dimarts, 5 de juny de 2018

I malgrat tot, persistim!

La cooperació acostuma a ser notícia per desacreditar-la, per atribuir-hi corrupció, per un suposat escàndol o per justificar la seva desaparició. Difícilment trobem espais per explicar èxits i canvis reals a la vida de milions de persones.
La setmana passada Oxfam Intermón va publicar les dades oficials de la cooperació espanyola a la seva web Realidad de la Ayuda. Un any més podem certificar que lluny estem dels compromisos adquirits.

Fa temps que la cooperació per a la majoria d'ONGs va deixar de ser una injecció de diners a països empobrits. Fa temps que la cooperació ha deixat de ser només transferència de recursos econòmics i humans entre països rics i pobres. Les avaluacions i les dades que contínuament recollim les entitats ens varen demostrar, fa ja molts anys, que la cooperació no es pot basar tan sols en projectes i diners (tot i que calen i que els que hem gestionat, els hem fet servir de la millor manera possible).

Explicar que passa realment lluny de casa, demanar canvis a lleis i decisions polítiques i interpretar la realitat pensant en el 99% de la ciutadania són també decisius en la tasca de les ONG.
Un exemple, a l'informe "La il·lusió fiscal" d'Oxfam Intermón es diu que del 100% dels diners que es perden a l'Àfrica, un 5% és per corrupció, un 30% per negocis il·lícits i un 65% per elusió i evasió fiscal. Aquest 65%, en volum, duplica gairebé tot l'ajut de tots els països del món a l'Àfrica. És a dir els que haurien de tenir per justícia, duplica el que els hi donem per generositat.

Aquesta dada i moltes més en el mateix sentit, fa que les entitats com VSF per exemple, expliqui que consumim més sucre del que necessitem, que els ecologistes reclamant més consum de proximitat i comerç just i lluitin pel canvi climàtic, que GRAIN lluiti contra l'acaparament de terres, i que la Taula per Colòmbia denuncií les intervencions d'una empresa privada catalana al port de Buenaventura
I que Oxfam Intermón també estiguem lluitant contra els paradisos fiscals, o a favor d’una fiscalitat justa que ens permeti lluitar contra la desigualtat. No es pot jutjar i seguir retallant i desacreditant la cooperació per si sola, sense analitzar l'escena internacional i les injustes i desiguals relacions mundials.
Malgrat això, només parlant d'Oxfam Intermón hi ha 19 milions de persones de 90 països que els ha canviat la vida. La cooperació, combinada amb la seva iniciativa i el seu esforç, els ha donat una oportunitat que no haguessin tingut mai i que ha suposat un capgirament de la realitat. Són 19 milions de persones que no tornaren a anar a dormir donant voltes a la idea d'emigrar o de ser un refugiat. A escala de totes les ONGs de l'estat son 35 els milions de persones a les quals arriba l'ajut espanyol a 105 països, malgrat l'ajut oficial del govern entre 2009 i 2015 s'hagi reduït un 73% i s'hagin perdut 2.400 llocs de treball.

El govern espanyol malauradament no està disposat ni als canvis de coherència de polítiques que calen, ni a invertir els mínims imprescindibles i compromesos. Les dades oficials diuen que lluny del 0,7%, Espanya dedica un 0,17% amb unes dècimes d’increment sobre l’any anterior i on s’inclouen les despeses de persones refugiades a casa nostra, tan d’acollida com de “control de la migració”.
Mantenim la queixa que els costos d’acollida estiguin minvant els d’ajuda a origen perquè així no aconseguirem mai donar prou oportunitats als països perquè les persones no hagin de migrar per força. Al ritme de creixement de l’ajut tardaríem 38 anys a arribar al 0,7%. Fet l’anàlisi amb profunditat, el fons dedicats realment a desenvolupament i acció humanitària son realment ridículs.

Ens dol la deixadesa tant a la coherència de polítiques com a aconseguir el testimonial 0,7%. Ens dol l'assetjament a activistes com l'Helena Maleno, a persones i entitats defensores dels drets humans, i la ignorància de la imprescindible coherència de polítiques. És a dir, que el que fem amb una mà no ho desmuntem amb l'altre.

Deixem de pensar que la cooperació és un intercanvi més o menys generós o solidari de diners i recursos. La cooperació és un tema de justícia. La cooperació està intentant anar a les arrels dels problemes. La cooperació continua fent projectes per seguir a prop de qui pateix aquestes injustícies. I per això segueix sent imprescindible. I per això és ara una veu molesta per governs i poders econòmics.
Si malgrat tot, 35 milions de persones han pogut tenir una oportunitat, i seguim sent una de les poques veus que proposen solucions pel 99%, entendrem perqué cal seguir defensant la cooperació internacional, malgrat facin l’impossible per dir-nos el contrari i desacreditar als seus veritables actors.

El camí per arribar al 0,7%, és que arribem al 0,4% el 2020. Exigim-ho!

Hi haurà un canvi d’actitud i actuacions amb l’arribada de Pedro Sanchez al Gobierno?

diumenge, 20 de maig de 2018

Aliments o diners?

Les crisis de fam al món, estan ancorades al nostre cervell amb dues imatges tant potents com qüestionables. La primera és que són inevitables i la segona és que la solució és repartir aliments.

I aquest esquema es retroalimenta contínuament per la informació que rebem per tots costats tant des de l'Àfrica com dels nostres barris i pobles. Per això, el que us explicaré, sobta. Potser els conceptes que teníem gratuïtament ancorats, es mouran i ventilarem, amb aire nou, alguna part del nostre imaginari.

Que la fam no és una fatalitat divina, ja ho he explicat més d'una vegada en aquest espai*. No, no ho és. Totes les fams tenen sempre una explicació humana i/o política. Però tampoc és cert que la fam, només es combat repartint aliments.

