dijous, 18 d’octubre de 2018

Sense postres.

Havíem acabat de dinar un arròs molt bo a un restaurant de platja i ens varen portar la carta de postres.
El meu company de taula, un noi de Guinea Conakry de 16 anys que havia arribat a Espanya en pastera feia 10 dies, va aixecar el cap per comentar-me alguna cosa. Compartia uns dies amb nosaltres per casualitats de la vida i dinàvem junts.

Amb la carta a la mà em diu: No demanis res més, això t'ho han portat només perquè gastis més. Perquè, menjar ja hem menjat, estem tips, hem menjat prou i no ens cal res més.

La resta de comensals ho va escoltar. Ho deia en angles, però el contingut era molt clar i traspassava
les fronteres del idioma . I el missatge era molt simple i contundent . Els infants que hi havia a la taula, aliens a la conversa, varen demanar el seu desitjat gelat. La resta, no varem demanar postres.

L'afirmació era d'una evidència tan aclaparadora, d'una senzillesa tan evident, d'una intuïció tan forta, d'una claredat tan transparent, que gairebé feia vergonya descobrir-ho a través dels ulls, la simplicitat i la naturalitat d'algú que acaba d'arribar de fora i veu evidencies que el dia a dia ens amaga.

La seva noblesa, lluny de voler aprofitar-se de tot, ens feia veure una de les evidències que ens calen per combatre l'evident desigualtat que hi ha al món. Menjar simplement el que cal, el que necessitem.

Sé que tot plegat és un tret a la línia de flotació de l'esforç de convertir el menjar en cultura i que en la nostra societat hem convertit una necessitat elemental en quelcom més. Els grans xef segurament hi afegirien algun matís. Però també estic segur que darrere tot plegat ells acceptarien que hi ha molta ostentació, postureig i beneiteria i més gola que necessitat. Ells ho deuen veure cada dia.

I gràcies Kabineh per fer-nos veure amb frases tan senzilles, coses tan evidents. Ens servirà per pensar un cop més com i que mengem
He tingut la sort de conèixer diversos africans que amb aquesta naturalitat m'han fet descobrir unes quantes coses realment importants. Un altre dia us n'explicaré alguna altra.

Quan pensem que l'acollida és unidireccional i generosa ens n'adonem que compartint ens enriquim tothom. Sigueu benvinguts amb la vostra senzillesa i contundència, que com deia "El Petit Princep", necessitem descobrir l'essencial.   



Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 290 d’Octubre del 2018

dimecres, 10 d’octubre de 2018

Estic disponible


 
El 5 d'Octubre va morir el meu pare. Al recordatori hi havia aquest text que li ha escrit la seva pròpia cadira de rodes.

Estic disponible. Fa anys que estic ajudant al Jaume a anar amunt i avall. Arribant on ell no podia arribar sol.
Li va costar veure, abans de conèixer-me, que jo podia ser una bona companya de viatge, però després ja hem estat inseparables fins avui.
Ara ja torno a estar disponible. M’agradaria poder compartir vida amb algú altre com el Jaume. 
  • Algú altre que com ell, no s’ha queixat mai de la malaltia.
  • Algú que, malgrat la molèstia, no em doni la culpa de la llaga pel meu seient.
  • Algú sempre afable i sempre disposat a somriure, com ell. I arribar a tot arreu on puguem arribar junts. 
  • Algú amb la serenitat i tranquil·litat d’en Jaume. Sempre semblava estar en pau. 
  • Algú a qui tothom s’acosti a demanar consell, xerrar o a escoltar, perquè el Jaume tenia aquest do de saber aconsellar tant si era de números, com d’idees, com d’opcions vitals.
  • Algú que al llit em tingui també al seu costat i em faci servir de tauleta de nit com ell.
També m’agradaria que em portés molta gent diferent com el portaven a ell; amics, companys de feina, coneguts i sobretot una família que sempre estava al seu voltant. I, si pot ser, que tingui una companya vital, infatigable i abnegada, com la Mercè que sempre, sempre, hi era.

Si sabeu d’algú així, estic disponible.

Bon viatge Jaume. Un plaer haver estat al teu costat tots aquests anys.


Dues històries reals que rara vegada surten a la premsa

Plovia força. El David, malgrat ser invident, ho sabia. La seva fina oïda i olfacte li ho diuen a ell, abans que a la resta. Un bastó blanc, per a la majoria, reflecteix més discapacitats de les reals. Un noi que tot això no ho sabia s’hi va acostar i li va dir:

– No surti, plou molt.
– Moltes gràcies -li respon- però sortiré igualment perquè m’esperen.
– Aleshores l’acompanyaré.
– No cal.
– Sí, sí, a mi no em costa gens.
La grafia no permet entreveure el que l’accent o l’aspecte us delatarien. Qui li deia això era un manter que estava a plaça Catalunya. Al final de la conversa en David va sortir, després de convèncer al seu interlocutor que podia anar sol.

Un altre.
Caminaven de nit. Eren un grup de set. Estaven fatigats perquè portaven un viatge d’autobús de més de 18 hores i un de previ de molts més kilòmetres.

–  Ep, no podem continuar! -va dir un.
– És cert, aquella noia necessita ajuda!
– Quina noia?, va dir una de les dues persones de Barcelona del grup. No veig ningú que necessiti ajuda.
– La del cotxe! Ha punxat.
Es van acostar a un cotxe d’alta gamma on una dona gairebé atemorida els va preguntar què volien. Van contestar:
– L’ajudarem a canviar el neumàtic. Som mecànics.

I en pocs minuts estava el tema resolt.
Un altre cop, la traducció i el llenguatge escrit no permet veure que qui s’oferia a canviar el neumàtic era un grup de refugiats negres parlant francès o anglès, acabats d’arribar a Barcelona feia unes hores.

Són dos exemples de molts que podríem citar. I que em ve de gust explicar-vos perquè l’únic que recordareu dels darrers dies d’aquest tema és que un manter va ferir un turista nord-americà. I, si investigueu, veureu que ni tan sols va ser realment com ho expliquen els diaris.

Les històries que us he explicat són reals i ens calen també per entendre el món, les persones i el seu cor, però rarament surten als diaris. Per això avui les volia explicar. En general aniríem millor si tots plegats poséssim més atenció a les històries verdaderes i humanes, i menys a les falses o manipulades.

Així també treballarem per la justícia.



Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 289 de Setembre del 2018 
i al diari Cataluya Plural 




dissabte, 11 d’agost de 2018

Quadern de vacances 2018 (Els 6 articles més llegits)

Arriba el mes d'agost on, treballem o no, anem una mica més relaxats i sovint tenim una mica més de temps.
Jo he revisat el que he escrit aquests primers 7 mesos i potser us ve de gust rellegir o descobrir algun dels textos que he penjat aquest 2018.

He penjat 14 articles tant en català com en castellà.
  • Gairebé el 48% d'una manera o altra parlo de migracions. Aquest segueix sent un tema que centra l'agenda i la seguirà centrant fins que els estats, els polítics i les entitats se'l prenguin seriosament. 
  • Cinc parlen de Cooperació, i el més llegit ("Casaldàliga? Sí, gràcies") és l'article on faig una reflexió de com tractem els escàndols i com el circ mediàtic envesteix i destrueix entitats i persones sense que en veritat sapiguem exactament que ha passat, mentre les coses importants no tenen espai als diaris i mitjans. 
  • Però també ha set força llegit el que parla de com en emergències humanitàries en comptes de repartir menjar o béns, repartim diners, un mètode de fer cooperació internacional relativament desconegut.


Aquí us deixo els més llegits tant en català com en castellà.

CATALÀ.
   1. Casaldàliga? Si, gràcies!
Una reflexió sobre el paper dels mitjans, el tsunami dels escàndols i la nul·la importància de les coses positives als mitjans. Un clàssic, però que patit en primera persona fa més evident la fragilitat i la impossibilitat de tenir una veu de qualitat quan s'ha generat un gran espiral d'opinió publica en contra al que molta gent s'apunta sense conèixer realment que ha passat..


  2. Del 15M fins a Lavapies
Una reflexió al voltant de la mort d'un manter a Madrid, de la situació dels manters i de la violència desproporcionada, gratuïta i obscena d'alguns membres de la policia








  3. Amb sentit de l'humor
He fet dos articles seguits al voltant de la lluita ciutadana, de l'activisme. Aquest és el més llegit dels dos i parla d'una lliçó que em va donar una camperola peruana parlant del sentit de l'humor. Aquest parla de l'humor, el segon parla de la paciència i dels tempus de l'activisme que no són els que voldríem.






  4. Les prediccions pel 2018 al voltant de la pobresa.
Una predicció, poc màgica, de quins seran el fets que veurem al voltant de la pobresa al 2018. Parlo de prediccions de fets que veurem, de prediccions amagades i de prediccions invisibles.




  5. Defensar a qui defensa
Acompanyant a Helena Maleno a Tànger dies abans que comparegui davant del jutge, vaig escriure aquest article que intenta recollir l'absurditat de la situació de l'activista i de la subcontractació que el govern espanyol ha fet a Marroc perquè condemni, a qui la pròpia l'Audiència Nacional es nega a jutjar. Veient com és el dia a dia amb ella, s'entén millor la seva gran feina.

  6. Aliments, o diners?
En aquest article, explico un a pràctica poc coneguda, que encara que no és absolutament nova, és bastant infreqüent. Consisteix a repartir diners en comptes d'aliments en crisis de fam. Per què? Com? Funciona? I com funciona?
Ho explico en aquest article a partir d'informacions del bon company Juanjo Tarres


CASTELLÀ
I en castellà els sis més llegits són:
1. Casaldàliga? Si , gràcies!

2. Aliments o diners?

3. Amb sentit de l'humor

4. Lluites exprés?, no existeixen.
Sovint quan lluitem per alguna causa ens desanimem, perquè no aconseguim canviar la realitat a la velocitat que voldríem. La "fast-lluita", o no existeix o és molt infreqüent. La lluita és slow per definició, però que sigui slow no vol dir que no sigui efectiva. Conjuntament amb l'anterior són una descripció de com ha de ser la lluita: pacient i amb bon humor.
5. Per a qui ha acabat la crisi?
La desigualtat segueix sent una de les xacres ocultes del nostre món i és la principal causa que no aconseguim avenços importants en la lluita contra la pobresa. En aquest article fet a partir d'un informe d'Oxfam Intermón, explico com s'ha incrementat en aquest darrer any, on el 80% dels diners de la recuperació econòmica a escala mundial, se'ls han quedat l'1% més ric.




6. Les prediccions pel 2018 al voltant de la pobresa






Espero que us agradi tornar a llegir-los o llegir-los per primera vegada!
BON ESTIU!!

dimecres, 8 d’agost de 2018

Migracions. Quatre dades i una idea.

Han arribat dos vaixells que han rescatat persones a la Mediterrània.

Quatre dades i una idea que cal tenir presents quan us parlin del tema.

1. A Europa entren anualment:

Perquè es parla d’invasió només quan ens referim a aquests darrers?

2. Si comparem la migració que arriba legalment pels aeroports i les arribades irregulars a les nostres costes, la relació és aquesta:
Perquè diem que ens prendran la feina precisament els que no podran treballar perquè no tindran papers?



3. La diferència entre totes les despeses que suposa l’arribada de migrants i els diners que generen, dóna una contribució neta a l’economia europea que supera els dos bilions de dòlars anuals (entre 2,1 i 2,3 milions de milions)
Les llars de migrants reben de mitjana, menys suport governamental que les llars de persones no immigrades  (9.889 $ versus 12.129 $)


Perquè tenim por que enfonsin la nostra economia si són més que rendibles?



4. Els 6 països més rics del món (acumulen més el 52% de la riquesa del món), acullen només un 8% de les persones refugiades al món. Mentre que la meitat de refugiats al món, són acollits en 6 països pobres (tots junt acumulen només el 2% de la riquesa mundial)
Perquè diuen que tothom està venint a Europa?



Però pensem que ni la terra, ni l’economia, ni la feina són nostres. 
Els béns comuns, els drets humans i la dignitat no tenen propietari i no poden dependre mai d’un passaport.




Més informació:




Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 288 d'Agost del 2018

divendres, 20 de juliol de 2018

Lluites exprés? No existeixen


El 2011, un acaparament de terres a Polochic (Guatemala), feia fora 769 famílies de la terra on havien viscut sempre. Subterfugis legals havien permès que inversors aconseguissin la titularitat de terres i els fessin fora malgrat la seva resistència. Varen morir tres camperols en el desallotjament. Vàrem fer una campanya internacional, recollida de signatures i pressió política. Tres anys de campanya varen aconseguir que 140 famílies obtinguessin terres. Però hem seguit treballant en silenci i avui la meitat de les 769 famílies ja torna a tenir terres.








El febrer del 2017 una massiva manifestació a Barcelona demanava l’acollida de refugiats. Abans i després multituds de petits actes, xerrades i gestos sovint qualificats de testimonials, no aconseguien que Espanya passés d’un trist 11% del magre compromís d’acollida. El juny de 2018, l’Aquarius amb 629 nàufrags, són acollits a un port de la península després que durant dies els països europeus els anessin rebutjant en un espectacle denigrant. I el mateix Juliol del 2108, el Tribunal Superior de Justicia -atenent a la demanda presentada per Stop Mare Mortum-, condemna a l'estat Espanyol per l'incompliment amb la quota d'acollida.


Són dos exemples d’una immensa llista que confirma, un cop més, que els resultats de veritat van descompassats temporalment a les demandes. Som una societat on els bancs, la televisió a la carta, Amazon, Ikea, i fast-food, ens han acostumat a donar-nos, gairebé immediatament, tot el que desitgem. Tant, que hem acabat pensant que això és el més normal i natural. Per això quan anem a un acte, a una manifestació o una xerrada, tendim a pensar que ha estat inútil si no hem trobat o no ens han donat una solució gairebé instantània.

Però això de la immediatesa, és un miratge, un engany més. La realitat és diferent. I aquest retard entre quan lluitem i quan s’aconsegueixen les coses, massa sovint ens desanima. Quan anem a una manifestació (siguem pocs o molts), quan fem petits gestos diaris o accions de protesta testimonial i no veiem resultats, cal que pensem que això és el món de la lluita social, no el món d’Amazon.
És el món de veritat, el del tercer sector, el de les persones.. el món on les coses necessiten i es prenen temps per canviar-se.

Ni aconseguirem les coses immediatament si sortim al carrer, ni quan s’aconsegueixen estan deslligades d’haver sortit prèviament al carrer. Qualsevol petit gest, suma per aconseguir-ho.
Cal seguir lluitant per refugiats, manters, camperols, i per tot allò que demani dignitat i lluita, sense esperar que el resultat sigui com el d’arribar a casa i muntar un moble d’Ikea.
Paciència.

-------------------------------------------------------
Més informació i recursos:



 Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 287 de Juliol del 2018





dimarts, 26 de juny de 2018

Amb sentit de l'humor!

La Carmen és una dona indígena amb molts anys de lluita a l'esquena i d'edat indefinida. Enèrgica. Parla amb autoritat. És d'una aldea del Perú. Mai s'hauria imaginat viatjar un dia fora del seu país. Estava predestinada a fer i ser, el que havia fet i set la seva mare, la seva àvia i la seva besàvia. El camp, la canalla, i afrontar el dia a dia, lluitant perquè els fills i filles i el marit tinguessin el mínim imprescindible. Tenint cura de tot el que envolta la família i anant a dormir massa dies, sense saber que menjarien l'endemà. Pertany a una d'aquestes cultures d'una rica tradició oral, però sense haver tingut cap oportunitat d'aprendre a llegir i escriure ni la seva llengua ni el castellà.

Però un intent de desallotjament de les seves terres, les va enfrontar a perdre-ho tot. I es van organitzar. Algú havia de liderar el grup de dones, que amb més valentia que els seus marits, van fer front a l'ocupació. I sense voler, ni adonar-se, es va posar ella al capdavant. Dies de lluita i més lluita, per acabar aconseguint quedar-se a les seves terres, les de sempre, les de tots els seus ancestres.
Vàrem ser al seu costat per donar suport a la seva lluita i ens ho han agraït sempre.

Després d'aquella van venir altres lluites per aconseguir viure amb dignitat i va esdevenir una lideressa forta i carismàtica que ha seguit encapçalant el moviment regional. No es definia com a feminista, però era evident que la seva era una revolta de les dones. A ella no li calia posar-li cap nom.

És impressionant escoltar-la explicant la seva lluita, la duresa del que varen enfrontar, les misèries i el que pot arribar a fer el poder econòmic i el capital quan està decidit a guanyar diners com sigui. I és més dur encara quan el poder polític i la policia i l'exercit estan al servei del poder econòmic i ho fan sense miraments. Són impressionants aquestes històries. Omple de coratge estar en contacte amb gent que ha lluitat tant.

Va acabar la reunió i vaig quedar-me parlant amb ella mentre feia temps, perquè havien de marxar a buscar un tren plegats. Em va preguntar per les campanyes que teníem i els hi vaig explicar. Encara impressionat li vaig explicar també que en moltes d'elles, no aconseguíem resultats i que m'indignava tanta deixadesa, tan poc suport d'una gran part de la ciutadania a vegades i tan poca consciència d'alguns polítics.
Em va parar, em va mirar i em va dir amb força:
- Doctor! (pels sud-americans aquestes coses dels títols són importants.) Va a tener que luchar usted toda la vida por algo. Si no es por esto, será por cualquier otra cosa. ¿Verdad?
- Verdad, li vaig contestar.
- Pues no lo haga enfadado y hágalo de buen humor. Algo que hay que hacer toda la vida, es imprescindible hacerlo de buen humor.

Em vaig quedar callat. Una sola frase condensava tota la filosofia del que és la lluita i de com fer-la sostenible en el temps. És espectacular tota la força i ensenyament que destil·laven tan poques paraules.
Vaig parar de caminar, me la vaig mirar...i vaig somriure!
- ¡Exacto!, ¡Así!, em va dir.

I tenia tota la raó. Una cosa és que lluitem convençuts, amb convicció i reclamant drets que massa sovint es veuen vulnerats, però l'altre és com ho fem.
Veiem massa sovint polítics, famosos i fins i tot activistes que per demostrar que lluiten i que tenen raó, estan permanentment enfadats.

Aprenguem de les persones que saben que és realment lluitar en condicions més que difícils!
Aprenguem de la Carmen, i lluitem com elles!
Lluitem, i fem-ho sempre per alguna causa noble o per algú, però seguint el seu consell, no confonen la indignació amb estar enfadats amb tot i tothom.
Lluitem amb un somriure i amb sentit de l'humor!



Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 286 de Juny del 2018

dimarts, 5 de juny de 2018

I malgrat tot, persistim!

La cooperació acostuma a ser notícia per desacreditar-la, per atribuir-hi corrupció, per un suposat escàndol o per justificar la seva desaparició. Difícilment trobem espais per explicar èxits i canvis reals a la vida de milions de persones.
La setmana passada Oxfam Intermón va publicar les dades oficials de la cooperació espanyola a la seva web Realidad de la Ayuda. Un any més podem certificar que lluny estem dels compromisos adquirits.

Fa temps que la cooperació per a la majoria d'ONGs va deixar de ser una injecció de diners a països empobrits. Fa temps que la cooperació ha deixat de ser només transferència de recursos econòmics i humans entre països rics i pobres. Les avaluacions i les dades que contínuament recollim les entitats ens varen demostrar, fa ja molts anys, que la cooperació no es pot basar tan sols en projectes i diners (tot i que calen i que els que hem gestionat, els hem fet servir de la millor manera possible).

Explicar que passa realment lluny de casa, demanar canvis a lleis i decisions polítiques i interpretar la realitat pensant en el 99% de la ciutadania són també decisius en la tasca de les ONG.
Un exemple, a l'informe "La il·lusió fiscal" d'Oxfam Intermón es diu que del 100% dels diners que es perden a l'Àfrica, un 5% és per corrupció, un 30% per negocis il·lícits i un 65% per elusió i evasió fiscal. Aquest 65%, en volum, duplica gairebé tot l'ajut de tots els països del món a l'Àfrica. És a dir els que haurien de tenir per justícia, duplica el que els hi donem per generositat.

Aquesta dada i moltes més en el mateix sentit, fa que les entitats com VSF per exemple, expliqui que consumim més sucre del que necessitem, que els ecologistes reclamant més consum de proximitat i comerç just i lluitin pel canvi climàtic, que GRAIN lluiti contra l'acaparament de terres, i que la Taula per Colòmbia denuncií les intervencions d'una empresa privada catalana al port de Buenaventura
I que Oxfam Intermón també estiguem lluitant contra els paradisos fiscals, o a favor d’una fiscalitat justa que ens permeti lluitar contra la desigualtat. No es pot jutjar i seguir retallant i desacreditant la cooperació per si sola, sense analitzar l'escena internacional i les injustes i desiguals relacions mundials.
Malgrat això, només parlant d'Oxfam Intermón hi ha 19 milions de persones de 90 països que els ha canviat la vida. La cooperació, combinada amb la seva iniciativa i el seu esforç, els ha donat una oportunitat que no haguessin tingut mai i que ha suposat un capgirament de la realitat. Són 19 milions de persones que no tornaren a anar a dormir donant voltes a la idea d'emigrar o de ser un refugiat. A escala de totes les ONGs de l'estat son 35 els milions de persones a les quals arriba l'ajut espanyol a 105 països, malgrat l'ajut oficial del govern entre 2009 i 2015 s'hagi reduït un 73% i s'hagin perdut 2.400 llocs de treball.

El govern espanyol malauradament no està disposat ni als canvis de coherència de polítiques que calen, ni a invertir els mínims imprescindibles i compromesos. Les dades oficials diuen que lluny del 0,7%, Espanya dedica un 0,17% amb unes dècimes d’increment sobre l’any anterior i on s’inclouen les despeses de persones refugiades a casa nostra, tan d’acollida com de “control de la migració”.
Mantenim la queixa que els costos d’acollida estiguin minvant els d’ajuda a origen perquè així no aconseguirem mai donar prou oportunitats als països perquè les persones no hagin de migrar per força. Al ritme de creixement de l’ajut tardaríem 38 anys a arribar al 0,7%. Fet l’anàlisi amb profunditat, el fons dedicats realment a desenvolupament i acció humanitària son realment ridículs.

Ens dol la deixadesa tant a la coherència de polítiques com a aconseguir el testimonial 0,7%. Ens dol l'assetjament a activistes com l'Helena Maleno, a persones i entitats defensores dels drets humans, i la ignorància de la imprescindible coherència de polítiques. És a dir, que el que fem amb una mà no ho desmuntem amb l'altre.

Deixem de pensar que la cooperació és un intercanvi més o menys generós o solidari de diners i recursos. La cooperació és un tema de justícia. La cooperació està intentant anar a les arrels dels problemes. La cooperació continua fent projectes per seguir a prop de qui pateix aquestes injustícies. I per això segueix sent imprescindible. I per això és ara una veu molesta per governs i poders econòmics.
Si malgrat tot, 35 milions de persones han pogut tenir una oportunitat, i seguim sent una de les poques veus que proposen solucions pel 99%, entendrem perqué cal seguir defensant la cooperació internacional, malgrat facin l’impossible per dir-nos el contrari i desacreditar als seus veritables actors.

El camí per arribar al 0,7%, és que arribem al 0,4% el 2020. Exigim-ho!

Hi haurà un canvi d’actitud i actuacions amb l’arribada de Pedro Sanchez al Gobierno?

diumenge, 20 de maig de 2018

Aliments o diners?

Les crisis de fam al món, estan ancorades al nostre cervell amb dues imatges tant potents com qüestionables. La primera és que són inevitables i la segona és que la solució és repartir aliments.

I aquest esquema es retroalimenta contínuament per la informació que rebem per tots costats tant des de l'Àfrica com dels nostres barris i pobles. Per això, el que us explicaré, sobta. Potser els conceptes que teníem gratuïtament ancorats, es mouran i ventilarem, amb aire nou, alguna part del nostre imaginari.

Que la fam no és una fatalitat divina, ja ho he explicat més d'una vegada en aquest espai*. No, no ho és. Totes les fams tenen sempre una explicació humana i/o política. Però tampoc és cert que la fam, només es combat repartint aliments.

A Mauritània en concret, hem deixat de repartir aliments i ara repartim directament diners. Sí, entreguem diners. Quan ho dic, sovint salten totes les alarmes, però deixeu-me que ho expliqui una mica.

Repartir aliments o articles concrets (kits d'higiene) en aquestes situacions és força complex, és extraordinàriament car, pot ser poc útil i té alguns efectes secundaris importants. Pot ser poc útil perquè no a tothom li falta el mateix, i estàs entregant a tothom el mateix. És car perquè aquestes distribucions acostumen a requerir una logística complicada i cara. I té efectes secundaris, perquè si jo inundo d'arròs, blat de moro o kits d'higiene una zona, enfonso en poc temps tot el comerç, ja feble de per si, que hi havia a la zona d'aquests productes.

Si es fa una bona selecció de a qui s'ha de donar els diners, tothom pot comprar el que realment necessita, és molt més digne, s'arriba a moltíssima més gent, es fa més rendible i reforces indirectament tot el comerç local.

De fet a casa nostra el mateix banc d'aliments o alguns ajuntaments estan buscant a alguns llocs fórmules semblants perquè els seus usuaris puguin escollir el que necessiten en supermercats propis o fins i tot comprar en supermercats convencionals amb unes targetes concretes que serveixen només per un tipus concret de productes.

Segur que ara ho veieu més clar però us queda una pregunta: Com assegurem que no hi ha frau? Que no s'ho gastin en alcohol per exemple? Us he de dir que to i que es poden introduir limitants en tots els casos, això no passa. Que la gent que té una família amb gana, ja té prou clar quines són les seves prioritats. O si mes no, el frau passa tant o tant poc, com quan distribueixes aliments.

Penseu i veureu, que donar diners en comptes d'aliments, encara que trenqui el nostre esquema mental, és molt més just i sobretot més digne. Almenys, aquesta és la nostra experiència.


Altres articles en aquest blog sobre la fam:
Articles i webs sobre el tema de la fam:


Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 285 de Maig del 2018



dilluns, 16 d’abril de 2018

Setmana Santa i procés català

Aquesta setmana santa he vist a més d'un lloc comparacions entre el que va passar fa 2.000 anys i el que passa avui a Catalunya. Força acudits i tuits feien servir aquest paral·lelisme. El Nadal també dóna fàcilment aquest joc i permet fer paral·lelismes i per això jo mateix faig pessebres adaptats.

Independentment de les creences, la Pasqua de fa 2.018 anys no deixa de ser una reacció desproporcionada d'un estat molt fort, primer contra una persona i després contra els seus seguidors, que posaven en risc els fonaments d'un imperi amb les seves idees. L'actitud dels seus governants, la interpretació esbiaixada de la seva justícia en funció dels interessos polítics del moment i la força que dóna tenir un conjunt de persones armades al servei del poder, són les claus d'aquest tipus de resposta per part del poder.

És lògic que hi vegin paral·lelismes. Els que intenten travessar la frontera des d'Àfrica cap a Europa també els hi veuen. I els hi veuen els familiars i companys dels joves d'Altsasu. I els sirians que fa mesos que són bombardejats pel seu govern a Guta també hi troben paral·lelismes. I els refugiats i la població del llac Txad perseguits per Boko Haram i castigats per l'estratègia de defensa dels soldats txadians. I l'Helena Maleno. I els que estan patint l'acció de les "maras" a El Salvador. I també els hi veuen els Rohingyes a Miannar. I a Palestina. I fins i tot els veuen segurament les persones que lluiten pel soterrament de les vies de l'AVE a Múrcia que fa més de 200 dies que dura.

Quan parlem d'una situació d'abús de poder, de manca de justícia i d'ús de la força per part d'un cos armat, trobem fàcilment moltes situacions semblants per tot arreu del planeta.

I si a més de mirar l'àmbit geogràfic, tenim en compte també l'àmbit temporal i pensem en 2.000 anys d'història, faltaria espai per recollir en quantes ocasions la gent ha sentit algun paral·lelisme entre la seva situació i la setmana santa. A mi cada setmana santa se'm fan presents uns quants "Jesús" arreu del món que són o han estat empresonats i torturats. I uns quants assassinats. I això tan sols per voler un canvi just, per tenir idees diferents o per demanar que no fem malbé el planeta.

Els paral·lelismes amb el procés i el que va passar fa 2000 anys són lícits però cal que tinguin en compte que el món i la història és molt ample i que també hi ha moltes altres lluites justes.
Aixecar la mirada dóna amplitud i situa la lluita pròpia al seu punt. Fins i tot, descobrir que no és ni de lluny l'única, ni la més flagrant, li pot donar més sentit a la pròpia lluita.



Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 284 d'Abril del 2018

dimecres, 21 de març de 2018

Des del 15M fins Lavapies


La mort de Mame Mbaye, el manter de Madrid, ha estat motiu de polèmica. Per la causa de la mort i per la picabaralla política de qui va dir primer que. L'únic irrefutable és que ha mort. L'autòpsia diu que per un infart. Mèdicament és pràcticament impossible demostrar que un infart és a causa del que ha succeït minuts o hores abans de produir-se. I per tant no podem afirmar una associació causa-efecte. Tot i que sabem que les situacions d'estres són situacions que estadísticament precedeixen als infarts.
No ens podem imaginar el que és viure contínuament amb la por de ser detingut, tancat a un CIE i/o retornat al teu país sense massa compliments després del periple i de totes les vegades que es van jugar la vida per arribar fins aquí. Descansi en pau Mame, les seves il·lusions, els seus somnis i les seves esperances.

Però aquest fet, actua de cortina de fum sobre un problema de fons, per mi molt preocupant. El problema no és demostrar la "causa-efecte", ni saber qui va ser el primer a relacionar els dos fets, ni conèixer al detall el que va succeir, perquè això ja hem vist que ens ho podran acabar disfressant i venent com vulguin.

El problema és que d'un temps a ençà hem vist molts episodis on la policia practica una violència absolutament desproporcionada, gratuïta i el que és pitjor dirigida a ciutadans innocents i no-violents. La policia a les vies a Múrcia, a Catalunya, a Sol, a Lavapies, al 15M, etc. ha deixat de ser el servei públic que dóna seguretat i protegeix els ciutadans per ser una amenaça contra els ciutadans i els seus drets. I aquest és el problema. Aquest és el veritable i greu problema.

En el vídeo veureu una de les càrregues de la policia que es troba a Arona Diakhate que està quiet sense cap actitud agressiva ni perillosa i rep una descàrrega de cops (algun clarament il·legal) fins a fer-li perdre la consciència sense que ell faci cap intent de repel·lir l'agressió. Fa esfereir sincerament.
No sé què genera aquesta praxi. No sé si aquests comportaments són conseqüència de les ordres dels superiors, de la sensació d'impunitat o de la mateixa formació o selecció de personal que tenen els cossos de policies. O si ho és la "llei de seguretat ciutadana" (coneguda com a llei mordassa) per la que es protestava aquest passat cap de setmana.

Només sé que ningú amb seny, pot defensar una actuació d'aquest tipus. Tant és així, que hem vist diverses vegades que els governs opten per negar-les (malgrat que tothom hagi vist les imatges), vestir-les d'eufemismes o directament invertir el sentit de la violència, encara que no sigui cert ni hi hagi cap imatge que ho acrediti.
No podem generalitzar aquest comportament a tota la policia. Tots coneixem actuacions molt positives de la policia. Positives i fins i tot exemplars i heroiques a vegades. I això és el que em preocupa més. Perquè en aquests cossos hi ha un silenci còmplice de la majoria envers aquestes actituds i actuacions que malmeten la imatge de tot el cos? O per què es silencien les queixes internes i qui ho fa? Quin interès hi ha en què els ciutadans seguim perdent la confiança en els serveis públics que paguem entre tots?

No ho sé. Només sé que això genera una pèrdua de confiança a la ciutadania i que actua com un corc als fonaments de la societat. El resultat és demolidor per la construcció d'una societat equilibrada i justa. Per la convivència diària. Per la pau social.
M'agradaria molt escoltar els sindicats policials denunciant els companys que estan aprofitant la seva impunitat per fer aquest mal. Mal contra els ciutadans que l'únic que fan és queixar-se o expressar idees diferents, i contra tota la resta de ciutadania, als ulls de la qual, perden tota la seva credibilitat i legitimitat.
Quan la força del corporativisme és superior a la dels valors, les institucions estan malaltes d'un càncer que acabarà amb elles. I de retruc amb la societat.
Si us plau, membres de la policia, genereu els mecanismes i poseu en marxa els procediments i la transparència perquè els ciutadans no acabem veient-vos com una amenaça, en comptes de com un servei.


Més informació:

divendres, 9 de març de 2018

Casaldàliga? Sí, gràcies!



Aquests darrers dies en Pere Casaldàliga ha fet 90 anys. 90 anys de compromís, 90 anys de renovar una església que havia perdut tota l’essència darrera les formes, 90 anys de jugar-se la vida cada dia, d’estar al costat dels qui no tenen res.
Se n’ha parlat molt poc. Una mica a TV3 i el millor un article de David Fernández a Vilaweb.  Per contra aquests dies també s’ha parlat, i molt, de la vergonyant actuació d’algunes persones d’Oxfam Gran Bretanya fa set anys a Haití.  Es tracta d’uns fets preocupants i del tot incomprensibles per tractar-se de treballadors humanitaris.

Mai s’ha parlat tant de les ONG. La cobertura ha estat completament desproporcionada a ràdio i televisió per parlar d’un fet excepcional molt negatiu de fa 7 anys quan costa déu i ajuda arrencar un minut per explicar el que es fa bé cada dia: la feina del 99% de les persones, dels informes, les campanyes, els avenços. (per tenir la comparativa, Oxfam Intermón ha aparegut als mitjans en un sol mes, 20.000 vegades més per un sol escàndol antic, que el que és habitual per tota la seva tasca de tot tipus en un mes estándar).

Després del d’Haití, s’han fet públics altres casos d’assetjament i comportament inadequat a diferents ONG. Benvinguts siguin tots els reconeixements d’errors i de mesures de control. Les ONG no són espais al marge de la societat. I estem abatuts perquè ja ni sabem com demanar disculpes ni a qui. Perquè som una entitat que en fa bandera de la lluita pels drets de les dones. Però també estem espantats per les ganes de fer mal i la poca professionalitat de molts periodistes, la seva mediocritat i el parlar sense saber de tants tertulians.

Que pretenen els mitjans? Que pretenen els grups econòmics que hi ha darrere els mitjans? És molt preocupant la deriva del periodisme. El problema no és només que la gent es doni de baixa com a sòcia sense donar-nos l’oportunitat d’explicar-nos. El problema és la desconfiança  i l'ombra de sospita sobre tot i sobre tothom. El problema és que no trobem a faltar saber més d’en Pere Casaldàliga. Que no omplim hores i hores d’informatius amb ell i les seves causes i els seus raonaments. Aconseguir que el seu exemple s’encomani. Que no tingui més interès un escàndol aïllat que el compromís de tota una vida o de tota una institució.


Ens hem de replantejar la funció d’alguns mitjans. I si som sòcies o socis d'alguna ONG implicar-nos i demanar més coherència en tot al relacionat amb la desigualtat de gènere arreu. Tant de bo que tot això ens serveixi per aprendre i fer els canvis que encara ens calguin. Tant de bo que es pugui recuperar la confiança perquè estic convençut que el món és millor amb Oxfam Intermón. Perquè com diu el mateix Pere, "No n'hi ha prou amb ser creient, també cal ser creïble.

---------------------------------
Més informació: 

1. Pere Casaldàliga:

2. Respostes d'Oxfam Intermón a les informacions:


3. Si consideres que una manera de reaccionar es aportar diners aquí tens dos opcions:
 Cal que Intermón Oxfam pugui seguir fent tota la seva feina.
Si no ets soci i alguna vegada has pensat a fer-te'n o ara veus clar que cal defensar institucions així, fes-te soci. Si ja ho ets, ajuda una mica més uns mesos!
Si no ets soci ➡ fes-te soci!
Si ets soci      ➡ dobla la quota per uns mesos!






Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 283 de Març del 2018