dijous, 24 de gener de 2019

Estat de benestar o estat de drets

L’any 2012, a l’informe “La trampa de l’Austeritat” elaborat per Oxfam Intermón, es comparava la crisi que s’estava iniciant a occident amb les anomenades “polítiques d’ajust estructural” que va patir Sud-Amèrica, Àfrica o Àsia als anys 80. Aleshores dèiem que tenia unes similituds més que sospitoses. I que les conseqüències probablement també ho serien.

Anticipàvem que la desigualtat després de la crisi seria molt més gran, que a Europa hi hauria entre 15 i 25 milions de persones pobres més que llavors, i que Europa necessitaria entre 20 i 30 anys per a recuperar-se com ja havia succeït a les regions i països del Sud.

El darrer informe que presenta l’organització Oxfam Intermón aquest gener tot just abans de la cimera de Davos d’aquest any, “Benestar públic o Benefici privat?” confirma que passats 10 anys de l’inici de la crisi, els resultats han estat els que s’anunciaven malgrat les dures crítiques per alarmisme que en aquell moment feien alguns a l’informe.

A Espanya, per exemple, ara sabem que la crisi a casa nostra va suposar una davallada important del percentatge de riquesa a les mans del 50% més pobre (4 punts percentuals) i un increment considerable al 10% més ric (8 punts percentuals). La davallada d’uns i l’increment dels altres incrementa la bretxa entre rics i pobres. I podem tardar fins a 10 anys més a recuperar la situació de desigualtat prèvia que hi havia abans de la crisi.

L’informe anticipa que una de les mesures més eficaces que tenim a hores d’ara, per revertir la situació, és tenir uns serveis públics de qualitat. Una educació i una sanitat publica i gratuïta, acompanyada d’altres polítiques públiques d’atenció a les persones. El que hem denominat l’estat del benestar (i que hauríem d’anomenar-lo de l’estat dels drets), és una eina molt potent per aconseguir que tothom, amb independència del nivell econòmic, tingui oportunitats.

La privatització, o la concertació en l’àmbit global han resultat excloents per als més pobres i per tant han incrementat la desigualtat. Les inèrcies del “mantra” que ens han venut de que lo “privat” funciona millor, són més fortes que les voluntats dels polítics per combatre-les. La lluita contra el desballestament de l’estat del benestar no és una lluita pel confort d’uns quants, ni per un privilegi, ni per un luxe, és la lluita per un dret i per un model que ha de permetre aquí i arreu, reduir les desigualtats.

En combatre la desigualtat sí que hi ha consens fins i tot en els poders econòmics perquè els actuals nivells de desigualtat són dolents per a tothom. Davos, ho ha anat reiterant els darrers anys. Són dolents per a tothom, no afavoreixen l’economia, ni la recuperació i corroeix les nostres societats afegim nosaltres.
Per això calen estats decidits, polítics que ho tinguin clar i hisendes que ho facin possible. I per això, la progressivitat fiscal i la lluita contra el frau són vitals. Entre els mesos de març de 2017 i 2018, els milmilionaris del món van guanyar cada dia 2.500 milions de dòlars cada dia. L’1% de la riquesa de la persona més rica del món del món és l’equivalent a tot el pressupost de sanitat d’un país de 105 milions de persones com Etiòpia. Un impost de només 0,5% addicional sobre la riquesa de l’1% més ric, permetria abordar l’educació de 262 milions d’infants que encara no tenen accés a l’escola.

Són 4 xifres esbossen les magnituds i ens permeten entendre que les solucions necessiten voluntat política. Ara per ara, els més rics son els que estan dictant aquesta voluntat i només una decidida i ferma acció política pot revertir la situació. Caldrà veure si entre tanta turbulència política som capaços de no oblidar ningú. I per fer-ho cal incorporar aquest eix transversal, indicadors per mesurar la desigualtat a tots els nivells, fer accions específiques i assegurar-nos que estem reduint.

Si no ho fem, estem dinamitant els fonaments de la justícia, de la ètica i de la convivència. I també els de l’economia, sí.

Article publicat a Catalunya Plural el 22 de gener del 2019

dimarts, 22 de gener de 2019

Successió, un impost invisible.




L’impost de successions ha capitalitzat recentment una part del debat polític. S’ha
discutit si era massa o massa poc, si comparativament és injust que a Catalunya es pagui més que en altres zones de l’estat espanyol o si calia suprimir-lo per heretar béns o diners sense despeses. Tot amb el debat de fons de si l’herència té sentit èticament o no, pel fet que heretar vol dir rebre uns béns i diners -pel sol fet de ser familiar- fruit del treball d’altri.

