dimarts, 22 de març de 2016

Una visita inesperada


Van arribar fa uns dies a casa uns parents llunyans . Sabia que havien tingut una desgracia i s’havien quedat sense res de la nit al dia . Però no comptava que es presentessin a casa.

El vaig deixar passar perquè els veïns no em preguntessin que feien allà a la porta però els hi vaig dir que no es podien quedar. Em va dir que érem família i tot això, però li vaig dir que no podia ser,…que això és abusar de la família. A casa sempre hem parlat de valors i la família sempre ha estat una prioritat, però això no és el mateix.

La veritat es que casa meva es gran, no tinc habitacions lliures però tinc algun quarto que es podria arreglar. Però seria una incomoditat a mig plaç i un embolic. De moment els he deixat estar al jardí.

Vaig avisar al serveis socials i a les ONGs perquè se’n fessin càrrec i em varen dir que en principi, com que son família i que tenen molta més gent sense quasi res, em tocaria atendre’ls a mi  i no a ells perquè no poden arribar a tothom que ho necessita. M’he indignat amb els serveis socials i les ONGs. Perquè serveixen si quan els necessito jo, no em solucionen el problema?

Com que ja no se que fer, he cridat a la premsa i
els he ensenyat en quines males condicions estan vivint al jardí de casa i m’he queixat de les ONGs i els serveis socials pq no se’n fan càrrec i no solucionen el problema. Com a conseqüència ha sortit a tots els diaris i ara s’acosta gent a casa que els porten menjar, alguna manta i altres coses. Sort d’ells perquè el meu jardí no esta en condicions i jo no penso dedicar els meus recursos a atendre’ls. Ja faig prou deixant-los estar a jardí. Estic preocupat perquè encara faran malbé alguna cosa.

També he procurat difondre al màxim que quatre eixelebrats  els varen tirar pedres des del carrer, perquè així la resta de família tingui por, vegin que no son benvinguts i ja ni vinguin. A la televisió han donat molta mes importància a aquest incident que a la immensitat de  gent que ve a portar-els-hi coses.

Com que no veig com acabar això he anat a veure una gent que no conec i de la que no em fiaria mai, però m’han promès que pels diners que els he ofert, entraran a casa meva per la força, els immobilitzaran (a ser possible sense fer mal, es clar) i els portaran al país veí en una furgoneta. També he pagat als del país veí perquè facin el que sigui perquè no passi ningú i que no m’expliquin que fan. Amb aquestes dues coses, soluciono el meu problema.

 Es dur, però cal ser responsable perquè aquesta situació no era sostenible per mi i pels de casa. I ves a saber si entre tots ells a sobre, tot i que no ho sembla, hi ha alguna mala persona.
Al final m’han dit que tots alhora no se’ls emportaran, perquè han trobat un tractat que diuen que es  legal per emportar-se’ls a la força un per un. Però que no pateixi, que es un legalisme i en veritat seran tots junts.

Els veïns del costat que son d’un altre país  també han rebut gent. Tenen una casa molt petita i vella i els han posat a dintre a casa amb ells. No han sortit als diaris i gairebé ningú els porta coses ni els ajuda . Es reparteixen el que tenen i sembla que arriba per a tothom. S’han organitzat per demanar responsabilitats al govern i van a les manifestacions que demanen vies segures. I han penjat un rètol que diu "Benvinguts Refugiats" Hem de procurar que no se sàpiga sinó estem perduts, enfonsarien tota la estratègia per treure’ns-els de sobre.

Estem en una societat d’acollida, però així no son maneres. Les ONGs no ens solucionen el problema  i a sobre ens demanen que assumim les nostres responsabilitats legals i ètiques. I ens parlen de no se quina convenció de Ginebra i del Dret Internacional. També diuen que els que han arribat han hagut de marxar de casa seva perquè no hem fet tot el que havien de fer perquè no hi hagi guerra al seu país. Diuen que les irresponsabilitats en política internacional i en solidaritat sempre tornen com un bumerang. Que sabran ells!!
Quin morro! No ens solucionen el problema i ens demanen responsabilitats.

