divendres, 24 d’abril de 2015

La (in)dignitat humana

Per camins sinuosos i cíclics. Així ha evolucionat històricament la Humanitat. Hem avançat i retrocedit i tornat a començar. I enmig d'aquest vaivé hi ha conceptes que, quan aparentment semblaven arrelats, acaben sent arrencats del soca-rel segons d’on bufa el vent. Aquest és el cas dels maltractats drets humans que s'amplien o retallen segons siguin els interessos econòmics, polítics o geoestratègics dels estat en cada moment.

La mort de milers de persones que buscaven una vida millor en el seu camí cap a Europa ens ha de fer pensar en aquesta direcció. Contemplem decisions polítiques que fonamenten els seus arguments en càlculs electorals i econòmics; en explicacions al voltant a la por i a la prevenció mentre ignoren el conceptes de dignitat humana.

Assistim també arguments que tendeixen a limitar la seva anàlisi temporal i geogràficament. El problema no comença en el moment que les persones pugen al vaixell ni comença precisament a la platja. El problema comença en el moment en què el seu habitat natural, que el seu poble i entorn no els permeten seguir vivint allí, sinó que els expulsa i els obliga a fugir de casa seva. Comença el dia que no poden exercir cap control sobre les seves condicions de vida perquè algú està prenent les decisions per ells i elles.

Qui s'embarca en una pastera no és qui va decidir començar la guerra a Síria, ni va poder fer res per evitar-la; res que no fos fugir. El pescador de Somàlia no tenia cap opció per lluitar contra la pesca abusiva de les grans companyies que estan esgotant industrialment els caladors en els quals sempre havia pescat la seva família des de fa segles. La dona que fuig amb els seus fills de Sierra Leone no va tenir cap oportunitat per plantar-se davant les multinacionals que li roben la terra, no paguen impostos i impedeixen tenir un sistema sanitari públic.

Del total dels ingressos que Àfrica perd cada any, només un 5% es deu a la corrupció. Un 30% desapareixen per activitats il·lícites. Però és el majoritari 65% el que desapareix per elusió fiscal. Elusió fiscal d'empreses dels nostres països i que gairebé dobla tota l'ajuda al desenvolupament d'aquests mateixos estats.
No serveix de res atacar les conseqüències si no abordem les causes. Causes que, per cert, han estat alimentades en gran mesura per una Europa que ha contribuït a atiar conflictes, a donar suport règims corruptes i dictatorials; que ha permès el frau fiscal de les seves empreses multinacionals i l'espoli dels recursos naturals d'un continent extremadament ric.

Posem ara tots aquests arguments sobre tauler i analitzem les decisions d'Europa i Espanya. Res del que plantegen serveix per resoldre el problema; més aviat tot el contrari: l'empitjorarà generant més conflicte i majors atemptats als drets humans. L'actuació de l'exèrcit que ja s'avança com a proposta no pot sinó agreujar la complexitat dels conflictes i fer més vulnerables, si encara és possible, a les persones que inicien viatges a cegues en condicions deplorables. En cap cas les solucions poden passar per la militarització de les fronteres i la criminalització dels que són víctimes. Les decisions polítiques d'aquest tipus alimenten postures xenòfobes profundament perilloses que haurien de fer-nos tremolar com a societat.

El gran Monopoly en què sembla que el planeta s'ha convertit no resisteix més. Fins on hem d’arribar perque la Humanitat es regiri, doni un cop de puny sobre la taula i digui prou? Quantes persones més han de perdre la seva vida en el camí mentre s'alimenta la hipocresia i el cinisme? De veritat es creu que la solució està en enfonsar vaixells, enviar exèrcits, aixecar tanques i posar concertines a la tanca? Què més ha de passar perquè s'entengui que no podem aturar una hemorràgia de l'aorta amb una “tirita”?
La dignitat de les persones és sobretot un valor col·lectiu. Atemptar contra ella és atemptar contra la Humanitat en el seu conjunt.

