divendres, 31 de maig de 2019

Temples i persones. Notre-Dame

La tarda del 15 d’abril es cremava Notre-Dame. Les televisions ho retransmetien en directe. L’incendi, i alhora el patiment de milers de francesos que veien com cremava tot un símbol. I el foc feia desaparèixer amb poques hores, segles de feina i història. Una tragèdia. És difícil imaginar les hores i hores de feina, suor i il·lusió que hi havia en aquest sostre.

Abans que s’acabés l’incendi varen aparèixer les primeres notícies de donatius per reconstruir Notre-Dame. I l’endemà hi havia més de 1.000 milions d’€ disponibles. Si, més de 1.000 milions.

Perquè algunes tragèdies tenen 1.000 milions en menys de 24 h i altres no aconsegueixen ni un €? Perquè entre 4 persones o empreses poden regalar 1.000 milions en poques hores sense que ni elles ni les seves empreses se’n ressentin? Fins a quin punt era una operació de publicitat? Perquè algú pot tenir tants milions per donar quan la immensa majoria no en veurà cap ni en tota la seva vida? No ens poden tornar a dir que no hi ha diners per segons què.

La desigualtat extrema té això. Exactament això. Persones (poques, l’1%) amb diners que no es podran gastar ni en tota la seva vida, al costat de persones (moltes, el 99%) que estan a anys llum d’aquesta realitat i la meitat de les quals no poden cobrir en el dia a dia, l’alimentació, l’habitatge, o una mínima atenció sanitària.

Aquesta desigualtat extrema pot ser fruit del talent personal però la majoria de vegades, en concret 2/3, és fruit d’herències i llegats. De persones que només ho gaudeixen per ser fills o filles de qui són. Persones que poden dedicar els seus diners impunement a aconseguir canviar lleis per afavorir la seva capacitat d’acumular encara més diners. Quan diuen que mana l’Ibex35, volen dir exactament això.

I quan hi ha una situació com la de Notre-Dame, oblidem sobtadament tot això i admirem acríticament la generositat d’aquestes persones i empreses.

Hem oblidat que l’acumulació de diners que pot arribar a ser legal, és immoral. La riquesa al món és finita. Però n’hi ha prou perquè tothom visqui amb dignitat. Tenint en compte aquestes dues premisses, qualsevol euro que un te de més, és perquè algú el te de menys.

És sota aquest concepte que encara és més immoral que aquests diners aflorin tan fàcilment per reconstruir edificis i gairebé mai per salvar persones.




Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 297 de Maig del 2019

dilluns, 6 de maig de 2019

Punt i seguit a Oxfam Intermón


Fa ja 30 anys que vaig entrar a treballar a Intermón, i aquest mes de maig tanco la meva etapa a Oxfam Intermón. En aquests 30 anys he fet moltes coses, i en aquest moment, més que pensar en el que deixo, penso en tot el que he guanyat durant aquest temps.

Vaig començar a treballar per Intermón en acabar la carrera de medecina i just després de casar-me, l'any 1988. Aleshores vàrem marxar amb la Susanna a Bolívia, a Charagua, en ple Chaco. Allí vàrem donar un cop de mà en el sistema públic de salut, fent de metges a la zona de Cordillera treballant bàsicament per la població guaraní. El 1992 Intermón em va demanar de coordinar l'àrea d'Àfrica Austral en un moment on Intermón creixia i s'obria a més països i realitats. Vaig estar 8 anys coordinant Angola, Moçambic, Namíbia i Tanzània. Aquells anys també vaig participar activament en la gènesi de l'acord amb Oxfam per treballar plegats, ja que Àfrica Austral va ser l'àrea pilot de la confederació per pensar com volíem caminar junts. Després durant uns anys vaig portar l'àrea d'avaluació i sistemes del departament de cooperació, i posteriorment el projecte de “Comerç amb Justícia” al Fòrum de les cultures 2004 (que es va fer conjuntament amb Setem i Alternativa3). El 2004, en acabar el Fòrum, vaig començar la meva etapa de director a Catalunya, fins aquest mes de maig del 2019.