A Mauritània en concret, hem deixat de repartir aliments i ara repartim directament diners. Sí, entreguem diners. Quan ho dic, sovint salten totes les alarmes, però deixeu-me que ho expliqui una mica.

Repartir aliments o articles concrets (kits d'higiene) en aquestes situacions és força complex, és extraordinàriament car, pot ser poc útil i té alguns efectes secundaris importants. Pot ser poc útil perquè no a tothom li falta el mateix, i estàs entregant a tothom el mateix. És car perquè aquestes distribucions acostumen a requerir una logística complicada i cara. I té efectes secundaris, perquè si jo inundo d'arròs, blat de moro o kits d'higiene una zona, enfonso en poc temps tot el comerç, ja feble de per si, que hi havia a la zona d'aquests productes.

Si es fa una bona selecció de a qui s'ha de donar els diners, tothom pot comprar el que realment necessita, és molt més digne, s'arriba a moltíssima més gent, es fa més rendible i reforces indirectament tot el comerç local.

De fet a casa nostra el mateix banc d'aliments o alguns ajuntaments estan buscant a alguns llocs fórmules semblants perquè els seus usuaris puguin escollir el que necessiten en supermercats propis o fins i tot comprar en supermercats convencionals amb unes targetes concretes que serveixen només per un tipus concret de productes.

Segur que ara ho veieu més clar però us queda una pregunta: Com assegurem que no hi ha frau? Que no s'ho gastin en alcohol per exemple? Us he de dir que to i que es poden introduir limitants en tots els casos, això no passa. Que la gent que té una família amb gana, ja té prou clar quines són les seves prioritats. O si mes no, el frau passa tant o tant poc, com quan distribueixes aliments.

Penseu i veureu, que donar diners en comptes d'aliments, encara que trenqui el nostre esquema mental, és molt més just i sobretot més digne. Almenys, aquesta és la nostra experiència.


Altres articles en aquest blog sobre la fam:
Articles i webs sobre el tema de la fam:


Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 285 de Maig del 2018



dilluns, 16 d’abril de 2018

Setmana Santa i procés català

Aquesta setmana santa he vist a més d'un lloc comparacions entre el que va passar fa 2.000 anys i el que passa avui a Catalunya. Força acudits i tuits feien servir aquest paral·lelisme. El Nadal també dóna fàcilment aquest joc i permet fer paral·lelismes i per això jo mateix faig pessebres adaptats.

Independentment de les creences, la Pasqua de fa 2.018 anys no deixa de ser una reacció desproporcionada d'un estat molt fort, primer contra una persona i després contra els seus seguidors, que posaven en risc els fonaments d'un imperi amb les seves idees. L'actitud dels seus governants, la interpretació esbiaixada de la seva justícia en funció dels interessos polítics del moment i la força que dóna tenir un conjunt de persones armades al servei del poder, són les claus d'aquest tipus de resposta per part del poder.

És lògic que hi vegin paral·lelismes. Els que intenten travessar la frontera des d'Àfrica cap a Europa també els hi veuen. I els hi veuen els familiars i companys dels joves d'Altsasu. I els sirians que fa mesos que són bombardejats pel seu govern a Guta també hi troben paral·lelismes. I els refugiats i la població del llac Txad perseguits per Boko Haram i castigats per l'estratègia de defensa dels soldats txadians. I l'Helena Maleno. I els que estan patint l'acció de les "maras" a El Salvador. I també els hi veuen els Rohingyes a Miannar. I a Palestina. I fins i tot els veuen segurament les persones que lluiten pel soterrament de les vies de l'AVE a Múrcia que fa més de 200 dies que dura.

Quan parlem d'una situació d'abús de poder, de manca de justícia i d'ús de la força per part d'un cos armat, trobem fàcilment moltes situacions semblants per tot arreu del planeta.

I si a més de mirar l'àmbit geogràfic, tenim en compte també l'àmbit temporal i pensem en 2.000 anys d'història, faltaria espai per recollir en quantes ocasions la gent ha sentit algun paral·lelisme entre la seva situació i la setmana santa. A mi cada setmana santa se'm fan presents uns quants "Jesús" arreu del món que són o han estat empresonats i torturats. I uns quants assassinats. I això tan sols per voler un canvi just, per tenir idees diferents o per demanar que no fem malbé el planeta.

Els paral·lelismes amb el procés i el que va passar fa 2000 anys són lícits però cal que tinguin en compte que el món i la història és molt ample i que també hi ha moltes altres lluites justes.
Aixecar la mirada dóna amplitud i situa la lluita pròpia al seu punt. Fins i tot, descobrir que no és ni de lluny l'única, ni la més flagrant, li pot donar més sentit a la pròpia lluita.



Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 284 d'Abril del 2018

dimecres, 21 de març de 2018

Des del 15M fins Lavapies


La mort de Mame Mbaye, el manter de Madrid, ha estat motiu de polèmica. Per la causa de la mort i per la picabaralla política de qui va dir primer que. L'únic irrefutable és que ha mort. L'autòpsia diu que per un infart. Mèdicament és pràcticament impossible demostrar que un infart és a causa del que ha succeït minuts o hores abans de produir-se. I per tant no podem afirmar una associació causa-efecte. Tot i que sabem que les situacions d'estres són situacions que estadísticament precedeixen als infarts.
No ens podem imaginar el que és viure contínuament amb la por de ser detingut, tancat a un CIE i/o retornat al teu país sense massa compliments després del periple i de totes les vegades que es van jugar la vida per arribar fins aquí. Descansi en pau Mame, les seves il·lusions, els seus somnis i les seves esperances.