I mentre aquests ingredients alimenten el debat, el darrer informe d’Oxfam Intermón ens demostra que el veritable impost de successions és altíssim, invisible i implacable. El veritable impost de successions no afecta l’habitatge, el patrimoni o la terra. El veritable impost de successions és que majoritàriament heretem les mateixes oportunitats que han tingut els nostres pares. Això s’agreuja especialment ara, després de la crisi. I aquesta herència no està gravada econòmicament, però marca amb tinta invisible les cartes del futur de cadascú.

A Espanya la meitat dels fills de pares sense l’educació secundària postobligatòria repetiran la formació dels seus pares. Aquesta probabilitat és 10 vegades superior que a Alemanya o 23 vegades superior que a França. En canvi, el 70% de fills d’universitaris seran universitaris. L’abandonament escolar és 41 vegades superior en el 20% més pobre que en el 20% més ric. I als del 20% més pobre que després d’aquest cribratge aconsegueixin finalment un títol, no els abandonarà l’herència. Mentre els més rics tindran més oportunitats i això els permetrà aconseguir una feina més fàcilment, a la resta els permetrà només aconseguir el títol. Un títol que en molts casos només els donarà l’accés a una feina de poc valor afegit. Això sí, amb una sobrequalificació impressionant. Cada vegada més, el futur de cadascú depèn més d’on neix que del seu talent o esforç.


Aquesta sobrequalificació, dit de passada, facilitarà empènyer els qui abans ocupaven aquesta feina a l’atur, amb molt poques possibilitats d’aconseguir-ne una altra.

Tot això és el que l’informe Desigualtat 0 - Igualtat d’oportunitats 1 d’Oxfam Intermón ens presenta i sustenta en dades, a les portes de la cimera de Davos.
A això s’hi ha d’afegir que tant a escala espanyola com a escala global segueix creixent la bretxa entre pobres i rics. La crisi a casa nostra va suposar una davallada important del percentatge de riquesa a les mans del 50% més pobre (4 punts percentuals) i un increment considerable al 10% més ric (8 punts percentuals). D’altra banda, la recuperació no ha fet variar pràcticament el percentatge en el 50% més pobre i, per tant, l’índex d’inequitat s’ha incrementat molt en aquest període.

Per arrodonir les dades, a la mateixa ciutat de Barcelona el barri on neixis marca també l’esperança de vida amb diferències que poden arribar fins a 11 anys.

Cada cop hi ha més consens que aquesta desigualtat no afavoreix ni l’economia ni la recuperació i corroeix les nostres societats. Però els governs no es posen prou les piles per combatre la desigualtat. I aquest punt és més problemàtic que el fet que creixi la desigualtat, perquè les solucions reals al problema estan a aquest nivell.

Els factors correctors que a escala mundial estan permetent lluitar més contra la desigualtat són uns serveis públics de qualitat, el que en diuen l’estat del benestar i potser n’hauríem de dir l’estat dels drets. I malgrat que això és una evidència, les inèrcies cap a la privatització d’aquests serveis són més fortes que les voluntats d’enfortir els serveis públics. I per enfortir aquests serveis públics ens calen governs decidits i responsables. I uns impostos que ho permetin. Impostos progressius més intensos sobre les persones i les empreses més riques, a més d’una lluita intensa contra el frau fiscal. Si no tenim impostos progressius i transparents, els impostos invisibles passen sempre factura. I la passen sempre sobre els que tenen menys.

A les pròximes eleccions caldrà veure quins partits són capaços de posar això a la primera plana del seu programa. I serà bo sobretot que cadascun de nosaltres ho mirem i ho exigim.

Pessebres

Aquestes dates de Nadal, àpats a banda, segueixen caracteritzant-se també per tradicions i manifestacions de cultura popular com per exemple els pessebres.

Son elements vius que han transcendit el primer pessebre que va fer Sant Francesc d’Assis a Greccio l’any 1223. Era un pessebre vivent i avui es conserva aquesta tradició a molts pobles i ciutats. Els seus naturals successors son els pessebres de figures senzilles que hi ha a la majoria de llars. A les fires de Santa Llúcia trobareu tot el que cal per fer un pessebre: figures, suro, molsa i tot tipus de material per acabar-lo.

Els pessebres tenen algunes variants d’autèntica passió per part especialment de les associacions de pessebristes i de persones per les quals cada any el pessebre és un repte. Des dels diorames a pessebres impressionants farcits de feina i detalls o pessebres forjats dalt d’un cim, en son algunes de les seves variants més treballades.