Sofia, una dona d'Eritrea arribada a Itàlia, deia recentment: "Si moro al mar no importa, almenys no hauré estat torturada". Quan el ministre Margallo assegura que les persones que moren a la Mediterrània són immigrants econòmics oblida que moltes d'elles han recorregut el camí acompanyades de la violència, de terror, de fam i de la vulnerabilitat més extrema. I per descomptat, oblida, que els acompanya també una dignitat que està molt per sobre d'una Europa que permet que la Mediterrània s'estigui convertint en una fossa comuna. Tant de bo que els valors fundacionals europeus posin una mica de llum en moments tan indignes. Com Humanitat, ens hi juguem molt.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------

La informació sobre la Plataforma Stop Mare Mortum la trobeu aquí : https://stopmaremortum.wordpress.com/



















--------------------------------------------------------------------------------------



Article escrit conjuntament amb Yolanda Polo i publicat en castellà a eldiario.es expressant el posicionament de la CONGDE

dilluns, 20 d’abril de 2015

El Trailwalker del 2015 a Girona


Dissabte vaig anar a Olot, a veure com començava la Trailwalker. A primera hora del matí, mentre la boira encara inundava tota la vall, vaig saludar molta gent que estava alhora il·lusionada i neguitosa, esperant l’hora de sortir.
A les 10h. del matí vaig veure la sortida de la Oxfam Intermon Trailwalker.


Primer van sortir els tres equips de gent amb cadira de rodes i l’equip de persones invidents. Van sortir mentre rebien l’aplaudiment contundent d’admiració i ànim de les més 2.000 persones que hi havia a Olot.
Vaig sentir l’emoció d’aquesta primera sortida a la pell. No refet d’aquesta emoció dos minuts després va arribar la de la de la sortida multitudinària, tranquil·la, festiva i animada.


Els 1.500 marxadors van sortir com un riu humà per sota de l’arc blanc, sota la mirada dels equips de suport, de familiars i d'amics.

Vaig caminar part de la primera etapa amb companys d’alguns equips i després amb cotxe vaig anar recorrent tots els punts de control.

En els primers punts de control i avituallament  vaig veure la imaginació, generositat i sofisticació dels equips de suport que tenien preparat de tot pels marxaires. Taules parades espectacularment, un pernil, lliteres de massatge, disfresses, atrezzo,..i tot el que us vulgueu imaginar.

Més endavant a Girona vaig saludar l’equip de fisioterapeutes voluntaris preparats per ajudar als marxaires esperant tranquil·lament l’allau de feina que tindran d’aquí a una estona.  I també a l’equip de podòlegs voluntaris en la mateixa espera. Mentre parlava amb ells els
primers equips passaven sense aturar-se i corrent. No és el més habitual, però és cert que hi qui busca records personals i hi posa un alt nivell competitiu.

El gruix va mes enrere, a estones corren, però bàsicament caminen. Quan el gruix arriba a Girona, després de més de 50 km, en el cap de molts els marxaires és fa present amb força l’opció de plegar. Llagues, dolors musculars, articulars,....son les causes que demanen al cap, “Plega!”. El descans, els podòlegs, els fisios i l’equip convenceran al desanimat de l’equip que a part del seny hi ha la rauxa i confiarà amb l’equip i continuarà fins a Cassà de la Selva. En part pels ànims i en part perquè son equips i ningú vol trencar l’equip si sap que confien en ell.

A Cassà, la nit i el cansament farà pensar en abandonar a un o dos més del equip. El que volia abandonar a Girona ara ja s’ha refet i animarà ara als altres dos. Descansar una altre estona i l’equip d’infermeria, faran la resta per convèncer a tothom a continuar.
I han sortit de nit, amb frontals. Saben que plourà i que segurament la pluja els enganxarà. No saben si serà molt o poca.

A Llagostera els podòlegs permetran continuar a uns quants mes . I els quedarà Sta. Cristina i després Sant Feliu.

He passat moltes hores a Sant Feliu de Guíxols veient com arribaven els equips. Es difícil explicar les cares i l’intensitat de les abraçades que els equips es fan a la línia de meta i que amaguen la historia particular que els ha portat a fer els 100 km o el secret d’equip que els ha permès acabar. No amaguen la cara de cansament, ni el dolor a algun lloc (tot i que la satisfacció si que n’amaga la intensitat).
El comentari que més he escoltat, és: “és realment molt dur”. Però també escolto dir “ estem molt contents i contentes” i “l’any vinent hi tornen!”.
També ni ha que em diuen que no. Que no torni a comptar amb ells. Però alguns dels que m’han dit que no, un dia més tard s’ho estant repensant.
A l’arribada, equips que no han arribat complerts, se’n recorden del membre de l’equip que no ha pogut arribar o se’n recorden d’aquell que per la raó que sigui no ha pogut sortir. Moltes vegades el que ha hagut d’abandonar, els acompanya amb posat una mica decebut i amb cara de: “La propera vegada,..segur!”
El 84% dels marxaires han acabat els 100 km. El 84% marxa a casa content d’haver-se superat personalment, d’haver aconseguit un repte que no tenia clar que aconseguís. Content de tota la organització. I especialment content d’haver fet això per Oxfam Intermón i per la feina que fem.
I tot això dona una combinació màgica que fa del Trailwalker algo especial. Un any més el dia després ho tornem a  confirmar. I ja és el 5è any consecutiu que ho confirmem!.