Però aquest fet, actua de cortina de fum sobre un problema de fons, per mi molt preocupant. El problema no és demostrar la "causa-efecte", ni saber qui va ser el primer a relacionar els dos fets, ni conèixer al detall el que va succeir, perquè això ja hem vist que ens ho podran acabar disfressant i venent com vulguin.

El problema és que d'un temps a ençà hem vist molts episodis on la policia practica una violència absolutament desproporcionada, gratuïta i el que és pitjor dirigida a ciutadans innocents i no-violents. La policia a les vies a Múrcia, a Catalunya, a Sol, a Lavapies, al 15M, etc. ha deixat de ser el servei públic que dóna seguretat i protegeix els ciutadans per ser una amenaça contra els ciutadans i els seus drets. I aquest és el problema. Aquest és el veritable i greu problema.

En el vídeo veureu una de les càrregues de la policia que es troba a Arona Diakhate que està quiet sense cap actitud agressiva ni perillosa i rep una descàrrega de cops (algun clarament il·legal) fins a fer-li perdre la consciència sense que ell faci cap intent de repel·lir l'agressió. Fa esfereir sincerament.
No sé què genera aquesta praxi. No sé si aquests comportaments són conseqüència de les ordres dels superiors, de la sensació d'impunitat o de la mateixa formació o selecció de personal que tenen els cossos de policies. O si ho és la "llei de seguretat ciutadana" (coneguda com a llei mordassa) per la que es protestava aquest passat cap de setmana.

Només sé que ningú amb seny, pot defensar una actuació d'aquest tipus. Tant és així, que hem vist diverses vegades que els governs opten per negar-les (malgrat que tothom hagi vist les imatges), vestir-les d'eufemismes o directament invertir el sentit de la violència, encara que no sigui cert ni hi hagi cap imatge que ho acrediti.
No podem generalitzar aquest comportament a tota la policia. Tots coneixem actuacions molt positives de la policia. Positives i fins i tot exemplars i heroiques a vegades. I això és el que em preocupa més. Perquè en aquests cossos hi ha un silenci còmplice de la majoria envers aquestes actituds i actuacions que malmeten la imatge de tot el cos? O per què es silencien les queixes internes i qui ho fa? Quin interès hi ha en què els ciutadans seguim perdent la confiança en els serveis públics que paguem entre tots?

No ho sé. Només sé que això genera una pèrdua de confiança a la ciutadania i que actua com un corc als fonaments de la societat. El resultat és demolidor per la construcció d'una societat equilibrada i justa. Per la convivència diària. Per la pau social.
M'agradaria molt escoltar els sindicats policials denunciant els companys que estan aprofitant la seva impunitat per fer aquest mal. Mal contra els ciutadans que l'únic que fan és queixar-se o expressar idees diferents, i contra tota la resta de ciutadania, als ulls de la qual, perden tota la seva credibilitat i legitimitat.
Quan la força del corporativisme és superior a la dels valors, les institucions estan malaltes d'un càncer que acabarà amb elles. I de retruc amb la societat.
Si us plau, membres de la policia, genereu els mecanismes i poseu en marxa els procediments i la transparència perquè els ciutadans no acabem veient-vos com una amenaça, en comptes de com un servei.


Més informació:

divendres, 9 de març de 2018

Casaldàliga? Sí, gràcies!



Aquests darrers dies en Pere Casaldàliga ha fet 90 anys. 90 anys de compromís, 90 anys de renovar una església que havia perdut tota l’essència darrera les formes, 90 anys de jugar-se la vida cada dia, d’estar al costat dels qui no tenen res.
Se n’ha parlat molt poc. Una mica a TV3 i el millor un article de David Fernández a Vilaweb.  Per contra aquests dies també s’ha parlat, i molt, de la vergonyant actuació d’algunes persones d’Oxfam Gran Bretanya fa set anys a Haití.  Es tracta d’uns fets preocupants i del tot incomprensibles per tractar-se de treballadors humanitaris.

Mai s’ha parlat tant de les ONG. La cobertura ha estat completament desproporcionada a ràdio i televisió per parlar d’un fet excepcional molt negatiu de fa 7 anys quan costa déu i ajuda arrencar un minut per explicar el que es fa bé cada dia: la feina del 99% de les persones, dels informes, les campanyes, els avenços. (per tenir la comparativa, Oxfam Intermón ha aparegut als mitjans en un sol mes, 20.000 vegades més per un sol escàndol antic, que el que és habitual per tota la seva tasca de tot tipus en un mes estándar).

Després del d’Haití, s’han fet públics altres casos d’assetjament i comportament inadequat a diferents ONG. Benvinguts siguin tots els reconeixements d’errors i de mesures de control. Les ONG no són espais al marge de la societat. I estem abatuts perquè ja ni sabem com demanar disculpes ni a qui. Perquè som una entitat que en fa bandera de la lluita pels drets de les dones. Però també estem espantats per les ganes de fer mal i la poca professionalitat de molts periodistes, la seva mediocritat i el parlar sense saber de tants tertulians.

Que pretenen els mitjans? Que pretenen els grups econòmics que hi ha darrere els mitjans? És molt preocupant la deriva del periodisme. El problema no és només que la gent es doni de baixa com a sòcia sense donar-nos l’oportunitat d’explicar-nos. El problema és la desconfiança  i l'ombra de sospita sobre tot i sobre tothom. El problema és que no trobem a faltar saber més d’en Pere Casaldàliga. Que no omplim hores i hores d’informatius amb ell i les seves causes i els seus raonaments. Aconseguir que el seu exemple s’encomani. Que no tingui més interès un escàndol aïllat que el compromís de tota una vida o de tota una institució.