Per sort, seguim parlant nomes dels que tenim a casa i no dels d’els dels veïns, perquè aquesta gent ens destrossaria tota la argumentació.

dilluns, 21 de març de 2016

Gràcies als qui..... (21 de Març. Dia de la Sd. de Down)



Avui és el dia mundial de la Sd. de Down. I els qui ho vivim d'aprop volem agrair avui especialment,

  • als qui pel carrer no tracten al nostre fill com si fos un nen petit o l'infantilitzen.
  • als qui l'exigeixen el que pot donar com a qualsevol altre.
  • als mestres que malgrat no sabien com posar-s'hi, han entès que era un alumne més i havia d'estar a la mateixa aula que la resta.
  • als “Caus” que l'incorporen com un més i amb ells aprenen a fer un “Cau” per tothom
  • als  encara pocs instituts i escoles que fan una opció per construir un món on tothom hi càpiga, en contra de veus que els voldrien veure’ls en una escola especial.
  • als familiars i amics que aprenen coses que no tenien previstes.
  • als qui els hi donen feina superant prejudicis que no tenen cap sentit.
  • i als pares i mares a qui el seu fill els ha portat a conèixer i aprendre coses noves, a lluitar i a enfrontar-se a molts obstacles i inconvenients.

Gràcies a tots ells, els nostres fills tindran una vida més semblant a la resta.

A tota la resta, en nom dels nostres fills, us demanem que els hi doneu una veritable oportunitat, perquè malgrat tot encara ens queda molt camí!

Moltes gràcies!!


I recupero un post fet fa uns anys:  http://bit.ly/LCScrosinclusiuCAT

dimarts, 8 de març de 2016

Més enllà del Mobile



S’ha acabat el Mobile World Congres a Barcelona que ens deixa novetats tecnològiques, el fundador de Facebook fent footing pels car¬rers de Barcelona, la vaga de metro i la milionada d’ingressos per la ciutat.

Però hi ha dos temes que cada any queden soterrats per l’acte i les inversions de les grans marques. Un és el patiment ocult que hi ha darrera els nostres mòbils. La segona és la sensació que en tecnologia no tenim escapatòria i només podem caure en mans d’alguna de les grans companyies.
El patiment i la injustícia sembla anar íntimament lligat a la tecnologia. Fa uns dies vèiem un reportatge a una televisió espanyola sobre les condicions de les treballadores tèxtils al món. Algun dia en veurem algun sobre els treballadors que fan mòbils.

I si les condicions de manufactura són inhumanes, les d’obtenció de la matèria primera són pitjors. Especialment si aquesta es diu coltan. El coltan s’extreu majoritàriament a la Rep. Democràtica del Congo i és el responsable de la pitjor i més llarga guerra d’aquest segle. Una guerra cruel com explicava fa uns dies a Barcelona la periodista del Congo Caddy Adzuba. Especialment cruel i sanguinària amb les dones del Congo doblement víctimes del conflicte per congoleses i per dones ja que l’abús sexual s’ha convertit en una arma habitual de guerra.

Però comencem a tenir solucions per canviar algunes d’aquestes coses. El meu mòbil és de la marca “Fairphone”. La seva principal característica és que és de Comerç Just. Tot el procés de producció de la seva fabricació i l’obtenció de la matèria primera, s’ha fet en condicions de Comerç Just. I a més està fet de manera que sigui senzill canviar i reparar peces i poder-ho fer un mateix.

I la meva companyia de mòbil és Eticom, una cooperativa catalana de serveis telefònics amb principis que dóna un servei de qualitat a un preu competitiu i que ara per ara funciona molt bé.
Aprofitant el congrés, Setem ha organitzat un Mobile paral·lel on hem pogut aprendre totes aquestes coses i aprendre a reparar els nostres mòbils per no haver de llençar-los quan s’espatllen.

Queda clar que més enllà del Mobile hi ha alternatives reals que podem escollir individualment i seguir fent passes per canviar el que no ens agrada

Article publicat a la columna mensual de la revista El Portal de Centelles (Num 259 Març 2016)