Un altre aspecte important és tot el període i el temps esmerçat en el treball en xarxa, a LaFede.cat on vaig estar a la junta de manera activa durant la part més dura de la crisi i, recentment, a la Coordinadora espanyola. I no puc oblidar tampoc durant tot aquest temps el treball fet en moviments socials, amb altres entitats, amb els mitjans i en moltes lluites socials diverses amb molts de vosaltres. Sento que el que sóc, us ho dec també a vosaltres.

En aquests 30 anys que he estat en aquesta institució l'he vista créixer des de ser una petita organització a ser una institució molt gran.
L'he vist evolucionar molt i molt positivament en el seu abordatge de la realitat i la seva manera de treballar.
He donat tota la vida laboral a Oxfam Intermón, i no de qualsevol manera, l'he donat de cor, d'ànima i d'esperit. Però és just reconèixer que Oxfam Intermón (i tot l'entorn de feina, xarxa i relacions que ha suposat) m'ha donat també tot el que sóc. Sense la institució i tots vosaltres, sense el vostre suport, sense les vostres empentetes per fer coses noves, no seria avui qui sóc. I per això estic molt agraït. I sento molt dins meu, des d'aquest balanç mutu equilibrat, que després de tot aquest temps, és el moment de saber marxar. Després de tants anys això permetrà deixar espai a altra gent. Tothom sap com es va pujant de nivell però ningú explica quan i sobretot com deixar-ho. Crec que ara és un bon moment.

En tota institució, les persones que fa molts anys que hi som, que hem aportat molt i que hem vist moltes coses, som sovint una font d'experiència i coneixement. Però també a vegades, inconscientment, un fre per alguns canvis. He intentat que al meu costat tothom creixés i em consta que molta gent ho ha fet. Però de vegades un no deixa créixer al seu voltant tot allò que desitjaria, sigui perquè no ho veus, o perquè els que t'envolten no gosen. I això només es soluciona renovant. Com els camps necessiten el seu guaret perquè tornin a produir amb quantitat i alegria, les institucions necessiten els seus canvis per la mateixa raó. I sento interiorment que aquest és un bon moment.


Vull agrair a totes les persones d'Oxfam Intermón, de LaFede.cat, de la Coordinadora, de les entitats, dels mitjans, dels moviments socials i de les empreses amb qui m'he relacionat, tot el que m'heu donat durant aquest temps. M'he sentit estimat, molt estimat, apreciat i valorat per tots vosaltres. I vull agrair-ho, a tot el sector de la cooperació, persones, entitats, coordinadores i tothom amb qui ens hem trobat al carrer lluitant, manifestant-nos, organitzant o fent incidència. I també als mitjans, on més que espais informatius he trobat persones. I al món polític i de l’administració on he pogut teixir complicitats amb gairebé tothom.


No. No tinc una altra feina ni sé què faré a partir d'ara, ni on aniré a treballar. Ja ho pensaré. Buscaré feina o aniré a aquell armari que tenim tots d’aquells projectes aparcats que algun dia ens agradaria fer. Potser no trobi la feina de la meva vida com era aquesta, però quanta gent pot dir que ha treballat 30 anys en allò que més estimava? Precisament perquè sé com està el mercat laboral, si els anys de vida laboral que em queden no trobo una feina tan "bona", seria injust queixar-se.

Voldria poder abraçar-vos a tothom i dir-vos que encara que potser deixarem de veure'ns professionalment sovint, m'agradaria seguir comptant amb tots vosaltres i seguir rebent mails i trucades cada cop que necessiteu alguna cosa. Jo segueixo sent el mateix, pensant el mateix i seguiré lluitant pel mateix encara que sigui des d’un altre espai. I de ben segur que ens trobarem al carrer i a les places per a moltes coses.


Deixo una cosa que m'estimo i he estimat molt, Oxfam Intermón. I m'atreveixo a demanar-vos que en la mesura que pugueu tots plegats, seguiu col·laborant-hi, perquè val la pena.

Una abraçada ben forta