dilluns, 21 d’octubre de 2019

Defensora per pagesa

"He descobert que per a mi ser defensora de drets humans és la mateixa aposta política que ser dona pagesa". Amb aquesta naturalitat, explicava una dona Colombiana que és, ser defensora de drets humans. No és un curs, no és un procés, és aixecar-se, mirar al voltant i lluitar. I ser coherent amb què veus ara i el que has vist tota la vida.

De sobte, veure et porta a conèixer, i conèixer et dona autoritat. I l'autoritat et fa líder. No és una decisió o una escola, sinó el dia a dia el que t'hi porta naturalment i sense voler.

És per això que encara es fa més dur quan d'un dia per l'altre, un procés tan natural, suposa rebre amenaces de mort, amenaces a la teva família o tota mena de pressions.
I no són falses amenaces. A Colòmbia des de la signatura de l'acord de pau, 56 dones han estat assassinades per aquest motiu. Per haver defensat el medi ambient, la terra o els seus drets. Per haver estat pageses, com dirien elles.

La retirada de la guerrilla ha fet que algunes zones de Colòmbia hagin caigut en mans de grups d'inversors. Inversors que volen fer extraccions de mineria, conquerir terra o que instauren processos industrials que contaminen greument rius i entorn. El govern i l'exercit gairebé no arriben a aquelles zones i ells imposen els seus interessos a qualsevol preu. I malgrat la situació, per sort, elles no defalleixen, no "escarmenten".

No les veureu a l'ONU com la Greta ni als diaris, malgrat que la seva lluita pel medi ambient és la mateixa i concreta, tangible. Ningú els farà entrevistes, perquè són indígenes i pageses. L'únic homenatge, amb sort, serà després del seu assassinat com el cas de Berta Caceres assassinada el 2017.

Algunes d'elles estan a casa nostra en el programa de defensores. Un programa que convida a les més amenaçades a casa nostra i les protegeix durant un temps. Els dona un descans, més formació i l'oportunitat d'explicar la seva lluita. Si veieu una xerrada de defensores de drets humans, no deixeu d'anar-hi. Val la pena conèixer la seva lluita i donar com a mínim escalf humà a qui s'està jugant la vida per causes que acaben sent les del planeta, les de totes.

Escalf a elles, exigència al seu govern per protegir a totes les ciutadanes i pressió als nostres governs perquè no mirin a un altre costat.


Més informació:


Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 302 d'octubre del 2019

diumenge, 15 de setembre de 2019

Passi exprés.

L'estiu és temps de descans i lleure. I això no té perquè està renyit amb l'ètica i la coherència. Hi ha un exemple que probablement coneixeu i a mi em sembla molt il·lustratiu (tot i que podeu considerar-lo anecdòtic) que ningú sembla qüestionar obertament.

Si aneu a parcs aquàtics, d'atraccions o temàtics, en alguns podreu comprar l'entrada normal o una entrada especial que et dona dret a no fer cues. L'entrada per estalviar les llargues cues es pot obtenir de dues maneres. I són les dues cares de la moneda.

La primera (almenys a un conegut parc temàtic) és presentant un certificat de disminució. Sí, tal com ho sentiu. El parc aplicant una política social ofereix un privilegi a qui en el dia a dia té moltes dificultats per fer i tenir oportunitats com la resta. Redueix les desigualtats amb una norma interna. Exemplar sobretot perquè aquestes decisions es prenen molt poques vegades i a molt pocs llocs.

La segona opció, l'altra cara de la moneda, és pagar més del doble de l'entrada. És a dir, els que més tenen, gaudeixen de més privilegis i oportunitats. Com a la vida real. La primera redueix les desigualtats i la segona les augmenta.

Una mateixa norma pot ser sublim o menyspreable. Sí, deixeu-me dir menyspreable. Tot el que suposi beneficis en funció de la riquesa, tot el que suposi incrementar la desigualtat, és menyspreable perquè mina les bases de la societat.

Tothom caiem en aquest parany. "És un dia!" -pensem-, el volem aprofitar i està justificat que paguem més, perquè ho podem fer i per la satisfacció, poc confessable, de sentir-se privilegiat.
No està justificat. La prova és observar les cares dels que fan llargues cues quan veuen algú saltant-se-la "legalment". Com passa a la vida real.

És el mateix mecanisme que permet als rics ser més rics, tenir més oportunitats i acumular més privilegis i poder contínuament. I no, no és a cost zero, és a cost dels drets de la resta. Sempre és el privilegi d'una minoria a costa dels drets de la majoria.

Ser capaç de revoltar-nos en coses tan insignificants com una entrada és també no col·laborar en construir una societat injusta o desigual.

Normalment ho fem pels nostres fills i filles i sé per experiència que és difícil dir que no. Ser bons pares pot semblar que és donar-los-hi tot el que puguem, i realment ser-ho, és no carregar-se, ni per ells, els valors que sempre defensem.



Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 301 de setembre del 2019

dijous, 5 de setembre de 2019

Bajanades estivals sobre manters, menors i refugiats

Article publicat originalment a Catalunya Plural el 5 de setembre

El darrer dijous d'agost hi va haver una sessió de control al Congrés dels Diputats pel tema de l'Open Arms. No us recomano que us la mireu si no voleu posar-vos malalts.

Els rescats a alta mar i els entrebancs que posen tots els estats europeus per deixar desembarcar les persones rescatades ha estat un dels temes d’aquest estiu. Els estius són propicis per aquests temes. Manters, menors no acompanyats i migrants rescatats són diverses cares d’un mateix prisma sobre el qual sempre acabo escrivint algun article cada estiu, saturat de sentir bajanades.

Són temes recurrents. I al voltant dels quals es genera polèmica, es diuen bestieses espectaculars, es dicten sentències, informació i valoracions que no aguantarien cap anàlisi seriosa. Són afirmacions fetes des de conviccions i emocions pròpies que sovint tenen més a veure amb les pors de cadascú que amb la realitat.

Segueix sent inconcebible que pensem que els manters són l’amenaça al comerç o que els menors siguin un problema de seguretat. Agafant paper i llapis i fent quatre números amb dades comparatives, es desmunta de pressa tant la inseguretat com l’amenaça. I és que les veritables amenaces al comerç són a la xarxa, al “núvol”, més que en una manta a terra.

És inconcebible que posem en dubte salvar vides. Només una ment malalta pot posar en dubte salvar una vida humana. I només l’estupidesa pot negar la legalitat i l’ètica de fets que són una de les coses més ben legislades a la mar.

Per tant, el debat té poc sentit en si mateix. I és que malauradament el debat no té res a veure amb ells. No té res a veure amb les persones. No sabem res de qui són i quines són les raons de cap de les persones que hi havia als vaixells. Ignorem tot sobre els menors que hi ha a casa nostra, que fins fa poc no sabíem ni que existien. I gairebé ningú, encara que resultaria senzill, ha parlat ni coneix de veritat un manter.

És la mateixa fragilitat de tots aquests col·lectius, la seva indefensió, la seva alegalitat, la que els torna tan vulnerables que els convertim en objectes sobre els quals es juguen batalles, que no tenen res a veure amb ells. No ens enganyem.

No té res a veure amb ells perquè realment és una lluita política a alts nivells a Europa que es fa sense raons ni argumentació. Aquesta lluita els té a ells com a camp de batalla, on tota la munició és emocional, de pors atàviques i feta amb l’estómac i no amb el cap.

L’ofensiva sobre els manters, té (i ha tingut sempre) més de lluita de partits per desgastar altres partits, que de veritable preocupació pel comerç o de preocupació per solucionar la seva situació (que tot sigui dit de pas, no depèn sovint de cap d’ells). Sempre ha estat així.

El debat sobre la inseguretat i l’acollida dels menors és un instrument de l’extrema dreta per estar present i guanyar adeptes amb els arguments simplistes i estereotipats de sempre. És, per tant, una lluita immoral i en pateixen les conseqüències persones que difícilment es poden defensar. Només el coneixement ens farà lliures.

Només apropar-nos a aquestes persones i les seves mantes,
     només coneixent qui hi ha en els vaixells i les seves històries,
         només compartint temps (i alguna cosa més) amb un menor,
ens servirà per ser conscients de l’estupidesa de caure en el parany de tertuliejar injustament sobre un col·lectiu sense adonar-nos que som titelles de l’estratègia de persones a les quals no els preocupen en absolut aquestes persones. I que tenen altres ambicions i objectius encara més poc nobles que la seva estratègia.

Pensem en i amb ells, apropem-nos-hi i escoltem-los. Una enquesta d’Oxfam Intermón de fa uns mesos demostrava que, contràriament al que sembla lògic, qui està més en contacte amb aquests col·lectius és qui més a favor està que estiguin a casa nostra.

Ara que acaba l’estiu, estaria bé que abordéssim el tema migratori seriosament i d’una vegada per totes i que l’estiu vinent no hi tornem a ser. Ja us garanteixo que el debat de dijous passat té poc a veure amb un debat seriós sobre migracions. I té molt a veure amb instrumentalitzar un cop més la vulnerabilitat d’un col·lectiu per aconseguir un grapat de vots més a unes eleccions que a hores d’ara, semblen malauradament inevitables.


Més informació:

dimarts, 20 d’agost de 2019

Quadern de vacances 2019 (Els 6 articles més llegits)

Arriba el mes d'agost i anem una mica més relaxats. Sovint tenim una mica més de temps i pot ser un bon moment per recuperar lectures que durant l'any no hem pogut fer
He revisat el que he publicat aquests primers 7 mesos i potser us ve de gust rellegir o descobrir algun dels texts que he penjat aquest 2019.

He publicat 14 articles en català i castellà. Desigualtat, migracions i el vot de les persones amb discapacitat són els temes més tractats i alguns dels més llegits. L'article més llegit és un que és conjuntural i una mica excepcional, on explico les meves raons i plantejaments per no seguir treballant a Oxfam Intermón. La resta són el tradicional pessebre de playmobil de Nadal i dos de més filosòfics, un sobre el concepte de la "veritat" i en segon sobre la democràcia en clau municipal. També sobre les reaccions després de l'incendi de Notre-Dame

Us deixo el resum i els enllaços als sis més llegits tant en català com en castellà.

