dilluns, 20 d’abril de 2015

El Trailwalker del 2015 a Girona


Dissabte vaig anar a Olot, a veure com començava la Trailwalker. A primera hora del matí, mentre la boira encara inundava tota la vall, vaig saludar molta gent que estava alhora il·lusionada i neguitosa, esperant l’hora de sortir.
A les 10h. del matí vaig veure la sortida de la Oxfam Intermon Trailwalker.


Primer van sortir els tres equips de gent amb cadira de rodes i l’equip de persones invidents. Van sortir mentre rebien l’aplaudiment contundent d’admiració i ànim de les més 2.000 persones que hi havia a Olot.
Vaig sentir l’emoció d’aquesta primera sortida a la pell. No refet d’aquesta emoció dos minuts després va arribar la de la de la sortida multitudinària, tranquil·la, festiva i animada.


Els 1.500 marxadors van sortir com un riu humà per sota de l’arc blanc, sota la mirada dels equips de suport, de familiars i d'amics.

Vaig caminar part de la primera etapa amb companys d’alguns equips i després amb cotxe vaig anar recorrent tots els punts de control.

En els primers punts de control i avituallament  vaig veure la imaginació, generositat i sofisticació dels equips de suport que tenien preparat de tot pels marxaires. Taules parades espectacularment, un pernil, lliteres de massatge, disfresses, atrezzo,..i tot el que us vulgueu imaginar.

Més endavant a Girona vaig saludar l’equip de fisioterapeutes voluntaris preparats per ajudar als marxaires esperant tranquil·lament l’allau de feina que tindran d’aquí a una estona.  I també a l’equip de podòlegs voluntaris en la mateixa espera. Mentre parlava amb ells els
primers equips passaven sense aturar-se i corrent. No és el més habitual, però és cert que hi qui busca records personals i hi posa un alt nivell competitiu.

El gruix va mes enrere, a estones corren, però bàsicament caminen. Quan el gruix arriba a Girona, després de més de 50 km, en el cap de molts els marxaires és fa present amb força l’opció de plegar. Llagues, dolors musculars, articulars,....son les causes que demanen al cap, “Plega!”. El descans, els podòlegs, els fisios i l’equip convenceran al desanimat de l’equip que a part del seny hi ha la rauxa i confiarà amb l’equip i continuarà fins a Cassà de la Selva. En part pels ànims i en part perquè son equips i ningú vol trencar l’equip si sap que confien en ell.

A Cassà, la nit i el cansament farà pensar en abandonar a un o dos més del equip. El que volia abandonar a Girona ara ja s’ha refet i animarà ara als altres dos. Descansar una altre estona i l’equip d’infermeria, faran la resta per convèncer a tothom a continuar.
I han sortit de nit, amb frontals. Saben que plourà i que segurament la pluja els enganxarà. No saben si serà molt o poca.

A Llagostera els podòlegs permetran continuar a uns quants mes . I els quedarà Sta. Cristina i després Sant Feliu.

He passat moltes hores a Sant Feliu de Guíxols veient com arribaven els equips. Es difícil explicar les cares i l’intensitat de les abraçades que els equips es fan a la línia de meta i que amaguen la historia particular que els ha portat a fer els 100 km o el secret d’equip que els ha permès acabar. No amaguen la cara de cansament, ni el dolor a algun lloc (tot i que la satisfacció si que n’amaga la intensitat).
El comentari que més he escoltat, és: “és realment molt dur”. Però també escolto dir “ estem molt contents i contentes” i “l’any vinent hi tornen!”.
També ni ha que em diuen que no. Que no torni a comptar amb ells. Però alguns dels que m’han dit que no, un dia més tard s’ho estant repensant.
A l’arribada, equips que no han arribat complerts, se’n recorden del membre de l’equip que no ha pogut arribar o se’n recorden d’aquell que per la raó que sigui no ha pogut sortir. Moltes vegades el que ha hagut d’abandonar, els acompanya amb posat una mica decebut i amb cara de: “La propera vegada,..segur!”
El 84% dels marxaires han acabat els 100 km. El 84% marxa a casa content d’haver-se superat personalment, d’haver aconseguit un repte que no tenia clar que aconseguís. Content de tota la organització. I especialment content d’haver fet això per Oxfam Intermón i per la feina que fem.
I tot això dona una combinació màgica que fa del Trailwalker algo especial. Un any més el dia després ho tornem a  confirmar. I ja és el 5è any consecutiu que ho confirmem!.


La pluja (molt forta a estones) no va aconseguir apagar la trailwalker ni el l’empenta de tots els que la van patir (tot i que haguessin preferit no tenir-la de companya de viatge).












Malgrat les seves conseqüències, tothom seguia arribant satisfet al kilòmetre 100.




Al passeig de Sant Feliu de Guíxols , un any més la batucada que va rebre els darrers equips, al acabar va donar lloc al silenci. Silenci que nomes trenca el so de persones desmuntant les tanques i arcs que han estat testimoni de l’arribada heroica de molts marxaires.


De lluny estant a punt de marxar, jo -com molts d’altres- he pensat per dintre i content:
“Fins l’any vinent! Haig d’animar més gent a fer això perquè d’aquesta experiència tothom en surt content i canviat i no vull que ningú s’ho perdi!!”

Tu t’animaràs?







Publica un comentari a l'entrada