La Creu del Sud

Avui passar per la plaça Universitat i veure les tendes significa evocar el 15-M a la plaça Catalunya. molta gent va acampar en solidaritat amb persones que estaven molt lluny i que no coneixien . Fins i tot al mig del Chaco bolivià (una regió feréstega i aïllada, aleshores), on jo vivia i feia de metge, va arribar el ressò d'aquella acampada. Va ser una època en la qual molta gent es va enamorar de la cooperació amb les impressionants campanyes d'alfabetització de la Nicaragua sandinista, quan el sandinisme era una cosa ben diferent. Vam acompanyar el retorn de molts refugiats de Mèxic cap a Guatemala fent d'escuts humans, vam fer coses que ni ens plantejaríem avui pel seu risc. I quan tornàvem dels viatges no deixàvem de treballar també als barris més desafavorits de Barcelona i rodalia o de lluitar contra el servei militar obligatori . Però per als que ja tenim cabells blancs també significa pensar en unes altres tendes, les de fa 25 anys a la Diagonal. Ll

en castellano lo podeis encontrar aquí: CAST Feia un fred hivernal a l’andana de l'estació de Vic com acostuma a passar. Pujàvem al tren i tancàvem les portes tot seguit, perquè a dintre s'hi estava bé. El tren era quasi buit perquè començava allí mateix. Ens vàrem asseure espaiats per tot el vagó esperant l'hora de sortida. Els seients buits ens servien per deixar abrics, bosses o maletes. El viatge pintava realment plàcid i agradable. A la primera parada, Balenyà, va pujar força gent. Es van distribuir pel vagó perquè encara hi havia força seients buits. Malgrat tot, els nois de les maletes varen haver de treure-les i posar-les al compartiment de dalt. Els vàrem ajudar. Jo vaig haver de recollir els papers que tenia al seient del costat. Una noia es va fer l'orni i va continuar amb els peus sobre el seient del davant. A Centelles, dues parades després, va pujar molta més gent. Era la fira de la tòfona i era hora de tornar cap a Barcelona. L'arribada de no