Ens hem de replantejar la funció d’alguns mitjans. I si som sòcies o socis d'alguna ONG implicar-nos i demanar més coherència en tot al relacionat amb la desigualtat de gènere arreu. Tant de bo que tot això ens serveixi per aprendre i fer els canvis que encara ens calguin. Tant de bo que es pugui recuperar la confiança perquè estic convençut que el món és millor amb Oxfam Intermón. Perquè com diu el mateix Pere, "No n'hi ha prou amb ser creient, també cal ser creïble.

---------------------------------
Més informació: 

1. Pere Casaldàliga:

2. Respostes d'Oxfam Intermón a les informacions:


3. Si consideres que una manera de reaccionar es aportar diners aquí tens dos opcions:
 Cal que Intermón Oxfam pugui seguir fent tota la seva feina.
Si no ets soci i alguna vegada has pensat a fer-te'n o ara veus clar que cal defensar institucions així, fes-te soci. Si ja ho ets, ajuda una mica més uns mesos!
Si no ets soci ➡ fes-te soci!
Si ets soci      ➡ dobla la quota per uns mesos!






Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 283 de Març del 2018







dilluns, 19 de febrer de 2018

Per qui ha acabat la crisi?

Fa 10 anys que Zapatero negava amb totes les seves forces l'inici de la crisi econòmica. I malgrat tot, la realitat el va atropellar. A ell i a tots els espanyols de retruc, per no haver pres mesures a temps.

Fa uns mesos que en Rajoy ens explica que la recuperació i el creixement és un fet. Però la realitat també l'atropellarà perquè obvia que no és per a tothom. L'informe que acaba de treure Oxfam Intermón diu que a Espanya 4 de cada 10 € de la recuperació econòmica han quedat en mans de l'1% més ric. Al 40% més pobre li ha arribat només 1,7 € de cada 10 € de la recuperació econòmica.

I un altre informe paral·lel a escala mundial d'Oxfam Intermón diu que aquesta tònica a escala mundial s'accentua en xifres encara més escandaloses i 8 de cada 10 € de la recuperació al món se'ls ha quedat l'1% més ric.

Això ha succeït bàsicament per la dissociació de dues corbes, la de la productivitat i la dels salaris. Mentre la productivitat i els guanys creixien, els sous no ho han fet o ho han fet en una proporció baixíssima. La diferència creixent entre aquestes dues corbes són les que expliquen qui es queda els beneficis. Es va aprofitar la crisi per congelar sous, precaritzar condicions laborals i subcontractar (nova manera d'abaixar els sous fins a un 33% de mitjana). I això no ha canviat.

Tenir treball a temps complet ha deixat de ser una garantia de no ser pobre o molt vulnerable.
Ser dona implica cobrar un 20% menys de mitjana.
Ser jove, tenir feines temporals i precàries.

Amb els beneficis de la recuperació econòmica al món, podríem haver erradicat la pobresa 7 vegades. Si el sou mínim fos de 1.000 €, hauríem garantit un mínim de dignitat.

Combatre la pobresa implica assegurar la redistribució de la desigualtat extrema. I això ho farem assegurant uns mínims ingressos per a qualsevol persona i uns impostos que tinguin una veritable funció redistributiva.

Que no ens passi com ara que a Espanya algú que cobri el salari mínim ha de treballar 71 anys per cobrar el mateix que un alt directiu en un any. O el que passa a molts llocs del món que el cap de l'empresa guanya en 4 dies, el que una treballadora seva guanyarà en tota la seva vida laboral.

A això ens referim quan parlem de desigualtat extrema. Al món i casa nostra. Com sempre.





Més informació:

Informe : "Primar el treball i no la riquesa" (resum) Oxfam Intermón. Gener 2018
Informe : "Primar el treball i no la riquesa" (Complert en castellà) Oxfam Intermón. Gener 2018
- Informe metodològic dels 2 informes.  Oxfam Intermón. Gener 2018




Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 282 de febrer del 2018

dimecres, 31 de gener de 2018

#DefensantAMaleno, una altre vegada.


Article publicat en castellà al blog Migrados de El Pais

Avui l'Helena Maleno tornarà davant el jutge marroquí. Amb preocupació. Pensant en els seus fills segurament. Amb la por de saber que pot ser que acabi a la presó. Acusada d'alguna cosa que no solament no ha comès, sinó que odia: la tracta de persones. Creu com tots nosaltres que les persones migrants no deixen els seus drets a la porta de la seva casa quan marxen, sinó que els porten a la seva motxilla. Creu que tot el que abusa de les persones vulnerables perd la seva dignitat com a persona i la seva legitimitat com a ciutadà.

I mentre li preocupa tot això, li vindran a la ment rostres i històries. Dels nois que va veure ahir refugiats a les muntanyes del Marroc, per exemple, i que expressaven la por en la seva cara. La por barrejada amb l'esperança de saltar algun dia la tanca o l'estret i tenir una vida millor. També els rostres de qui va conèixer i no tornarà a veure mai més perquè malgrat la professionalitat dels equips de Salvament Marítim d'Almeria, van perdre la vida en el mar.
Aquest any, tan sols en un mes, 218 persones han perdut la vida a la Mediterrània, moltes d'elles a les nostres costes.

I amb tot això al cap anirà l'Helena al jutjat de Tànger. Amb el desig de sortir lliure. I l'esperança que les autoritats espanyoles hagin complert la seva obligació i hagin enviat oficialment l'acte pel qual la Fiscalia de l'Audiència Nacional no veu cap indici de delicte en la seva actuació. Tan simple com això. Comunicar una cosa que ja existeix.

Mentre escric aquestes línies encara no ha arribat el paper. És per procediments i legalitats, diuen. Però tots sabem, que res millor que els protocols i els reglaments, quan no vols fer alguna cosa.