CATALÀ.

1. Punt i seguit a Oxfam Intermón
Al maig vaig deixar de treballar a Oxfam Intermón. Després de 30 anys a la institució i de 14 a la direcció d'Oxfam Intermón a Catalunya calia explicar, el millor que sabia, perquè s'acabava la relació amb una institució que m'estimo tant i per la que he donat tot i de la que he rebut tot. Ha estat l'article més llegit en català.


2. El subconscient de la Junta electoral... i el nostre.
La rectificació de la Junta electoral sobre les matisacions del vot de les persones amb discapacitat em va portar a escriure aquest article que parla de per què considerem que les persones amb discapacitat no tenen dret a votar. Una reflexió sobre la base del seu dret a votar.

3. Fiscalitzar el vot de les persones amb discapacitat?
Article inicialment publicat al diari ARA arran d'una normativa desafortunada de la Junta Electoral que intentava matissar el vot de les persones amb discapacitat. El 2019 ha estat el primer any on les persones amb discapacitat podien votar per una llei aprovada pel Congrés després de molta lluita dels interessats i les entitats que les representen. A la Junta electoral no li devia agradar la llei i va emetre una normativa discriminatòria i inculpatòria que posteriorment va haver de retirar.

4. No els digueu "MENA"!
Les notícies sobre els MENA i les manifestacions contra ells, em va portar a una reflexió que acaba demanant que no els diguem MENA per evitat una doble estigmatització.. Conèixer de prop aquestes persones, permet tenir una perspectiva molt diferent de la que ens venen les notícies i les xarxes.

5. Quina frontera?
Una meditació del concepte frontera a partir d'una anècdota sobre el terreny i de l'informe de Caminando Fronteres (l'ONG on treballa Helena Maleno) sobre la frontera Sud

6. La "veritat" de debò, és la meva.
Fruit d'unes jornades de Cristianisme i Justícia sobre "El segrest de la veritat" vaig fer aquest article destil·lant algunes de les coses que vaig aprendre. Apassionant entendre el tema de les "notícies falses" (fake news) per no ser-ne víctima


I en castellà els sis més llegits són:

CASTELLÀ

1. Successió, un impost invisible.
Aquest és la traducció d'un article publicat al Diari Ara sobre l'informe que Oxfam Intermón ha publicat sobre desigualtat coincidint amb la cimera de Davos. L'article no es refereix a l'impost de successions sinó als números que corroboren com en funció de la classe econòmica, les oportunitats de progressar econòmicament són molt més complicades com més pobre s'és.




2. Punt i seguit a Oxfam Intermón

3. El subconscient de la Junta electoral... i el nostre.


4. Quina frontera?

5. No els digueu "MENA"!

6. Municipals.
A Centelles un grup em va demanar que fes una presentació de la seva candidatura. Per fer-ho vaig fer una reflexió sobre el sentit del vot i del treball polític a escala municipal.

Bones vacances!!

dimarts, 13 d’agost de 2019

La veritat de debò, és la meva.

Sovint en veure les notícies, en escoltar algú parlar o quan fan declaracions, ens acabem preguntant que és veritat i que no.
Com va anar la negociació fracassada entre PSOE i Podemos? Qui diu la veritat? Perquè expliquen l'1 d'octubre tan tergiversat als mitjans espanyols si els que hi érem saben que va anar d’una altre manera? És veritat que el CNI coneixia els moviments del cervells de l'atemptat de Barcelona?. Perquè els refugiats tenen tanta propaganda en contra? Perquè la gent es creu segons què?

Que ha passat amb la veritat? On queda? No l'interessa a ningú? Segur que sí.

Tots tenim un posicionament més o menys clar de qui va tenir la culpa del fracàs de la negociació entre Podem i PSOE. I un posicionament sobre el procés. I una opinió sobre els refugiats. I íntimament, tenim clar si el CNI coneixia o no els moviments dels terroristes. Us heu fixa't que quan sentim una notícia que recolza o reforça el vostre posicionament, l'acceptem tot seguit i quan és contrària, la posem en dubte ràpidament i busquem fonts que la desacreditin?
Si mireu, a les xarxes socials, trobareu, a banda i banda, molts exemples d’argumentacions que no s'aguanten per enlloc, però la gent les veu com solides i contundents.

De la veritat s'han preocupat segles i segles els filòsofs, però avui dia, la veritat per cadascú de nosaltres és aquella que ens reconforta, la que ens va bé pel que pensem, la que ens interessa. Per això escollim conscientment o inconscient diaris, tv, parròquia, conferenciants, llibres o seguidors a les xarxes.
De fet la post-veritat, la potència de les “noticies falses" (popularment conegudes com “FakeNews")
Imatge de la web internetsegura.cat
no estan a l'emissor, sinó al receptor. És el receptor el que es vol creure segons que, i és per a aquest receptor que es genera la notícia. És igual que a un altre cercle tothom sàpiga que no és veritat.