Fa uns anys treballant al “Chaco” Bolivià, em van demanar d’anar a visitar un infant que acabava de néixer aquella nit. En mig del no res, una cabana de fusta i fang i, a terra, dintre un receptacle de fusta per guardar menjar, hi havia un nou nat. Tenia el cordo umbilical lligat amb una llana de color blau que procedia sens dubte del jersei esfilagarsat del pare. La mare, cansada, jeia dintre la casa.

L’escena, de pessebre, em va fer pensar en la fragilitat absoluta d’un naixement fet en condicions de vulnerabilitat i em va portar a pensar com seria un pessebre avui dia. Allò n’era una viva imatge.

Des d’aleshores he intentat imaginar-me els pessebres d’avui dia. Per això fa anys que a casa, Jesús neix a un camp de refugiats, a un desnonament, a una tanca fronterera, fill d’uns manters o a l’habitació de la neteja d’un hotel. No
soc l’únic, els pessebres socials proliferen i podeu trobar pessebres ambientats a un caixer, a una cel·la de presó o un hall del metro.


De qualsevol tradició o símbol, en podem generar reflexió i recuperar el sentit autèntic. Ja sigui del Nadal o de qualsevol altre cosa. I implicar-hi als més petits.

I parlant dels petits, pensant amb els Reis d’Orient i el seu sentit autèntic de persones vingudes de tot el món, deixeu-me demanar que l‘any vinent la nostra cavalcada tingui un #BaltasarDeVeritat com demana la campanya.


Més informació:
                 2018  -  Jesús neix fill d'una kelly a un racó d'un hotel de luxe
                 2017  -  Jesús neix fill d'una parella de manters a Barcelona
                 2016  -  Jesús neix a la tanca de Mèxic
                 2015  -  Jesús neix a la Vall del Bekaa al Líban
                 2014  -  Jesús neix a la tanca de Melilla
                 2013  -  Jesús neix en un acaparament de terres
                 2012  -  Jesús neix a un desnonament de la PAH
                 2011  -  Jesús neix als acampats indignats de Pl. Catalunya
                 2010  -  Jesús neix a la platja amb acabat d'arribar en una pastera
                 2009  -  Jesús Neix a un camp de refugiats

Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 293 de Gener del 2019

diumenge, 6 de gener de 2019

Els 8 articles més llegits el 2018 (en aquest blog)

Tancar l'any sempre és moment de fer balanç. Fent una ullada al que heu trobat en aquest blog durant el 2017 veureu que hi ha 20 entrades, gairebé dues per mes. D'aquestes 20 entrades, una quarta part són sobre migracions en algun vessant, un altre quarta part són sobre cooperació, i una cinquena part sobre activisme. La resta, és de temes diversos entre els quals hi ha el text del funeral del meu pare i el pessebre de cada any.

Els 8 més llegits entre el català i el castellà han estat aquests:

1. Nadal 2018:La meva visió d'aquest Nadal

El #PessebrePlaymobyl acaba sent sempre l'article més llegit i el vídeo "animat" que l'acompanya també té molt èxit. És un exercici d'imaginació que consisteix a pensar on podria haver nascut Jesús si ho hagués fet aquest 2018. Aquest any és el #PlaymobilKelly perquè imagino que jesús neix a una habitació de la neteja d'un gran hotel mentre la seva mare treballava en condicions poc dignes. Si no l'heu vist ni llegit, segur que us agradarà com els hi ha agradat a les mateixes Kellys que l'han vist.

2. Casaldàliga? Sí, gràcies.
Casaldàliga és sempre un referent, però l'article no parla ben bé d'ell sinó de la importància que donen a les notícies en funció de si ens semblen bones o no, escandaloses o no o i sovint independentment que en comprovem la veracitat. Aquest any des d'Oxfam Intermón hem estat focus d'una d'aquestes notícies escandaloses i ho comento també a l'article.

3. Sense postres. 
Els temes de migracions com us deia han estat dels que més articles he escrit. Aquest està relacionat però té més a veure en un ensenyament que ens feia un d'aquests refugiats nouvinguts que sobre la migració en si. Una reflexió sobre l'alimentació, com ho fem i en què ho hem convertit. Aquest és un article que pot generar polèmica

4. D'esperança, realment en podem tenir?
La veritat és que el títol, amb tot el que tenim a sobre costa de creure'l i pot resultar poc atractiu. Precisament per això cal pensar, si en aquesta situació, realment podem o no tenir esperança, posant els peus a terra. L'article és el fruit personal d'escoltar el testimoni de 7 o 8 persones que aquest inici de curs han parlat d'això a un curs. I aquest és una entrada que té molta relació amb aquest altre de "lluites exprés? No existeixen"

