tan bon punt arriben, és una font de maldecaps i la pitjor manera de resoldre'ls. O dit d'una altra manera, la millor manera de complicar-ho tot,  i fer-los grossos com les boles de neu rodolant sobre neu nova. Europa, feia molts anys que no mirava el problema de les migracions de front i el 2015 va decidir directament no afrontar-lo i derivar el problema a tercers. L'arribada d'un nombre important de refugiats Sirians a l'illa de Lesbos incrementava per aquesta via, el trànsit ja existent de persones de diverses nacionalitats. L'origen de les arribades com es veu en aquest vídeo de CCAR , ha anat variant, però el 2015 l'arribada de persones de Síria, va ser la que va disparar les alarmes. Si, sembla mentida, però qui fa sonar les sirenes d'emergència no va ser l'arribada de p