Aquesta inèrcia ens porta a un món amb “illes de veritats” que no tenen res a veure les i unes amb les altres i que no es parlen entre si. I aquesta divisió, aquesta compartimentació, és el que blinda a qui té el poder.

Som tots plegats els que estem enterrant la veritat en tots els camps de la nostra vida. Hi ha tants mons possibles, que la sola idea ens atordeix i ens demana tancar-nos al nostre.

Vivim èpoques turbulentes i complexes on només avançarem  escoltant la part de veritat que hi ha a les altres bombolles i posant els dubtes tots els dogmes gratuïts de la nostra.
I avançarem per dues raons. Perquè trencarem els compartiments estancs, les illes blindades de veritats que no es parlen (i això sol és molt important perquè la compartimentació impermeable és la base indispensable que necessita la post-veritat) i perquè amb això ens trobarem una veritat, una mica més veritat que la que tenim ara.

PD: Aquest article és fruit de les Jornades "El segrest de la veritat" de Cristianisme i Justícia

Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 300 de Juliol del 2019

dissabte, 13 de juliol de 2019

Quina frontera?

M'explicava un company(1) que una vegada havia anat a reunir-se amb uns ancians prop de la frontera de Somàlia. El paisatge era ple de dunes, que el vent movia sempre capritxosament, tapant fins i tot molt sovint la carretera.
-Vinc de l'altra banda de la frontera -va dir el company per iniciar la conversa-.
-"Quina frontera?" va respondre l'ancià mirant-se les dunes.

Sovint aquestes preguntes i intuïcions ens serveixen per adonar-nos de fets que per habitual han deixat de cridar-nos l'atenció, però que no són gens normals. Que és una frontera? Qui la marca? De què serveix una frontera per les dunes, el vent, el sol, la lluna, els estels o la pluja?

"Quina frontera?" La seva resposta condensava tota aquesta reflexió. No era ignorància, sabia de sobres les morts que aquella frontera havia generat. Com ho sabem nosaltres. Aquella i tantes altres fronteres.

L'informe "Vida en la necrofrontera" de "Caminando Fronteres" parla amb testimonis de la realitat del que passa a la frontera sud. Realitat que si no fos per gent com ells, ignoraríem. I ara més, ja que els governs estan aconseguint, que no hi hagi ulls que vegin ni fotos que denunciïn.

"Quina frontera?" Llegint l'informe podríem contestar senzillament a l'ancià: la frontera dels drets. A un costat n'hi ha. A l'altre hi ha el dret a fer qualsevol cosa amb les persones.

Captura de pantalla 2019-06-22 a las 17.00.49Els primers 4 mesos de l'any han desaparegut a l'estret 1.020 persones. De 816 no ha aparegut el cadàver ni en sabem res de res. Us imagineu una tragèdia a casa nostra que matés 1.020 persones? i que fos impos

sible saber res de 816? Us imagineu el soroll que es faria? Les manifestacions que hi hauria? Els governs que caurien?
O dit d'una altra manera, us imagineu el patiment en silenci dels familiars de les 816 persones de les quals no se sap res? Van pujar realment a una barca? Quin dia? Perquè no els varen anar socorre?  Segur que eren a la barca? Perquè ho van fer?

I mentrestant, els governs europeus només pensen a arrestar capitanes que salven vides, impedir que els vaixells de rescat salpin o posen traves a les entitats com Salvament Marítim a qui han tallat les ales recentment.

"Quina frontera?" La que només torna a 2 de cada 10 persones que hi moren. La que ha vist morir ja més de 1000 persones en 4 mesos. La que ara que arriba l'estiu veurà que seran més els que ho intentaran. La que veu que els governs segueixen girant l'esquena a la realitat i a la vida.

Seguirem lluitant perquè aquests espais que NO són fronteres pel vent, la pluja, el sol,  la lluna, els estels i per les dunes, tampoc ho siguin per les persones.

--------------
Més informació:

el buen dios-juan jose tarres sanjurjo-9788417150686(1) Anècdota extreta del llibre "El buen Dios" del gran company d'Oxfam Intermón JuanJo Tarrès (@Africaencolores)









Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 299 de Juliol del 2019

dilluns, 24 de juny de 2019

No els digueu "MENAS"!

Són a casa nostra després de dedicar anys a arribar-hi. Pel camí han patit gana, set, han vist morir companys i també ells sovint, han estat a punt de deixar-hi la vida.

El darrer pas, complicat, els ha deixat marcats de per vida. Passar-te hores, de nit, veient com la dèbil embarcació on viatges s’enfonsa, sense ja cap esperança de sobreviure, no és senzill de superar.

L’arribada és freda, sovint amb mesures de protecció. Lògiques però distants. Paperassa que no entenen. Transport a no saben on. Policia, jutges i centres que, encara que estiguin bé, no són el que ells esperaven trobar.

Dificultats i entrebancs per aconseguir papers, permisos de residència temporals però no de treball. Documentació que sols no aconseguirien mai, perquè el sistema està pensat perquè sigui quasi impossible sense ajuda.