El que sí ha fet el Govern espanyol a través de la policia nacional, de la UCRIF (Unidad contra redes de Inmigración y falsedades), és presentar un expedient criminal perquè el Marroc faci el que la justícia espanyola no ha fet, ja que l'Audiència nacional va considerar ja fa un any que no hi havia indici de delicte: jutjar a l'Helena per traficar amb éssers humans i per ser còmplice de les màfies. Uns fets tergiversats i alineats amb el discurs oficial del Govern que, com a guardià de la frontera sud d'Europa, no pot permetre que entre ningú.

Infeliçment, la situació d'Helena no és una excepció. A l'estiu el ministre Zoido ja va acusar les organitzacions de rescat en el Mediterrani, d'exercir un efecte crida amb el seu treball i recentment, José Palazón, president de l'ONG Prodein que treballa amb menors en situació de vulnerabilitat a Melilla, també s'ha vist perseguit per denunciar maltractaments en un centre de menors.

Això no passa només aquí. El 2017, 312 defensors i defensores en 27 països van ser assassinats pel seu treball pacífic, segons dades recopilades per Front Line Defenders. I milers d'activistes estan sent amenaçades cada dia perquè no parlin, perquè abandonin la seva lluita pels drets humans.
Però això que pensàvem que solament passava lluny de casa, ara també passa al nostre país, amb el nostre Govern. Si aquest govern que s'omple la boca amb la llei, no té la mateixa rigorositat per complir-la quan li interessa.

Per això hem de reaccionar. La ciutadania ha de demostrar-li al Govern que estem al costat de qui defensa els drets humans. Ja són més de 30.000 persones les que en 36 hores, li hem demanat al Govern que opti clarament per la defensa de l'Helena i especialment, per la defensa de qui defensa els drets humans.

Defensar a una ciutadana espanyola, és una obligació. Defensar-la quan te problemes per una acusació falsa d'un cos del mateix estat, és un deure. I si aquesta, és a sobre una ciutadana excepcional i exemplar, és un crim no fer-ho.

Tant de bo, a aquesta hora, Helena marxi cap al jutjat amb un somriure en el seu rostre perquè sap que la ciutadania ha aconseguit que les autoritats espanyoles la defensin. Esperem.

dilluns, 22 de gener de 2018

D'habitants a ciutadans (Rep. Dem del Congo)

He estat amb en José Barahona que dirigeix els programes d'Oxfam a Repúbica Democràtica del Congo.
La realitat que explica és esfereïdora. El Congo té la mateixa extensió que tota Europa de l'oest. Té una immensa part central de selva. No hi ha cap carretera que comuniqui les ciutats més importants del país. S'hi extreu el 80% de Coltàn, i també or i diamants però qui ho exporta són els països veïns. Hi ha múltiples focus de tensió, més de 70 grups armats i 4 milions de persones desplaçades a zones de difícil accés. I quasi 1 milió de refugiats dels països veïns. Impossible arribar a tothom en un país així.
El seu govern no ha convocat eleccions i està il·legalment al poder. I pot esdevenir un estat fallit ben aviat. 90 milions de persones que poden patir les conseqüències del desgovern i de la pressió dels interessos econòmics de l'estat veïns i llunyans.

I de tot això els mitjans no ens en diuen res.
Com pot ser que 1 milió de refugiats a una Europa de 500 milions d'habitants sigui un problema immens i 5 milions de desplaçats a un país de 90 milions de persones, no surti als mitjans?
I com pot ser que avui encara no puguem arribar a grups de persones amb malnutrició crònica a un país així?
És molt complicat arribar als llocs on estan les persones, hi ha molts problemes de seguretat i això fa que costi molts diners fer arribar aliments i no disposem de prou recursos perquè ningú sap que està passant i no tenim donatius per cobrir-ho.

A la imprescindible assistència d'emergència a la població desplaçada cal sumar la principal feina a fer a un país així, aconseguir ciutadania activa. Que els habitants passin a ser ciutadans. Que s'organitzin, que exigeixin els seus drets. Això portarà temps, però és el factor clau. És fàcil apadrinar un nen però ens costa més donar diners quan és per accions que són coses difícils de fotografiar. Ens falta maduresa solidària en aquest aspecte i això fa que tinguem poc finançament per programes com aquests. Llàstima! Perquè els resultats de feines com aquesta seran els que canviaran realment el país.

Un parell d'exemples.
A l'est un grup de dones es va organitzar i decidí quines coses es podien fer per millorar. La primera que varen decidir és demanar a tot un exèrcit que desplacés el seu campament uns kilòmetres per evitar les contínues violacions de nenes. I ho han aconseguit!!
El segon, al nord un grup de dones va aconseguir que els grups armats que viuen de cobrar peatges a les carreteres, el dia de mercat no els cobressin.

Poden semblar testimonials, però són el començament de canvis molt més grans.


Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 281 de Gener del 2018

dissabte, 13 de gener de 2018

Defensar a qui defensa

Estic dinant amb Helena Maleno a Tànger. El seu mòbil no para de sonar. Francès, castellà, àrab. Salvament marítim, estat marroquí, familiars. Cara tranquil·la i mans fermes que van escrivint dades a les estovalles amb un "pilot" negre.
Fa poques preguntes. Quants? Color? Hora de sortida? Direcció? Potència del motor? Les que amb el temps sap imprescindibles per trobar a la gent. Les que li demanarà salvament marítim.

54 persones. 3 nens. Però és una o dues? Més trucades. Fins que aconsegueix la informació precisa. No n'hi ha ni una, ni dues, n'hi ha tres. N'han trobat una. 11 morts. 8 desapareguts. I mentre seguim dinant. I parlant de la seva situació.
Truca salvament marítim que necessita més precisió per rescatar les altres dues. Ella lloa la tasca híper professional de salvament marítim d'Almeria que tenen uns valors ètics a prova de bombes.
I seguim dinant. I segueixen trucant. Com si fos el més normal del món. De fet, normal no ho és, però malauradament és habitual.

