La Creu del Sud

Fa uns mesos parlava en aquesta columna de Sudan del Sud desitjant no haver d’escriure aquest segon article. Els desitjos no s’han acomplert. Potser no heu escoltat res més de Sudan de Sud o potser heu vist alguna noticia aïllada a un telenotícies. A Sudan del Sud en aquest moments es viu una situació molt, molt dura. Els companys d’Oxfam Intermón que  estat acostumats a veure situacions difícils estan esgarrifats del que passa i sobretot del que pot passar. S’ha ajuntat la violència, els interessos econòmics pel petroli i la manca de menjar a la situació prèvia de país empobrit. Cada dia centenars de persones arriben als camps de refugiats fugint del conflicte, esperant poder salvar les seves vides. A vegades sense èxit perquè fa uns dies van atacar i matar moltes persones dintre d’un camp. Malgrat la violència els companys segueixen treballant fent tot el que poden. Treballen en les zones on no hi ha enfrontaments al costat de la gent. I també treballen en els camps de refugi...

El 8 de Juliol va fer dos anys. No, no parlo de cap dels meus fills. Parlo del país mes jove del mon, Sudan del Sud. Després d’una llarga i cruenta guerra, un referèndum els va donar la independència (98% de vots a favor). Es un estat en bolquers. No existeix pràcticament res. Els seus habitants han sobreviscut els darrers anys amagats o en camps de refugiats als països veïns. La seva única font d’ingressos es el petroli (98% del PIB), però l’oleoducte passa per Sudan del Nord que no esta disposat a facilitar les coses. Actualment com que no s’han posat d’acord amb el preu, no s’està extraient petroli i per tant el govern de Sudan del Sud, no ingressa res. La vulnerabilitat de la seva població es total. Molts dels seus infants moren de gana. I la sequera agreuja la situació de base. Un exemple: la professió mes cotitzada és arreglar les eines del camp. Una eina del camp es un tresor, perquè no hi ha diners per comprar-ne de noves. I el que es mes greu..si tinguessin diners, tampoc ...