I notant sovint les mirades i recels de persones obertament o inconscientment racistes, l’exclusió a l’hora de llogar un pis, d’accedir a una feina o d’anar simplement a comprar i notar com el personal de seguretat sembla que estigui a la botiga només per si anaves tu. Per, al final de tot aquest camí, trobar-se sense cap sortida malgrat l’esforç personal i la inversió d’anys d’ells i de la seva família. I miraculosament, el 82% de totes aquestes persones, segueixen sense haver comès ni un sol delicte.


El dia que vàrem conèixer la notícia, els diaris destacaven que el 18% havia delinquit i associava així subliminarment delinqüent i MENA (menor no acompanyat) perquè 2 de cada 10 havien comès algun delicte. No seria més lògic pensar, com és possible que malgrat com a societat els estem abocant a la delinqüència (perquè no donem cap més sortida), només ho facin 2 de cada 10? No us parla això més aviat de la qualitat humana d’aquestes persones?

Coneixeu-los, feu-vos propers i descobrireu persones excepcionals. Almenys aquesta ha estat la meva experiència. Feu-ho si us plau, en comptes d’estigmatitzar contínuament a persones que sovint no els han deixat ser els nens i nenes que són, en comptes de manifestar-vos perquè no hi hagi un centre al vostre poble o ciutat.

 I no els hi digueu MENAS perquè esteu oblidant que són persones, infants, joves i els esteu despersonalitzant i etiquetant en negatiu.
Si els coneguéssiu, la majoria de vosaltres no dubtaria d’obrir-els-hi les portes de casa vostra.

---------
Exemples del tractament informatiu:





Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 298 de Juny del 2019

divendres, 31 de maig de 2019

Temples i persones. Notre-Dame

La tarda del 15 d’abril es cremava Notre-Dame. Les televisions ho retransmetien en directe. L’incendi, i alhora el patiment de milers de francesos que veien com cremava tot un símbol. I el foc feia desaparèixer amb poques hores, segles de feina i història. Una tragèdia. És difícil imaginar les hores i hores de feina, suor i il·lusió que hi havia en aquest sostre.

Abans que s’acabés l’incendi varen aparèixer les primeres notícies de donatius per reconstruir Notre-Dame. I l’endemà hi havia més de 1.000 milions d’€ disponibles. Si, més de 1.000 milions.

Perquè algunes tragèdies tenen 1.000 milions en menys de 24 h i altres no aconsegueixen ni un €? Perquè entre 4 persones o empreses poden regalar 1.000 milions en poques hores sense que ni elles ni les seves empreses se’n ressentin? Fins a quin punt era una operació de publicitat? Perquè algú pot tenir tants milions per donar quan la immensa majoria no en veurà cap ni en tota la seva vida? No ens poden tornar a dir que no hi ha diners per segons què.

La desigualtat extrema té això. Exactament això. Persones (poques, l’1%) amb diners que no es podran gastar ni en tota la seva vida, al costat de persones (moltes, el 99%) que estan a anys llum d’aquesta realitat i la meitat de les quals no poden cobrir en el dia a dia, l’alimentació, l’habitatge, o una mínima atenció sanitària.

Aquesta desigualtat extrema pot ser fruit del talent personal però la majoria de vegades, en concret 2/3, és fruit d’herències i llegats. De persones que només ho gaudeixen per ser fills o filles de qui són. Persones que poden dedicar els seus diners impunement a aconseguir canviar lleis per afavorir la seva capacitat d’acumular encara més diners. Quan diuen que mana l’Ibex35, volen dir exactament això.

I quan hi ha una situació com la de Notre-Dame, oblidem sobtadament tot això i admirem acríticament la generositat d’aquestes persones i empreses.

Hem oblidat que l’acumulació de diners que pot arribar a ser legal, és immoral. La riquesa al món és finita. Però n’hi ha prou perquè tothom visqui amb dignitat. Tenint en compte aquestes dues premisses, qualsevol euro que un te de més, és perquè algú el te de menys.

És sota aquest concepte que encara és més immoral que aquests diners aflorin tan fàcilment per reconstruir edificis i gairebé mai per salvar persones.




Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 297 de Maig del 2019

dilluns, 6 de maig de 2019

Punt i seguit a Oxfam Intermón


Fa ja 30 anys que vaig entrar a treballar a Intermón, i aquest mes de maig tanco la meva etapa a Oxfam Intermón. En aquests 30 anys he fet moltes coses, i en aquest moment, més que pensar en el que deixo, penso en tot el que he guanyat durant aquest temps.

Vaig començar a treballar per Intermón en acabar la carrera de medecina i just després de casar-me, l'any 1988. Aleshores vàrem marxar amb la Susanna a Bolívia, a Charagua, en ple Chaco. Allí vàrem donar un cop de mà en el sistema públic de salut, fent de metges a la zona de Cordillera treballant bàsicament per la població guaraní. El 1992 Intermón em va demanar de coordinar l'àrea d'Àfrica Austral en un moment on Intermón creixia i s'obria a més països i realitats. Vaig estar 8 anys coordinant Angola, Moçambic, Namíbia i Tanzània. Aquells anys també vaig participar activament en la gènesi de l'acord amb Oxfam per treballar plegats, ja que Àfrica Austral va ser l'àrea pilot de la confederació per pensar com volíem caminar junts. Després durant uns anys vaig portar l'àrea d'avaluació i sistemes del departament de cooperació, i posteriorment el projecte de “Comerç amb Justícia” al Fòrum de les cultures 2004 (que es va fer conjuntament amb Setem i Alternativa3). El 2004, en acabar el Fòrum, vaig començar la meva etapa de director a Catalunya, fins aquest mes de maig del 2019.

Un altre aspecte important és tot el període i el temps esmerçat en el treball en xarxa, a LaFede.cat on vaig estar a la junta de manera activa durant la part més dura de la crisi i, recentment, a la Coordinadora espanyola. I no puc oblidar tampoc durant tot aquest temps el treball fet en moviments socials, amb altres entitats, amb els mitjans i en moltes lluites socials diverses amb molts de vosaltres. Sento que el que sóc, us ho dec també a vosaltres.

En aquests 30 anys que he estat en aquesta institució l'he vista créixer des de ser una petita organització a ser una institució molt gran.
L'he vist evolucionar molt i molt positivament en el seu abordatge de la realitat i la seva manera de treballar.
He donat tota la vida laboral a Oxfam Intermón, i no de qualsevol manera, l'he donat de cor, d'ànima i d'esperit. Però és just reconèixer que Oxfam Intermón (i tot l'entorn de feina, xarxa i relacions que ha suposat) m'ha donat també tot el que sóc. Sense la institució i tots vosaltres, sense el vostre suport, sense les vostres empentetes per fer coses noves, no seria avui qui sóc. I per això estic molt agraït. I sento molt dins meu, des d'aquest balanç mutu equilibrat, que després de tot aquest temps, és el moment de saber marxar. Després de tants anys això permetrà deixar espai a altra gent. Tothom sap com es va pujant de nivell però ningú explica quan i sobretot com deixar-ho. Crec que ara és un bon moment.

En tota institució, les persones que fa molts anys que hi som, que hem aportat molt i que hem vist moltes coses, som sovint una font d'experiència i coneixement. Però també a vegades, inconscientment, un fre per alguns canvis. He intentat que al meu costat tothom creixés i em consta que molta gent ho ha fet. Però de vegades un no deixa créixer al seu voltant tot allò que desitjaria, sigui perquè no ho veus, o perquè els que t'envolten no gosen. I això només es soluciona renovant. Com els camps necessiten el seu guaret perquè tornin a produir amb quantitat i alegria, les institucions necessiten els seus canvis per la mateixa raó. I sento interiorment que aquest és un bon moment.


Vull agrair a totes les persones d'Oxfam Intermón, de LaFede.cat, de la Coordinadora, de les entitats, dels mitjans, dels moviments socials i de les empreses amb qui m'he relacionat, tot el que m'heu donat durant aquest temps. M'he sentit estimat, molt estimat, apreciat i valorat per tots vosaltres. I vull agrair-ho, a tot el sector de la cooperació, persones, entitats, coordinadores i tothom amb qui ens hem trobat al carrer lluitant, manifestant-nos, organitzant o fent incidència. I també als mitjans, on més que espais informatius he trobat persones. I al món polític i de l’administració on he pogut teixir complicitats amb gairebé tothom.


No. No tinc una altra feina ni sé què faré a partir d'ara, ni on aniré a treballar. Ja ho pensaré. Buscaré feina o aniré a aquell armari que tenim tots d’aquells projectes aparcats que algun dia ens agradaria fer. Potser no trobi la feina de la meva vida com era aquesta, però quanta gent pot dir que ha treballat 30 anys en allò que més estimava? Precisament perquè sé com està el mercat laboral, si els anys de vida laboral que em queden no trobo una feina tan "bona", seria injust queixar-se.

Voldria poder abraçar-vos a tothom i dir-vos que encara que potser deixarem de veure'ns professionalment sovint, m'agradaria seguir comptant amb tots vosaltres i seguir rebent mails i trucades cada cop que necessiteu alguna cosa. Jo segueixo sent el mateix, pensant el mateix i seguiré lluitant pel mateix encara que sigui des d’un altre espai. I de ben segur que ens trobarem al carrer i a les places per a moltes coses.


Deixo una cosa que m'estimo i he estimat molt, Oxfam Intermón. I m'atreveixo a demanar-vos que en la mesura que pugueu tots plegats, seguiu col·laborant-hi, perquè val la pena.

Una abraçada ben forta


dilluns, 22 d’abril de 2019

El subconscient de la Junta electoral... i el nostre.

Tant a les eleccions generals, com les municipals o europees podran votar per primera vegada les persones amb discapacitat intel·lectual. És una vella demanda seva, del sector de la discapacitat i de tothom, que ha suposat molts anys de lluita.

El desembre del 2018 Congrés i Senat ho aprovaren per consens però la Junta Electoral Central, responent a raons més polítiques que tècniques ho ha qüestionat publicant al BOE una normativa infumable que atorgava a membres de la taula, apoderats o interventors, la legitimitat de qüestionar aquest vot.

No es pot traspassar aquest poder ni responsabilitat a persones inexpertes en el tema. Una taula electoral no és el lloc per valorar això i a més la mesura és estèril perquè tampoc els podran impedir finalment votar.

Cal preguntar-se com hem arribat aquí i cal fer-ho perquè en el cervell de tothom, persisteix un racó on queda la convicció que el vot d'una persona amb discapacitat intel·lectual no pot valdre el mateix que el nostre.

Hi ha dues raons que ens ajudaran a esborrar aquest racó rebel del nostre cervell primari.
 - Una, és adonar-nos que el vot de la immensa majoria de la gent, és un vot impulsiu, emocional i no fruit d'una anàlisi dels programes electorals, dels candidats o de la conjuntura. En aquest escenari de vot guiat pels que sento propers, simpàtics o que em cauen bé, la frontera que fixaria el nostre cervell de qui pot o no pot votar, estaria molt més enllà de la discapacitat intel·lectual i abraçaria a bona part de la societat.

- L'altra és que la nostra és una societat plural. Una societat on hi ha de ser tothom. On tothom té els mateixos drets. Si a l'escola no van junts tots els infants, mai tindrem una societat que sigui de tothom. Si a votar no pot anar tothom, mai tindrem un programa electoral que tingui en compte segons a qui. El dret a votar és tan seu com nostre, perquè la societat és tan seva com nostre.

Si anant a votar, us trobeu una persona amb discapacitat, o qualsevol altre que el vostre cervell s’entossudeix a dir-vos que el seu vot no pot valdre el mateix que el vostre, expliqueu-li aquestes dues coses. A veure si li queda clar i esborra d'una vegada per totes aquest racó rebel.

I esperem que a les següents eleccions també ho entengui la junta electoral i deixa de retratar-se públicament d'aquesta manera.

Bona jornada electoral absolutament per tothom!


Més informació:










Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 296 d’Abril del 2019

dilluns, 18 de març de 2019

Fiscalitzar el vot de les persones amb discapacitat?


Article publicat originariament al diari ARA en versió una mica redudida: bit.ly/ARAvotJoan19CAT



El passat 6 de desembre coincidint amb el 40 aniversari de la Constitució el BOE va publicar una reforma de la llei electoral que permetia votar a les persones discapacitades acabant així amb una anomalia històrica de la democràcia espanyola. Tots els que tenim fills discapacitats coneixem els raonaments absurds i les decisions arbitràries de molts jutges que durant anys han intervingut per negar aquest dret: se'ls preguntava per exemple quants senadors aporta Catalunya al senat o distingir entre un sindicat i un partit polític. I quanta gent no votaria a l'Estat espanyol si apliquéssim aquest criteri a tothom? Afortunadament, i seguint les consignes del dret internacional, aquest dret s'ha recuperat i en les properes eleccions podran votar 100.000 persones i escaig.

Democracia plena también para los discapacitadosA les portes d'una època carregada de convocatòries electorals ja ens disposàvem a gaudir d'aquesta primera oportunitat, quan ens hem trobat amb una nova disposició del BOE, aquesta vegada per mandat de la Junta electoral, que ens ha deixat glaçats. La Junta electoral, en una disposició més ideològica que tècnica, ha decidit limitar el dret aprovat pel govern i fiscalitzar el seu exercici, ja que, encara que admet que no es pot "evitar" que els discapacitats puguin votin, qualsevol membre de la taula, apoderat o interventor, podrà valorar si el seu vot és "conscient, lliure i/o voluntari" i, si considera que no ho és, ho haurà de fer constar a l'acta i apuntar el nom i el DNI de la persona discapacitada. Ni apoderats ni interventors poden tenir la capacitat de decidir si un vot és conscient, lliure i voluntari i molts menys en el cas d'una persona amb discapacitat, perquè avaluar una persona i treure conclusions no és quelcom que es pugui fer mentre vota.

Algú s'imagina que en entrar a un col·legi electoral hagués de passar el filtre d'interventors o apoderats que decidissin si el nostre vot és conscient, lliure o voluntari? Us passa pel cap? Quines preguntes ens farien per determinar aquesta llibertat, consciència o voluntarietat? Quanta gent no podria votar en aquest cas? Caceres de bruixes de votants? Avaluaran la capacitat de molts avis i àvies ingressats a residències? La de molta gent que vota a partits disposats a retallar fins i tot el dret a vot si tenen l'oportunitat? No sembla acceptable, però quan parlem de persones discapacitades sovint acceptem raonaments que no hauríem d'acceptar. Com que les nostres capacitats són les majoritàries menyspreem les seves, i pensem que la diferència els inhabilita. El dret a votar, com qualsevol altre dret humà, és inherent al fet de ser persona i prou.

Fa uns dies Arcadi Espasa posava en dubte el seu dret a la salut i educació públiques i ara els aprovem el dret a vot per qüestionar-ho immediatament després. Prou! Pensant en el meu fill, em sembla surrealista que amb la il·lusió de les seves primeres eleccions, algú comenci a investigar sobre la seva capacitat o llibertat de votar el que vol votar. Prou vegades cada dia ja suportem les microvulneracions (o no tant micro) de drets que tenen perquè ara també hagin de passar un tràngol així al col·legi electoral. Si no es pot impedir el vot, quin és l'objectiu d'aquest dictamen? Criminalitzar a les persones amb discapacitat i perpetuar la idea que qualsevol pot qüestionar la seva consciència, llibertat o voluntarietat.

És molt greu. Ara, qualsevol persona, encara que no tingui cap formació, podrà jutjar, sembrar sospites i decidir si el vot del meu fill és lliure, conscient i voluntari. Tenint en compte que en aquestes eleccions hi haurà apoderats i interventors de partits predisposats a retallar drets dels ciutadans i ciutadanes, ni fet a mida. Un abús de poder contra els més vulnerables per part d'una Junta Electoral ancorada en el passat, i que només s'entén com a revenja per una llei que no els deu haver agradat.
Exigim que la Junta electoral canviï aquesta disposició. No pot ser que els teòrics garants d'un procés siguin els principals sospitosos de negar els drets del mateix procés. El meu fill amb la Síndrome de Down té, a hores d'ara, més clar a qui vol votar que els seus germans. Si això no es canvia, haurem d'entendre que no som a un estat de dret, sinó a un estat que atorga a qualsevol el poder d'interpretar el dret d'un tercer, sobretot si aquest pertany a un col·lectiu vulnerable.




PD. Es va obrir una campanya de signatures perquè deroguessin el decret i el 21 de Març la Junta Electoral Central VA RECTIFICAR, publicant un nou redactat al BOE. Malgrat l'èxit de la rectificació, no hi haurà normalitat fins que no calgui una normativa per matissar els drets de segons qui, perquè aleshores sí que seran iguals als de la resta.

Més informació:

dissabte, 9 de març de 2019

Municipals

Escoltem Salvini dir animalades dels refugiats, veiem a Trump disposat a fer el que sigui i com sigui per construir un mur reflex dels seus murs interiors, escoltem un Viktor Orban inhumà i racista, veiem com un partit es carrega la lluita per la igualtat de gènere, i tot això com a conseqüència de processos elecctorals i just ara que som a les portes d'un degotall d'eleccions en pocs mesos.
I suem perquè ja sabem de què va tot això.

Però centrem-nos en les eleccions als nostres pobles. Aquí afortunadament no hi ha pressupost per construir falses notícies ("fake news"), ni assessors d'imatge, ni caldria apel·lar a la por ni als instints més primaris i animals que tenim. Les eleccions a un poble poden ser més netes i no ens hauria de preocupar el vot útil, el tactisme global o guanyar o perdre.

Perquè, el que cal a un poble és fer el seu espai geogràfic, un espai on puguem ser feliços. I ser-ho sense fer infeliç ningú a fora.
Cal que tothom qui arribi es pugui sentir acollit i com a casa,
Cal que tothom tingui uns ingressos mínims que no el facin patir gana ni fred,
Cal que tothom se senti útil perquè tothom aporta en allò que és bo,
Cal que ningú s'aprofiti de la seva condició privilegiada i al final del període siguem una mica menys desiguals i això ens faci feliços,
Cal que puguem seguir fent cultura, teatre, música, lectura, art i puguem seguir parlant la nostra llengua i si pot ser, saber-ne una mica més de qualsevol altre,
Cal que puguem aprendre des dels més xics als més grans,
Cal que puguem créixer amb salut i també interiorment,
Cal que respectem la natura i propiciem la justícia clímatica,
i cal que sapiguem trobar els equilibris en les decisions

I per fer tot això, ens cal trobar i votar al poble aquelles persones especials, que ens ajudin a participar, a decidir, a trobar els camins. No ens calen doctors que decideixin per nosaltres, ni economistes que decideixin sols on invertir els nostres diners. I afortunadament en tenim de persones així,i forces.

Les eleccions no haurien de ser un torneig d'idees on guanyen només les d'un, perquè ningú té la veritat. Ens calen dones i homes, bons i savis, que escoltin. Amb capacitat de discerniment. Que no entrin aquí per guanyar o perdre sinó per servir. Que escoltin més que expliquin i que aprenguin més que ensenyin. Gent compromesa que se senti unida a persones a tot el món que fan passos endavant en el seu compromís. Aquí és difícil, allí s'hi juguen la vida. Només a Sud-amèrica mes de 200 persones que han fet un pas endavant han set assassinades l'any 2018

Cal gent que pensi a servir. I en fer-ho a escala de poble. I amb aquest esperit,  construir el que un poble ha de ser: una casa de cases on cadascú hi té la seva però hi reconeix la de tothom.

Només si aprenem a fer-ho bé a escala de poble, ho sabrem fer bé després a escala de país.


Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 295 de Març del 2019