Al vespre m'he trobat amb uns 200 o 300 joves d'aquests a la catedral del bisbe Santiago Agrelo. Venien del bosc. A peu. Enmig de la pluja i un fred terrible. I quan hem acabat gairebé a les nou de la nit han tornat al bosc, també a peu. Mullats i sense la roba adequada.
Han vingut només per donar suport a Helena. I ho han fet dins la catedral perquè és l'únic lloc on se senten segurs. A fora tenen por, molta por. En els seus ulls es veu. Són joves. Molt. Gairebé nens alguns d'ells. Sembla un grup d'institut.
Demà seran ells que intentaran saltar la tanca o que es posaran a una llanxa de joguina per creuar l'estret. I amb una trucada mentre l'Helena dinar amb algú altre, sabrem si els han rescatat, si han mort o si han desaparegut. Així de dur. Pel delicte de voler viure. Més ben dit sobreviure.

I mentrestant, la Policia espanyola fa informes contra Maleno i, per tant, contra l'esperança d'aquesta gent. Convertint el salvador en botxí. Convertint el seu compromís en culpabilitat. La seva acció desinteressada de socórrer, l'acusen de lucre. Salva vides i l'acusen de provocar morts.
I com l'Audiència Nacional espanyola no veu delicte -com no podia ser d'una altra manera-, traspassen l'expedient al Marroc perquè, a part de fer la feina bruta de contenir a les persones que volen arribar a Espanya, facin també el de carregar-se als que el nostre Estat de dret no pot.

És molt greu. I per això hem fet costat a Maleno. Per això, la Coordinadora de ONGD-España, l'Església Catòlica, en Consell de l'advocacia i molta més gent hem pressionat a tothom que hem pogut. Per això vàrem visitar el dilluns al cònsol. I per això l'ambaixada ha respost i està treballant per desfer el que la policia ha fet.

A hores d'ara, després de sentir la declaració d'Helena, el jutge s'ha d'estar preguntant: ¿com pot haver arribat això aquí?, per què hi ha gent que vol perjudicar aquesta senyora?, quin món hem creat perquè hi hagi gent que vol tant mal a qui fa tan bé?
Esperarem la declaració del dia 31. Esperarem que l'Estat espanyol deixi clar que no persegueix a Maleno i, mentrestant, li seguirem enviant tota l'energia i li donarem tot el nostre suport.

#DefenderAQuienDefiende

dimarts, 9 de gener de 2018

Les prediccions pel 2018 al voltant de la pobresa

Article publicat al diari Avui el 7 de gener del 2018

La darrera setmana de desembre és habitual fer balanç de l'any en curs i les previsions del següent. No sol ser tan habitual fer-ho pensant en clau de "pobresa". Al voltant de la pobresa hi ha prediccions que seran visibles, n'hi ha d'amagades i n'hi haurà d'invisibles.

Les visibles i que generaran més presencia a de diaris i telenotícies en relació amb la pobresa són les catàstrofes naturals. I dintre de les catàstrofes naturals, la sequera, les inundacions i els huracans que s'estan incrementant a causa del canvi climàtic. Fenomen que té el seu origen a països rics bàsicament, tot i que les conseqüències principals són a països empobrits. No oblidem, cada cop que vegem una notícia d'aquestes, que les conseqüències d'una catàstrofe natural són el resultat de la fórmula "Impacte= Intensitat del fenomen x Vulnerabilitat de la població". I, per tant, grans danys provocats per catàstrofes ens parlen de la pobresa més que de la natura.

Les amagades, o només visibles amb una mirada crítica, són les de la desigualtat i la pèrdua de drets i espais de participació ciutadana. Les dues són globals però amb expressions locals. Si el creixement econòmic que hi haurà a l'Estat espanyol i Catalunya aquest 2018 segueix els patrons de distribució actual, al final del 2018 tindrem més gent pobra o al llindar de la pobresa. I al món, el mateix. El principal obstacle per combatre la pobresa és el creixement de la desigualtat extrema. La pèrdua de drets i espais de participació de la societat civil és visible en les actituds i lleis, amb conseqüències per a tothom qui pensa diferent del que els governs consideren "bo" per a la societat.
Ho hem vist clarament a Catalunya, però ens en podrien parlar els titellaires de Madrid, els joves d'Altsasu o n'Helena Maleno, a qui estan jutjant al Marroc a instàncies d'un informe de la policia espanyola pel delicte de salvar vides.
A escala global aquests espais s'estan reduint arreu i les morts de defensors i defensores dels drets humans, malauradament estan incrementant-se a causa de la impunitat que donen els governs a aquests actes.

En el grup de les invisibles, no podem oblidar la pitjor conseqüència de la pobresa, la fam. No és nova, i per això ja no en parlem. Aquest 2018 la fam matarà 9 milions de persones. Sí, 9 milions segons les previsions optimistes. Fa pocs dies me'n parlava en José Barahona explicant-me la dura situació de fam que estan patint 4 milions de persones desplaçades per la violència i el desgovern que hi ha a Rep. Democràtica del Congo.

Però també hi ha una altra predicció més que farà digeribles les anteriors: hi seguirà havent un estol de gent lluitant contra aquests tres tipus de previsions.
               Gent des de les entitats (treballant o donant suport econòmic i/o amb activisme),
               gent des del carrer demanant acollir refugiats o lluitant contra la violència de gènere, o
               gent arreu lluitant contra les polítiques injustes dels governs.