5. Amb sentit de l'humor
Aquesta és una entrada que m'estimo molt. Es basa en una anècdota que em va passar ja fa temps. Una activista peruana em va explicar la necessitat de lluitar però que calia fer-ho amb bon humor. Llegiu-lo!, us agradarà


6. Migracions. Quatre dades i una idea. 
L'arribada del vaixell Aquarius amb refugiats va aixecar moltes complicitats però també molts falsos rumors i notícies. L'article dóna gràficament a dades que ajuden a desmuntar-los


7. Defensar a qui defensa. 
Aquest article explica un dia compartit al costat de l'Helena Maleno a Tànger. I no era un dia qualsevol, era el dia previ a la seva citació al jutjat per la causa que les clavegueres de l'estat espanyol han instat contra ella a Marroc.


8. Des del 15M fins Lavapies.
La mort d'un manter a Madrid, va aixecar polseguera especialment per unes imatges de violència gratuïta i desproporcionada de la policia vers una altra persona negra. Una reflexió sobre l'ús de la violència de la policia com hem vist també durant els fets del 1r d'Octubre o al 15M. Les queixes venen de lluny

diumenge, 23 de desembre de 2018

Nadal 2018: La meva visió d'aquest Nadal

Altres idiomes: ESP  POR  FRA  ENG

Jesús, fill d'una Kelly, anomenada Maria

Bon Nadal! Cada any faig un pessebre que és la meva interpretació d'on hagués nascut Jesús si hagués nascut aquest mateix any 2018. 
Aquest any he imaginat que Jesús naixia fill d'una "kelly" a l'habitació de la neteja d'un gran hotel.  Espero que us agradi i ajudi a veure d'una altra manera el que representa el Nadal. 
He fet un vídeo animat del pessebre amb la narració. Aquí teniu el vídeo "animat" del pessebre i a continuació hi trobareu el text. 


I ara, connectem amb la unitat mòbil. Endavant Laia Bonet des de l'Hotel Betlem

Avui l'Hotel Betlem ha estat testimoni d'un fet inesperat. La Maria, una de les cambreres de pis o d’habitacions -conegudes popularment com a "Kellys"-, estava treballant malgrat el seu avançat estat de gestació. Ella, com totes les altres, no té pràcticament cap dret laboral i cobra un salari miserable. Totes saben que si deixen de treballar o agafen un sol dia de baixa seran acomiadades amb tota probabilitat

La Maria va arribar el passat mes de març de l'Equador; buscava un futur millor per als seus. Fa uns mesos, una persona de blanc li va anunciar que estava embarassada i ella no se'n sabia avenir. No hi comptava, però va acceptar la seva situació i va decidir fer-hi front. El seu marit, en saber-ho, va fer tot el possible per venir però no va aconseguir el visat.

Avui la Maria s'ha trobat malament just quan estava treballant. Tenia dolors de part i ha infantat el seu primer fill a l’habitació de la neteja del mateix hotel amb l'ajut de tres companyes "Kellys", una de les quals, casualment, treballava de llevadora al seu país.

Molta gent s'hi han apropat tot just néixer l’infant. Pel grup de whatsapp de les "Kellys" la notícia i les fotos del nadó s’han difós molt ràpid i a l’hotel estan arribant cada cop més companyes, després d'acabar els seus serveis a hotels, oficines i llars particulars. 
Una companya ha fet una videotrucada de whatsapp al pare del nadó, a l'Equador, perquè pogués conèixer el seu fill i parlar amb la mare. 
Les companyes han comprat roba, bolquers i productes de neteja per a l'infant perquè "si nos tocan a una nos tocan a todas" –com diuen elles. 

Els periodistes, en saber la notícia, s’han congregat a l'hotel, on la direcció, en un primer moment, no els ha deixat passar per por que es coneguessin les condicions amb què treballen les noies. Tanmateix, posteriorment els ha facilitat la feina i també ha anunciat que deixava que la Maria es quedés dos dies en una de les habitacions. Fins i tot li han portat menjar del que havia sobrat al restaurant. 



Aquest canvi d'actitud ha fet pensar a les companyes que aquest infant podria ser el seu salvador i la mare li ha posat de nom Jesús, que vol dir “el salvador”.

Al carrer s'han concentrat centenars de companyes que li donen suport i que reclamen condicions justes per al sector en què treballen, un contracte fix i estable, no estar externalitzades, no patir sobrecarregues de feina que generin malalties e  incapacitats, un tracte humà i el mateix salari i drets laborals que la resta.. També han creat una bossa de resistència per poder pagar els dies de baixa de la Maria perquè el seu tipus de contracte no els cobreix.

La ciutat s'ha mobilitzat pel fet en si, però sobretot quan s’han conegut les condicions amb què treballen aquestes dones, especialment en el sector hoteler.

No se sap que passarà el 28 de desembre quan tot aquest boom mediàtic hagi passat i no es torni a parlar més d'aquestes víctimes innocents del nostre sistema, que obvia, sistemàticament, tot aquest treball d’atenció i cura de les persones.

Tot i així, avui mateix s’ha anunciat que el 6 de gener es desplaçaran a casa la Maria tres autoritats: el representant de la patronal hotelera, el dels sindicats i l'alcaldessa de la ciutat. No es descarta que decideixin abordar definitivament aquest fet i fer el que calgui perquè aquestes dones i totes les que treballen invisiblement per al confort de tota la societat tinguin un salari decent, unes condicions laborals justes i un tracte humà i digne.


VÍDEO: http://bit.ly/Nadal18PessebreYTB  

FOTOS:   - Facebook http://bit.ly/FBNadal18FotosPessebre o
               - GoogleFotos http://bit.ly/GFNadal18FotosPessebre

Informació complementaria:
Pessebres d'altres anys

2017  -  Jesús neix fill d'una parella de manters a Barcelona
2016  -  Jesús neix a la tanca de Mèxic
2015  -  Jesús neix a la Vall del Bekaa al Líban
2014  -  Jesús neix a la tanca de Melilla
2013  -  Jesús neix en un acaparament de terres
2012  -  Jesús neix a un desnonament de la PAH
2011  -  Jesús neix als acampats indignats de Pl. Catalunya
2010  -  Jesús neix a la platja amb acabat d'arribar en una pastera
2009  -  Jesús Neix a un camp de refugiats

Algunes fotos:






 

 
 


dimecres, 19 de desembre de 2018

D'esperança, realment en podem tenir?

En castellano aquí:   ___
Si honestament mires tot el que està passant .... resulta complicat no tenir basques. Refugiats, Trump, Iemen, masclisme i assetjament, increment de la ultradreta, caravana a Mèxic, salaris indecents, poc futur pels joves, etc.

Tot això genera una sensació que ens supera i que ens fa pensar que, fem el que fem, no aconseguirem res. El següent pas a aquest, és el desànim, la desmobilització i desapuntar-se de tot plegat, per falta d'energia i d'esperança.
I aquesta és la paraula clau, Esperança. Es pot tenir esperança amb aquest horitzó? Es pot creure i seguir lluitant o cal veure fredament la realitat i no esperar res més?

Diu Naomi Klein que el gran èxit del liberalisme ha estat convèncer-nos que no hi ha solucions.
Si dius que cal tenir esperança el primer que et diuen és que ets un "bonista". Aquesta resposta és la cuirassa dels descreguts per posar-se a refugi dels optimistes. El contraposat a bonista és malista, i entre una i altre, tinc clar que escullo.

Cal reconèixer que tenim veritables problemes per tenir Esperança en aquest context. I els tenim perquè hem encasellat l'esperança en la mentalitat productiva del nostre entorn. L'esperança la lliguem inequívocament a resultats. En general tot ho estem lligant a resultats, a immediatesa, i a eficiència.

Però la vida no són resultats, ni immediatesa, ni eficiència, únicament. Un embaràs segueix sent 9 mesos. I una cria humana tarda anys a valer-se per si sola. Un avi amb Alzheimer segueix sent una persona i per tant no podem apartar-la perquè no sigui productiva. Amb una recerca de google trobarem molta informació de tot però cap de com resoldre algun problema greu de la humanitat, ni com acabar una guerra, ni com acabar en un clic amb una sequera.

Hi ha un espai "no productiu" que el mercat menysté però que és profundament humà. L'anunci d'Ikea -que a tots ha fet ens ha fet pensar una mica- ens parla d'altres coses que els mòbils i les xarxes socials no ens arreglen. En aquest altre espai no productiu hi ha els valors, com la humanitat, la memòria, la dignitat i l'ètica.

Només si considerem aquest espai, podrem tornar a parlar d'esperança, perquè com diu un bon amic -en Ventura dels Hostalets- des del desert de Tamanrasset (Algèria), "l'esperança no és la convicció que les coses sortiran bé sinó la certesa que alguna cosa té sentit independentment del resultat final"
Només amb aquest sentit de l'esperança recuperarem l'equilibri, el coratge i la lluita. I mantindrem per tant els nostres valors d'humanitat, dignitat i ètica mentre fem fora la por i el desànim que ens vol imposar el sistema.




Article publicat a:
   - revista "El Portal" de Centelles num. 292 de Desembre del 2018
   - diari "CatalunyaPlural"

dimecres, 21 de novembre de 2018

La prova del cotó de Iemen

En castellano aquí:   ___
"Si me piden dónde tengo que estar hoy y aquí, es en la defensa de los intereses de España y el trabajo de sus sectores estratégicos." Aquesta és la resposta de Pedro Sánchez quan li varen demanar al “Congreso” que suspengués la venda d'armes a Aràbia Saudita.
El seu entorn ha considerat que aquesta era la millor sortida, la que entendria la gent i li permetria no perdre vots. Aquesta és tristament la lògica de moltes decisions governamentals.

I és greu (i podria ser la de qualsevol president del govern) perquè és el cavall de Troia de la injustícia al nostre món. Amaga al seu interior el gran problema de la democràcia i és el símptoma d'un sistema que no permet fer front als problemes reals del nostre planeta.
La frase amaga que les fronteres defineixen privilegis. És igual si lluny d'aquí el que jo faig provoca milers de morts o un greu problema, si evito que aquí algú perdi la feina o un negoci. I això ens passa amb les armes, amb el petroli, el canvi climàtic, el comerç internacional, els paradisos fiscals, els migrants, etc.

Tenim líders polítics amb mirada de curta distància, tant en temps com en espai. És a dir, analitzen les qüestions amb la mirada posada a pocs anys vista (els que faltin per les eleccions vinents) i a la distància que els separa de la frontera amb el país veí. Així establim uns drets diferents en funció del passaport en comptes de fer-ho en funció de l'essència del que som, éssers humans. I nomes pensant en un territori, oblidant que tothom formem part d’un mateix i únic planeta.

En el seu descàrrec només puc dir que aquest és el gran inconvenient del sistema democràtic occidental. En lògica política, cal fer les coses pensant en períodes electorals de 4 anys i pensant només en els que els poden votar, perquè només aquests podran valorar i mantenir els seus càrrecs. Tenim problemes d'abast mundial i de mig i llarg termini i un sistema electoral que és d'àmbit local i de curt termini.  Calen polítics molt madurs (estadistes) o un sistema diferent, perquè el model “estat” i el “democràtic”, no permet avui, fer front als problemes reals globals. I en això, els governs, siguin del signe que siguin, estan fallant un darrera l’altre. Ni visió global, ni cooperació internacional (73% de retallada i la gran oblidada del acord Podemos-PSOE), ni una coherència de polítiques interna, ni un posicionament internacional centrat en els Drets Humans.

Tant els polítics com els ciutadans, tenim la vista més posada aquí, que al que passa al món i al planeta que heretaran els nostres fills. Tant ells com nosaltres hem de denunciar aquestes actituds i castigar aquests posicionaments. Pel bé de tothom i també pels dels nostres fills i nets.


Més informació:


Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 291 de Novembre del 2018  i a Catalunya Plural   

dijous, 18 d’octubre de 2018

Sense postres.

Havíem acabat de dinar un arròs molt bo a un restaurant de platja i ens varen portar la carta de postres.
El meu company de taula, un noi de Guinea Conakry de 16 anys que havia arribat a Espanya en pastera feia 10 dies, va aixecar el cap per comentar-me alguna cosa. Compartia uns dies amb nosaltres per casualitats de la vida i dinàvem junts.

Amb la carta a la mà em diu: No demanis res més, això t'ho han portat només perquè gastis més. Perquè, menjar ja hem menjat, estem tips, hem menjat prou i no ens cal res més.

La resta de comensals ho va escoltar. Ho deia en angles, però el contingut era molt clar i traspassava
les fronteres del idioma . I el missatge era molt simple i contundent . Els infants que hi havia a la taula, aliens a la conversa, varen demanar el seu desitjat gelat. La resta, no varem demanar postres.

L'afirmació era d'una evidència tan aclaparadora, d'una senzillesa tan evident, d'una intuïció tan forta, d'una claredat tan transparent, que gairebé feia vergonya descobrir-ho a través dels ulls, la simplicitat i la naturalitat d'algú que acaba d'arribar de fora i veu evidencies que el dia a dia ens amaga.

La seva noblesa, lluny de voler aprofitar-se de tot, ens feia veure una de les evidències que ens calen per combatre l'evident desigualtat que hi ha al món. Menjar simplement el que cal, el que necessitem.

Sé que tot plegat és un tret a la línia de flotació de l'esforç de convertir el menjar en cultura i que en la nostra societat hem convertit una necessitat elemental en quelcom més. Els grans xef segurament hi afegirien algun matís. Però també estic segur que darrere tot plegat ells acceptarien que hi ha molta ostentació, postureig i beneiteria i més gola que necessitat. Ells ho deuen veure cada dia.

I gràcies Kabineh per fer-nos veure amb frases tan senzilles, coses tan evidents. Ens servirà per pensar un cop més com i que mengem
He tingut la sort de conèixer diversos africans que amb aquesta naturalitat m'han fet descobrir unes quantes coses realment importants. Un altre dia us n'explicaré alguna altra.

Quan pensem que l'acollida és unidireccional i generosa ens n'adonem que compartint ens enriquim tothom. Sigueu benvinguts amb la vostra senzillesa i contundència, que com deia "El Petit Princep", necessitem descobrir l'essencial.   



Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 290 d’Octubre del 2018

dimecres, 10 d’octubre de 2018

Estic disponible


 
El 5 d'Octubre va morir el meu pare. Al recordatori hi havia aquest text que li ha escrit la seva pròpia cadira de rodes.

Estic disponible. Fa anys que estic ajudant al Jaume a anar amunt i avall. Arribant on ell no podia arribar sol.
Li va costar veure, abans de conèixer-me, que jo podia ser una bona companya de viatge, però després ja hem estat inseparables fins avui.
Ara ja torno a estar disponible. M’agradaria poder compartir vida amb algú altre com el Jaume. 
  • Algú altre que com ell, no s’ha queixat mai de la malaltia.
  • Algú que, malgrat la molèstia, no em doni la culpa de la llaga pel meu seient.
  • Algú sempre afable i sempre disposat a somriure, com ell. I arribar a tot arreu on puguem arribar junts. 
  • Algú amb la serenitat i tranquil·litat d’en Jaume. Sempre semblava estar en pau. 
  • Algú a qui tothom s’acosti a demanar consell, xerrar o a escoltar, perquè el Jaume tenia aquest do de saber aconsellar tant si era de números, com d’idees, com d’opcions vitals.
  • Algú que al llit em tingui també al seu costat i em faci servir de tauleta de nit com ell.
També m’agradaria que em portés molta gent diferent com el portaven a ell; amics, companys de feina, coneguts i sobretot una família que sempre estava al seu voltant. I, si pot ser, que tingui una companya vital, infatigable i abnegada, com la Mercè que sempre, sempre, hi era.

Si sabeu d’algú així, estic disponible.

Bon viatge Jaume. Un plaer haver estat al teu costat tots aquests anys.


Dues històries reals que rara vegada surten a la premsa

Plovia força. El David, malgrat ser invident, ho sabia. La seva fina oïda i olfacte li ho diuen a ell, abans que a la resta. Un bastó blanc, per a la majoria, reflecteix més discapacitats de les reals. Un noi que tot això no ho sabia s’hi va acostar i li va dir:

– No surti, plou molt.
– Moltes gràcies -li respon- però sortiré igualment perquè m’esperen.
– Aleshores l’acompanyaré.
– No cal.
– Sí, sí, a mi no em costa gens.
La grafia no permet entreveure el que l’accent o l’aspecte us delatarien. Qui li deia això era un manter que estava a plaça Catalunya. Al final de la conversa en David va sortir, després de convèncer al seu interlocutor que podia anar sol.

Un altre.
Caminaven de nit. Eren un grup de set. Estaven fatigats perquè portaven un viatge d’autobús de més de 18 hores i un de previ de molts més kilòmetres.

–  Ep, no podem continuar! -va dir un.
– És cert, aquella noia necessita ajuda!
– Quina noia?, va dir una de les dues persones de Barcelona del grup. No veig ningú que necessiti ajuda.
– La del cotxe! Ha punxat.
Es van acostar a un cotxe d’alta gamma on una dona gairebé atemorida els va preguntar què volien. Van contestar:
– L’ajudarem a canviar el neumàtic. Som mecànics.

I en pocs minuts estava el tema resolt.
Un altre cop, la traducció i el llenguatge escrit no permet veure que qui s’oferia a canviar el neumàtic era un grup de refugiats negres parlant francès o anglès, acabats d’arribar a Barcelona feia unes hores.

Són dos exemples de molts que podríem citar. I que em ve de gust explicar-vos perquè l’únic que recordareu dels darrers dies d’aquest tema és que un manter va ferir un turista nord-americà. I, si investigueu, veureu que ni tan sols va ser realment com ho expliquen els diaris.

Les històries que us he explicat són reals i ens calen també per entendre el món, les persones i el seu cor, però rarament surten als diaris. Per això avui les volia explicar. En general aniríem millor si tots plegats poséssim més atenció a les històries verdaderes i humanes, i menys a les falses o manipulades.

Així també treballarem per la justícia.



Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 289 de Setembre del 2018 
i al diari Cataluya Plural 




dissabte, 11 d’agost de 2018

Quadern de vacances 2018 (Els 6 articles més llegits)

Arriba el mes d'agost on, treballem o no, anem una mica més relaxats i sovint tenim una mica més de temps.
Jo he revisat el que he escrit aquests primers 7 mesos i potser us ve de gust rellegir o descobrir algun dels textos que he penjat aquest 2018.

He penjat 14 articles tant en català com en castellà.
  • Gairebé el 48% d'una manera o altra parlo de migracions. Aquest segueix sent un tema que centra l'agenda i la seguirà centrant fins que els estats, els polítics i les entitats se'l prenguin seriosament. 
  • Cinc parlen de Cooperació, i el més llegit ("Casaldàliga? Sí, gràcies") és l'article on faig una reflexió de com tractem els escàndols i com el circ mediàtic envesteix i destrueix entitats i persones sense que en veritat sapiguem exactament que ha passat, mentre les coses importants no tenen espai als diaris i mitjans. 
  • Però també ha set força llegit el que parla de com en emergències humanitàries en comptes de repartir menjar o béns, repartim diners, un mètode de fer cooperació internacional relativament desconegut.


Aquí us deixo els més llegits tant en català com en castellà.

CATALÀ.
   1. Casaldàliga? Si, gràcies!
Una reflexió sobre el paper dels mitjans, el tsunami dels escàndols i la nul·la importància de les coses positives als mitjans. Un clàssic, però que patit en primera persona fa més evident la fragilitat i la impossibilitat de tenir una veu de qualitat quan s'ha generat un gran espiral d'opinió publica en contra al que molta gent s'apunta sense conèixer realment que ha passat..


  2. Del 15M fins a Lavapies
Una reflexió al voltant de la mort d'un manter a Madrid, de la situació dels manters i de la violència desproporcionada, gratuïta i obscena d'alguns membres de la policia








  3. Amb sentit de l'humor
He fet dos articles seguits al voltant de la lluita ciutadana, de l'activisme. Aquest és el més llegit dels dos i parla d'una lliçó que em va donar una camperola peruana parlant del sentit de l'humor. Aquest parla de l'humor, el segon parla de la paciència i dels tempus de l'activisme que no són els que voldríem.






  4. Les prediccions pel 2018 al voltant de la pobresa.
Una predicció, poc màgica, de quins seran el fets que veurem al voltant de la pobresa al 2018. Parlo de prediccions de fets que veurem, de prediccions amagades i de prediccions invisibles.




  5. Defensar a qui defensa
Acompanyant a Helena Maleno a Tànger dies abans que comparegui davant del jutge, vaig escriure aquest article que intenta recollir l'absurditat de la situació de l'activista i de la subcontractació que el govern espanyol ha fet a Marroc perquè condemni, a qui la pròpia l'Audiència Nacional es nega a jutjar. Veient com és el dia a dia amb ella, s'entén millor la seva gran feina.

  6. Aliments, o diners?
En aquest article, explico un a pràctica poc coneguda, que encara que no és absolutament nova, és bastant infreqüent. Consisteix a repartir diners en comptes d'aliments en crisis de fam. Per què? Com? Funciona? I com funciona?
Ho explico en aquest article a partir d'informacions del bon company Juanjo Tarres


CASTELLÀ
I en castellà els sis més llegits són:
1. Casaldàliga? Si , gràcies!

2. Aliments o diners?

3. Amb sentit de l'humor

4. Lluites exprés?, no existeixen.
Sovint quan lluitem per alguna causa ens desanimem, perquè no aconseguim canviar la realitat a la velocitat que voldríem. La "fast-lluita", o no existeix o és molt infreqüent. La lluita és slow per definició, però que sigui slow no vol dir que no sigui efectiva. Conjuntament amb l'anterior són una descripció de com ha de ser la lluita: pacient i amb bon humor.
5. Per a qui ha acabat la crisi?
La desigualtat segueix sent una de les xacres ocultes del nostre món i és la principal causa que no aconseguim avenços importants en la lluita contra la pobresa. En aquest article fet a partir d'un informe d'Oxfam Intermón, explico com s'ha incrementat en aquest darrer any, on el 80% dels diners de la recuperació econòmica a escala mundial, se'ls han quedat l'1% més ric.




6. Les prediccions pel 2018 al voltant de la pobresa






Espero que us agradi tornar a llegir-los o llegir-los per primera vegada!
BON ESTIU!!