La pluja (molt forta a estones) no va aconseguir apagar la trailwalker ni el l’empenta de tots els que la van patir (tot i que haguessin preferit no tenir-la de companya de viatge).












Malgrat les seves conseqüències, tothom seguia arribant satisfet al kilòmetre 100.




Al passeig de Sant Feliu de Guíxols , un any més la batucada que va rebre els darrers equips, al acabar va donar lloc al silenci. Silenci que nomes trenca el so de persones desmuntant les tanques i arcs que han estat testimoni de l’arribada heroica de molts marxaires.


De lluny estant a punt de marxar, jo -com molts d’altres- he pensat per dintre i content:
“Fins l’any vinent! Haig d’animar més gent a fer això perquè d’aquesta experiència tothom en surt content i canviat i no vull que ningú s’ho perdi!!”

Tu t’animaràs?







divendres, 10 d’abril de 2015

L’ebola encara


Des que el mes d’octubre de l’any passat es va curar Teresa Romero, l’ebola ha anat desapareixent de les portades i de les nostres ments. Sembla que ha desaparegut de les nostres vides. Aquest fet ens serveix per ser conscients de com de petit que és el “nostre” món.

Ara un altre esdeveniment tràgic, un accident d’avió, omple pàgines i pàgines fins a uns nivells absurds que volen captar la nostra atenció explotant la nostra tendència natural a preocupar-nos pel que considerem més proper o el que creiem que ens pot afectar més. Per això parlem més dels “nostres” cinquanta morts que dels altres cent de totes les nacionalitats que els acompanyaven en el fatídic vol. Morts prematures i injustes totes.

Arrel de l’accident ens han dit que hi ha 100.000 vols diaris a tot el món. Som una comunitat global i interconnectada. I per això no podem ignorar que passa amb l’ebola. Més de 10.000 morts i 24.000 infectats “oficials”. La gravetat de la situació a Sierra Leone, ha fet confinar tothom a casa seva tres dies per controlar els contagis i poder netejar escoles i espais públics. Us imagineu aquest panorama a casa nostra?

L’any 2012 Sierra Leone, un dels països més pobres del món i amb una de les guerres més cruentes de l’Àfrica de l’Oest a les esquenes, va haver de perdonar impostos a sis grans multinacionals a canvi d’instal·lar-se al país. Aquests impostos que no ingressen cada any, equivalen a vuit vegades el seu pressupost de sanitat.  Dos anys desprès el país ha d’enfrontar l’ebola sense infraestructura sanitària adequada, ha vist morir a mes de 4.000 persones i el país ha perdu

t 1.600 milions $ del seu PIB per culpa del què la malaltia no ha permès produir.

En Xavier Aldekoa explicava com a Sierra Leone, al capvespre, al voltant del foc, la gent discutia què era pitjor, si la guerra o l’ebola, i la conversa posava la pell de gallina. Què preferiríem nosaltres?

La seva vida diària és un infern generació rere generació,  però els nostres mitjans hi dediquen 10 minuts d’atenció cada sis mesos. Cal ser conscient que el món han canviat molt en 30 anys i els Informatius i les seves seccions i la manera de cobrir l’agenda local i internacional, en realitat, no gaire. Potser és hora de demanar informació que ens ajudi a concebre humanitat.

El darrer atemptat a Kenya i la diferència de cobertura que els mitjans varen donar a l'atemptat de l'avió de Germanwings i la del atemptat de Charlie Hebdo, es un exemple més de que no tractem tots els successos per igual perquè no tractem totes les persones per igual. En això ens cal madurar a nivell personal i a nivell col·lectiu.






Article publicat a la columna mensual de la revista El Portal de Centelles. (Num 248 Abril2015)