Aquestes persones imprescindibles evitaran que aquestes prediccions siguin pitjor del que serien i són les que revertiran les tendències.
                       Mobilitzacions (com les que hem tingut a Catalunya) per temes polítics o socials,
                       ciutadania conscient que existeix una retallada real de drets
                       i persones amb esperit crític analitzant la situació amb ulls globals,
són els enemics més grans dels poders econòmics, els governs i els estats que les volen perpetuar.

La clau per evitar que les prediccions de cara al 2019 segueixin en la línia de les del 2018 està en nosaltres. 

En nosaltres si adoptem actituds més polítiques i si estem al costat de qualsevol lluita justa, sigui del que sigui i sigui on sigui. 

I si la "llei mordassa" espanyola no ens ho impedeix.

dilluns, 1 de gener de 2018

Els 6 textos mes llegits aquest 2017 (en aquest blog)

Tanco l'any 2017. Un any que per mi ha tingut quatre elements importants.

El que més m'ha colpit personalment ha estat el tema dels refugiats arribats a Europa. Europa, i Espanya d'una manera especial, han estat incapaços d'acollir ni la minsa quota que s'havien proposat. Espanya el dia del venciment del termini tenia un incompliment de més del 88% del compromís. Si això se li suma la contínua violació dels drets humans que fem a la frontera sud, la situació dels CIE, casos com el grup de persones tancades a la presó d'Archidona o la denuncia a través de Marroc a l'activista i defensora dels drets humans, Helena Maleno, s'enfonsa la legitimitat moral, legal i ètica de qualsevol govern.
Em sembla tan injust, inhumà i degradant com a societat el que està fent el govern espanyol que aquest any he acabat dedicant-li una quarta part de les entrades del blog.

També m'ha colpit, per proximitat i sentiments, la situació a Catalunya. He experimentat com una mateixa realitat podia ser vista de manera tan diferent d'un costat i altre de l'Ebre. Tant, que la majoria de vegades semblava impossible. Contràriament al que diuen, a mi no m'ha fet perdre cap amic, ni a un ni a l'altre costat, ni m'ha impedit parlar-ne allà on fos. He procurat escoltar i entendre. I he entès una mica els judicis i opinions de persones que, lluny estant, veien les coses molt diferents que jo. Un cop més no he entès al govern espanyol. Tot plegat però m'ha ajudat a entendre, salvant les distàncies, altres fenòmens greus d'enfrontaments lluny de casa. He entès com amb dinàmiques de mentides, de control de mitjans i de generació d'odi, es pot acabar enfrontant una població que ni es coneixen ni s'han fet res directament.

Localment i globalment m'ha preocupat també el tema de la desigualtat extrema perquè és la gran xacra que hi ha darrere la majoria de problemes del món. Per això li he dedicat tres entrades.

També em va colpir -com a tothom- l'atemptat terrorista de Barcelona. La proximitat no m'ha donat un sentiment diferent i m'he sentit tan a prop de la injustícia de fets terroristes sigui aquesta a les Rambles, a París, a Nigèria, Somàlia, Txad o Síria. En aquest cas m'ha fet pensar molt com unes persones que formaven part de la nostra societat, poden acabar fent actes semblants. És evident que tots els immigrants en algun moment han sentit rebuig. És evident que les polítiques d'acollida tenen molt a millorar. Però no era imaginable per mi que veïns i ciutadans com jo puguin arribar a fer i justificar actes com aquests.

He procurat parlar també de situacions i coses que passen a països dels quals gairebé mai sabem res.
I també he parlat de fam, la solidaritat, del comerç d'armes i del 0,7%

De totes aquestes 20 entrades les que més heu llegit i per tan probablement més us han agradat són:

EN CATALÀ:

1. Nadal 2017. Una visió diferent del Nadal.
Aquesta és cada any l'entrada més llegida. Una interpretació personal d'on hagués pogut néixer Jesús aquest any 2017. He imaginat que naixia "manter". Podia ser a moltes ciutats on persones com ells intenten sobreviure sovint amb l'únic que poden fer a causa de la seva situació legal. Però l'he ambientat a Barcelona i he volgut tenir un record per l'atemptat terrorista d'aquest passat estiu. Inclou un vídeo animat del pessebre:

2. La vida, un privilegi
Una reflexió feta a partir del testimoni d'una companya que des de República Democràtica del Congo m'explicava amb tota normalitat que cada nit senten trets al barri. Una nit havien matat a dos militars que la població havien enxampat robant. I la meva companya afegia: "la vida aquí és un privilegi, no un dret", que em va portar a escriure aquest article que té al final una dedicatòria a en Pere Viñoles que també ens ha deixat aquest any.

3. Més enllà del dol
La manifestació en rebuig de l'atemptat terrorista de Barcelona va ser especial. I la versió que van donar els mitjans no era la que vàrem viure els que allí estàvem. En aquest article intento explicar la manifestació que jo vaig viure, bastant lluny de la que van explicar segons quins mitjans. Sí que van passar coses diferents durant la manifestació, però no són les que ens han dit.

4. La solidaritat millor amb el cap.
Les dates de Nadal i any nou, són propícies a les donacions solidàries i a les renovacions de compromisos. L'any passat aquesta reflexió coincidia amb l'escàndol de l'estafa solidària dels pares de Nadia Nerea i per això vaig escriure aquest text de com crec que ha de ser la nostra solidaritat, però que continua vigent avui.

5.  No és moment de callar 
Un grup de persones, en un vol de Vueling, van preguntar que estava passant amb un passatger emmanillat que patia. Les reaccions a aquest fet em van fer pensar en aquesta dinàmica que ens volen imposar tan perversa del "millor callar per no complicar-te la vida".
I no, mai podem callar, però a hores d'ara, molt menys.
El text és un agraïment a tots els que diàriament no callen davant alguna cosa que estar malament, tant si es diu abús, corrupció, injustícia o de qualsevol altra manera.

6. Que vol amagar el Sr. Zoido? #SalvarVidasNoEsDelito
Arran d'unes declaracions del ministre Zoido en les que deia, entre altres perles,: "Hay que concienciar a las ONG que están para ayudar y no está para favorecer o potenciar la inmigración irregular". És un atac flagrant a les entitats i persones que estan salvant vides a primera línia i a les que es culpabilitza de l'arribada de persones que vénen d'altres països. Després a la seva manera va demanar disculpes però les seves paraules reflecteixen bé el que pensen malauradament. #SalvarVidasNoEsDelito

I EN CASTELLA:

1. Nadal 2017. Una visió diferent del Nadal.

2. Més enllà del dol

3. La solidaritat millor amb el cap

4. 0,7%, encara pendent
El 0,7% que mai ha arribat, i perquè servia quan si hi havia un pressupost que anava pel camí d'assolir-se, abans que les retallades el deixessin en el 0,1%. Una sèrie de quatre articles de quatre temàtiques (gènere, acció humanitària i refugiats, ciutadania i canvi climàtic) sobre la utilitat de la cooperació amb exemples reals.


5. Incompleixen, però seguim

Els 214 dies darrers dies que tenia el Govern Espanyol per complir el compromís d'acollida de persones refugiades els hi hem estat recordant dia a dia amb un calendari i un comptador. Es va acabar el termini i L'estat espanyol ha incomplert el compromís i la legalitat vigent que tant diu defensar. Un 88,5% d'incompliment. És un fracàs? Com ens hem de sentir? Hi ha alguna cosa positiva? Que hem de fer ara? Això és el que intento respondre en aquest article.


6. Immunitzats contra la fam
Immunitzats contra la fam. Una reflexió al voltant de la quasi nul·la resposta a la crisi de fam més gran des de la creació de Nacions Unides el 1945. Estem immunitzats? Per què? Qui és responsable de tot plegat? Els mitjans, les ONGD, la ciutadania? En reflexiono en aquesta entrada. Perquè ignorem que cada dia moren de fam 25.000 persones?

dijous, 28 de desembre de 2017

La pobresa comença al sou.

Teòricament en una empresa el sou està en funció de la responsabilitat i de la capacitat de generar valor o riquesa per la mateixa empresa. És a dir, està en funció de la capacitat i la qualitat que tens per fer el que fas.
Acceptant això, fins a quina diferència de sou consideraríeu justa entre el qui cobra més i el qui cobra menys dintre de la mateixa empresa? I qui diu justa, diu ètica o raonable. El doble? Quatre vegades més? Deu? Dotze vegades més com volien limitar a Suïssa fa uns anys? Fins a vint vegades més? Per fer-nos una idea, si el sou mínim està al voltant de 700 €, cobrar 10 vegades més vol dir cobrar 7.000 € al més. Cobrar 20 vegades més significa cobrar 14.000 € al mes.
Pregunteu-vos, abans de seguir llegint, fins a quin diferencial podríeu acceptar dintre d'una mateixa empresa.

Mentre ho penseu, us explico que parlo d'això perquè la desigualtat extrema és el fre més important que tenim per combatre la pobresa a tot arreu, A països llunyans i a casa nostra. He explicat en alguna altra entrada en aquest blog que la millor eina que teníem per lluitar contra la desigualtat extrema és la fiscalitat, que ben utilitzada és una manera eficaç de redistribuir els ingressos. Però si el que ingressem cadascú és desorbitadament diferent, la fiscalitat no podrà fer prou bé la seva feina.
Per això us preguntava fins a quin punt penseu que té lògica una diferència de salaris. Ho heu decidit? Penseu una xifra abans de passar al següent paràgraf.

Aquests dies s'ha presentat un informe de les diferències salarials a les principals empreses espanyoles, les anomenades de l'Ibex-35. Aquestes 35 empreses generen un 10% de tot el treball a l'estat espanyol i són un bon tast de com pot estar el tema. Sabeu quina diferència hi ha entre el sou mitjà (no el més baix) i el del seu director/a general? 10?, 20? 50?

No. Molt més. Segons l'informe "Diferències Abismals" d'Oxfam Intermón, aquesta diferència és de 112 vegades. Dit d'una altra manera, un empleat mitja de qualsevol d'aquestes empreses ha de treballar 112 anys per guanyar el mateix que el seu cap guanya en un any. Aquesta diferència s'ha incrementat més d'un 30% des del 2014 al 2016. I no és la xifra més escandalosa. Si ho comparem amb el sou més baix, que era el que us proposava al principi, la proporció pot pujar fins a 992 vegades (Ferrovial) o 1.252 vegades (Banc Popular). A aquest escàndol de diferencial, cal sumar-hi la diferència salarial de gènere, la presència de només un 20% de dones en els alts directius i els increments de beneficis pels accionistes.

Alhora aquestes grans empreses tenen una important presència a paradisos fiscals molt sospitosa d'elusió i evasió fiscal. I per tant perjudiquen doblement als seus treballadors i a tota la ciutadania en general.

Sabeu quina proporció hi ha a la vostra empresa? Mireu-ho!. Exigim que aquestes diferències indecents no es donin, que els salaris mínims siguin més alts i que els màxims més baixos. Diferències salarials elevades, fiscalitats poc progressives i per tant ineficients i evasió i elusió fiscal, són els components ideals per mantenir el cercle viciós de la desigualtat creixent.

Si no trenquem aquest cercle viciós de la desigualtat extrema, a casa nostra i a qualsevol part del món, no trencarem amb la desigualtat que està evitant combatre la pobresa i la injustícia.




Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 280 de Desembre del 2017


Més informació: