dimecres, 31 de gener de 2018

#DefensantAMaleno, una altre vegada.


Article publicat en castellà al blog Migrados de El Pais

Avui l'Helena Maleno tornarà davant el jutge marroquí. Amb preocupació. Pensant en els seus fills segurament. Amb la por de saber que pot ser que acabi a la presó. Acusada d'alguna cosa que no solament no ha comès, sinó que odia: la tracta de persones. Creu com tots nosaltres que les persones migrants no deixen els seus drets a la porta de la seva casa quan marxen, sinó que els porten a la seva motxilla. Creu que tot el que abusa de les persones vulnerables perd la seva dignitat com a persona i la seva legitimitat com a ciutadà.

I mentre li preocupa tot això, li vindran a la ment rostres i històries. Dels nois que va veure ahir refugiats a les muntanyes del Marroc, per exemple, i que expressaven la por en la seva cara. La por barrejada amb l'esperança de saltar algun dia la tanca o l'estret i tenir una vida millor. També els rostres de qui va conèixer i no tornarà a veure mai més perquè malgrat la professionalitat dels equips de Salvament Marítim d'Almeria, van perdre la vida en el mar.
Aquest any, tan sols en un mes, 218 persones han perdut la vida a la Mediterrània, moltes d'elles a les nostres costes.

I amb tot això al cap anirà l'Helena al jutjat de Tànger. Amb el desig de sortir lliure. I l'esperança que les autoritats espanyoles hagin complert la seva obligació i hagin enviat oficialment l'acte pel qual la Fiscalia de l'Audiència Nacional no veu cap indici de delicte en la seva actuació. Tan simple com això. Comunicar una cosa que ja existeix.

Mentre escric aquestes línies encara no ha arribat el paper. És per procediments i legalitats, diuen. Però tots sabem, que res millor que els protocols i els reglaments, quan no vols fer alguna cosa.

El que sí ha fet el Govern espanyol a través de la policia nacional, de la UCRIF (Unidad contra redes de Inmigración y falsedades), és presentar un expedient criminal perquè el Marroc faci el que la justícia espanyola no ha fet, ja que l'Audiència nacional va considerar ja fa un any que no hi havia indici de delicte: jutjar a l'Helena per traficar amb éssers humans i per ser còmplice de les màfies. Uns fets tergiversats i alineats amb el discurs oficial del Govern que, com a guardià de la frontera sud d'Europa, no pot permetre que entre ningú.

Infeliçment, la situació d'Helena no és una excepció. A l'estiu el ministre Zoido ja va acusar les organitzacions de rescat en el Mediterrani, d'exercir un efecte crida amb el seu treball i recentment, José Palazón, president de l'ONG Prodein que treballa amb menors en situació de vulnerabilitat a Melilla, també s'ha vist perseguit per denunciar maltractaments en un centre de menors.

Això no passa només aquí. El 2017, 312 defensors i defensores en 27 països van ser assassinats pel seu treball pacífic, segons dades recopilades per Front Line Defenders. I milers d'activistes estan sent amenaçades cada dia perquè no parlin, perquè abandonin la seva lluita pels drets humans.
Però això que pensàvem que solament passava lluny de casa, ara també passa al nostre país, amb el nostre Govern. Si aquest govern que s'omple la boca amb la llei, no té la mateixa rigorositat per complir-la quan li interessa.

Per això hem de reaccionar. La ciutadania ha de demostrar-li al Govern que estem al costat de qui defensa els drets humans. Ja són més de 30.000 persones les que en 36 hores, li hem demanat al Govern que opti clarament per la defensa de l'Helena i especialment, per la defensa de qui defensa els drets humans.

Defensar a una ciutadana espanyola, és una obligació. Defensar-la quan te problemes per una acusació falsa d'un cos del mateix estat, és un deure. I si aquesta, és a sobre una ciutadana excepcional i exemplar, és un crim no fer-ho.

Tant de bo, a aquesta hora, Helena marxi cap al jutjat amb un somriure en el seu rostre perquè sap que la ciutadania ha aconseguit que les autoritats espanyoles la defensin. Esperem.

dilluns, 22 de gener de 2018

D'habitants a ciutadans (Rep. Dem del Congo)

He estat amb en José Barahona que dirigeix els programes d'Oxfam a Repúbica Democràtica del Congo.
La realitat que explica és esfereïdora. El Congo té la mateixa extensió que tota Europa de l'oest. Té una immensa part central de selva. No hi ha cap carretera que comuniqui les ciutats més importants del país. S'hi extreu el 80% de Coltàn, i també or i diamants però qui ho exporta són els països veïns. Hi ha múltiples focus de tensió, més de 70 grups armats i 4 milions de persones desplaçades a zones de difícil accés. I quasi 1 milió de refugiats dels països veïns. Impossible arribar a tothom en un país així.
El seu govern no ha convocat eleccions i està il·legalment al poder. I pot esdevenir un estat fallit ben aviat. 90 milions de persones que poden patir les conseqüències del desgovern i de la pressió dels interessos econòmics de l'estat veïns i llunyans.

I de tot això els mitjans no ens en diuen res.
Com pot ser que 1 milió de refugiats a una Europa de 500 milions d'habitants sigui un problema immens i 5 milions de desplaçats a un país de 90 milions de persones, no surti als mitjans?
I com pot ser que avui encara no puguem arribar a grups de persones amb malnutrició crònica a un país així?
És molt complicat arribar als llocs on estan les persones, hi ha molts problemes de seguretat i això fa que costi molts diners fer arribar aliments i no disposem de prou recursos perquè ningú sap que està passant i no tenim donatius per cobrir-ho.

A la imprescindible assistència d'emergència a la població desplaçada cal sumar la principal feina a fer a un país així, aconseguir ciutadania activa. Que els habitants passin a ser ciutadans. Que s'organitzin, que exigeixin els seus drets. Això portarà temps, però és el factor clau. És fàcil apadrinar un nen però ens costa més donar diners quan és per accions que són coses difícils de fotografiar. Ens falta maduresa solidària en aquest aspecte i això fa que tinguem poc finançament per programes com aquests. Llàstima! Perquè els resultats de feines com aquesta seran els que canviaran realment el país.

Un parell d'exemples.
A l'est un grup de dones es va organitzar i decidí quines coses es podien fer per millorar. La primera que varen decidir és demanar a tot un exèrcit que desplacés el seu campament uns kilòmetres per evitar les contínues violacions de nenes. I ho han aconseguit!!
El segon, al nord un grup de dones va aconseguir que els grups armats que viuen de cobrar peatges a les carreteres, el dia de mercat no els cobressin.

Poden semblar testimonials, però són el començament de canvis molt més grans.


Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 281 de Gener del 2018

dissabte, 13 de gener de 2018

Defensar a qui defensa

Estic dinant amb Helena Maleno a Tànger. El seu mòbil no para de sonar. Francès, castellà, àrab. Salvament marítim, estat marroquí, familiars. Cara tranquil·la i mans fermes que van escrivint dades a les estovalles amb un "pilot" negre.
Fa poques preguntes. Quants? Color? Hora de sortida? Direcció? Potència del motor? Les que amb el temps sap imprescindibles per trobar a la gent. Les que li demanarà salvament marítim.

54 persones. 3 nens. Però és una o dues? Més trucades. Fins que aconsegueix la informació precisa. No n'hi ha ni una, ni dues, n'hi ha tres. N'han trobat una. 11 morts. 8 desapareguts. I mentre seguim dinant. I parlant de la seva situació.
Truca salvament marítim que necessita més precisió per rescatar les altres dues. Ella lloa la tasca híper professional de salvament marítim d'Almeria que tenen uns valors ètics a prova de bombes.
I seguim dinant. I segueixen trucant. Com si fos el més normal del món. De fet, normal no ho és, però malauradament és habitual.

Al vespre m'he trobat amb uns 200 o 300 joves d'aquests a la catedral del bisbe Santiago Agrelo. Venien del bosc. A peu. Enmig de la pluja i un fred terrible. I quan hem acabat gairebé a les nou de la nit han tornat al bosc, també a peu. Mullats i sense la roba adequada.
Han vingut només per donar suport a Helena. I ho han fet dins la catedral perquè és l'únic lloc on se senten segurs. A fora tenen por, molta por. En els seus ulls es veu. Són joves. Molt. Gairebé nens alguns d'ells. Sembla un grup d'institut.
Demà seran ells que intentaran saltar la tanca o que es posaran a una llanxa de joguina per creuar l'estret. I amb una trucada mentre l'Helena dinar amb algú altre, sabrem si els han rescatat, si han mort o si han desaparegut. Així de dur. Pel delicte de voler viure. Més ben dit sobreviure.

I mentrestant, la Policia espanyola fa informes contra Maleno i, per tant, contra l'esperança d'aquesta gent. Convertint el salvador en botxí. Convertint el seu compromís en culpabilitat. La seva acció desinteressada de socórrer, l'acusen de lucre. Salva vides i l'acusen de provocar morts.
I com l'Audiència Nacional espanyola no veu delicte -com no podia ser d'una altra manera-, traspassen l'expedient al Marroc perquè, a part de fer la feina bruta de contenir a les persones que volen arribar a Espanya, facin també el de carregar-se als que el nostre Estat de dret no pot.

És molt greu. I per això hem fet costat a Maleno. Per això, la Coordinadora de ONGD-España, l'Església Catòlica, en Consell de l'advocacia i molta més gent hem pressionat a tothom que hem pogut. Per això vàrem visitar el dilluns al cònsol. I per això l'ambaixada ha respost i està treballant per desfer el que la policia ha fet.

A hores d'ara, després de sentir la declaració d'Helena, el jutge s'ha d'estar preguntant: ¿com pot haver arribat això aquí?, per què hi ha gent que vol perjudicar aquesta senyora?, quin món hem creat perquè hi hagi gent que vol tant mal a qui fa tan bé?
Esperarem la declaració del dia 31. Esperarem que l'Estat espanyol deixi clar que no persegueix a Maleno i, mentrestant, li seguirem enviant tota l'energia i li donarem tot el nostre suport.

#DefenderAQuienDefiende

dimarts, 9 de gener de 2018

Les prediccions pel 2018 al voltant de la pobresa

Article publicat al diari Avui el 7 de gener del 2018

La darrera setmana de desembre és habitual fer balanç de l'any en curs i les previsions del següent. No sol ser tan habitual fer-ho pensant en clau de "pobresa". Al voltant de la pobresa hi ha prediccions que seran visibles, n'hi ha d'amagades i n'hi haurà d'invisibles.

Les visibles i que generaran més presencia a de diaris i telenotícies en relació amb la pobresa són les catàstrofes naturals. I dintre de les catàstrofes naturals, la sequera, les inundacions i els huracans que s'estan incrementant a causa del canvi climàtic. Fenomen que té el seu origen a països rics bàsicament, tot i que les conseqüències principals són a països empobrits. No oblidem, cada cop que vegem una notícia d'aquestes, que les conseqüències d'una catàstrofe natural són el resultat de la fórmula "Impacte= Intensitat del fenomen x Vulnerabilitat de la població". I, per tant, grans danys provocats per catàstrofes ens parlen de la pobresa més que de la natura.

Les amagades, o només visibles amb una mirada crítica, són les de la desigualtat i la pèrdua de drets i espais de participació ciutadana. Les dues són globals però amb expressions locals. Si el creixement econòmic que hi haurà a l'Estat espanyol i Catalunya aquest 2018 segueix els patrons de distribució actual, al final del 2018 tindrem més gent pobra o al llindar de la pobresa. I al món, el mateix. El principal obstacle per combatre la pobresa és el creixement de la desigualtat extrema. La pèrdua de drets i espais de participació de la societat civil és visible en les actituds i lleis, amb conseqüències per a tothom qui pensa diferent del que els governs consideren "bo" per a la societat.
Ho hem vist clarament a Catalunya, però ens en podrien parlar els titellaires de Madrid, els joves d'Altsasu o n'Helena Maleno, a qui estan jutjant al Marroc a instàncies d'un informe de la policia espanyola pel delicte de salvar vides.
A escala global aquests espais s'estan reduint arreu i les morts de defensors i defensores dels drets humans, malauradament estan incrementant-se a causa de la impunitat que donen els governs a aquests actes.

En el grup de les invisibles, no podem oblidar la pitjor conseqüència de la pobresa, la fam. No és nova, i per això ja no en parlem. Aquest 2018 la fam matarà 9 milions de persones. Sí, 9 milions segons les previsions optimistes. Fa pocs dies me'n parlava en José Barahona explicant-me la dura situació de fam que estan patint 4 milions de persones desplaçades per la violència i el desgovern que hi ha a Rep. Democràtica del Congo.

Però també hi ha una altra predicció més que farà digeribles les anteriors: hi seguirà havent un estol de gent lluitant contra aquests tres tipus de previsions.
               Gent des de les entitats (treballant o donant suport econòmic i/o amb activisme),
               gent des del carrer demanant acollir refugiats o lluitant contra la violència de gènere, o
               gent arreu lluitant contra les polítiques injustes dels governs.

Aquestes persones imprescindibles evitaran que aquestes prediccions siguin pitjor del que serien i són les que revertiran les tendències.
                       Mobilitzacions (com les que hem tingut a Catalunya) per temes polítics o socials,
                       ciutadania conscient que existeix una retallada real de drets
                       i persones amb esperit crític analitzant la situació amb ulls globals,
són els enemics més grans dels poders econòmics, els governs i els estats que les volen perpetuar.

La clau per evitar que les prediccions de cara al 2019 segueixin en la línia de les del 2018 està en nosaltres. 

En nosaltres si adoptem actituds més polítiques i si estem al costat de qualsevol lluita justa, sigui del que sigui i sigui on sigui. 

I si la "llei mordassa" espanyola no ens ho impedeix.

dilluns, 1 de gener de 2018

Els 6 textos mes llegits aquest 2017 (en aquest blog)

Tanco l'any 2017. Un any que per mi ha tingut quatre elements importants.

El que més m'ha colpit personalment ha estat el tema dels refugiats arribats a Europa. Europa, i Espanya d'una manera especial, han estat incapaços d'acollir ni la minsa quota que s'havien proposat. Espanya el dia del venciment del termini tenia un incompliment de més del 88% del compromís. Si això se li suma la contínua violació dels drets humans que fem a la frontera sud, la situació dels CIE, casos com el grup de persones tancades a la presó d'Archidona o la denuncia a través de Marroc a l'activista i defensora dels drets humans, Helena Maleno, s'enfonsa la legitimitat moral, legal i ètica de qualsevol govern.
Em sembla tan injust, inhumà i degradant com a societat el que està fent el govern espanyol que aquest any he acabat dedicant-li una quarta part de les entrades del blog.

També m'ha colpit, per proximitat i sentiments, la situació a Catalunya. He experimentat com una mateixa realitat podia ser vista de manera tan diferent d'un costat i altre de l'Ebre. Tant, que la majoria de vegades semblava impossible. Contràriament al que diuen, a mi no m'ha fet perdre cap amic, ni a un ni a l'altre costat, ni m'ha impedit parlar-ne allà on fos. He procurat escoltar i entendre. I he entès una mica els judicis i opinions de persones que, lluny estant, veien les coses molt diferents que jo. Un cop més no he entès al govern espanyol. Tot plegat però m'ha ajudat a entendre, salvant les distàncies, altres fenòmens greus d'enfrontaments lluny de casa. He entès com amb dinàmiques de mentides, de control de mitjans i de generació d'odi, es pot acabar enfrontant una població que ni es coneixen ni s'han fet res directament.

Localment i globalment m'ha preocupat també el tema de la desigualtat extrema perquè és la gran xacra que hi ha darrere la majoria de problemes del món. Per això li he dedicat tres entrades.

També em va colpir -com a tothom- l'atemptat terrorista de Barcelona. La proximitat no m'ha donat un sentiment diferent i m'he sentit tan a prop de la injustícia de fets terroristes sigui aquesta a les Rambles, a París, a Nigèria, Somàlia, Txad o Síria. En aquest cas m'ha fet pensar molt com unes persones que formaven part de la nostra societat, poden acabar fent actes semblants. És evident que tots els immigrants en algun moment han sentit rebuig. És evident que les polítiques d'acollida tenen molt a millorar. Però no era imaginable per mi que veïns i ciutadans com jo puguin arribar a fer i justificar actes com aquests.

He procurat parlar també de situacions i coses que passen a països dels quals gairebé mai sabem res.
I també he parlat de fam, la solidaritat, del comerç d'armes i del 0,7%

De totes aquestes 20 entrades les que més heu llegit i per tan probablement més us han agradat són:

EN CATALÀ:

1. Nadal 2017. Una visió diferent del Nadal.
Aquesta és cada any l'entrada més llegida. Una interpretació personal d'on hagués pogut néixer Jesús aquest any 2017. He imaginat que naixia "manter". Podia ser a moltes ciutats on persones com ells intenten sobreviure sovint amb l'únic que poden fer a causa de la seva situació legal. Però l'he ambientat a Barcelona i he volgut tenir un record per l'atemptat terrorista d'aquest passat estiu. Inclou un vídeo animat del pessebre:

2. La vida, un privilegi
Una reflexió feta a partir del testimoni d'una companya que des de República Democràtica del Congo m'explicava amb tota normalitat que cada nit senten trets al barri. Una nit havien matat a dos militars que la població havien enxampat robant. I la meva companya afegia: "la vida aquí és un privilegi, no un dret", que em va portar a escriure aquest article que té al final una dedicatòria a en Pere Viñoles que també ens ha deixat aquest any.

3. Més enllà del dol
La manifestació en rebuig de l'atemptat terrorista de Barcelona va ser especial. I la versió que van donar els mitjans no era la que vàrem viure els que allí estàvem. En aquest article intento explicar la manifestació que jo vaig viure, bastant lluny de la que van explicar segons quins mitjans. Sí que van passar coses diferents durant la manifestació, però no són les que ens han dit.

4. La solidaritat millor amb el cap.
Les dates de Nadal i any nou, són propícies a les donacions solidàries i a les renovacions de compromisos. L'any passat aquesta reflexió coincidia amb l'escàndol de l'estafa solidària dels pares de Nadia Nerea i per això vaig escriure aquest text de com crec que ha de ser la nostra solidaritat, però que continua vigent avui.

5.  No és moment de callar 
Un grup de persones, en un vol de Vueling, van preguntar que estava passant amb un passatger emmanillat que patia. Les reaccions a aquest fet em van fer pensar en aquesta dinàmica que ens volen imposar tan perversa del "millor callar per no complicar-te la vida".
I no, mai podem callar, però a hores d'ara, molt menys.
El text és un agraïment a tots els que diàriament no callen davant alguna cosa que estar malament, tant si es diu abús, corrupció, injustícia o de qualsevol altra manera.

6. Que vol amagar el Sr. Zoido? #SalvarVidasNoEsDelito
Arran d'unes declaracions del ministre Zoido en les que deia, entre altres perles,: "Hay que concienciar a las ONG que están para ayudar y no está para favorecer o potenciar la inmigración irregular". És un atac flagrant a les entitats i persones que estan salvant vides a primera línia i a les que es culpabilitza de l'arribada de persones que vénen d'altres països. Després a la seva manera va demanar disculpes però les seves paraules reflecteixen bé el que pensen malauradament. #SalvarVidasNoEsDelito

I EN CASTELLA:

1. Nadal 2017. Una visió diferent del Nadal.

2. Més enllà del dol

3. La solidaritat millor amb el cap

4. 0,7%, encara pendent
El 0,7% que mai ha arribat, i perquè servia quan si hi havia un pressupost que anava pel camí d'assolir-se, abans que les retallades el deixessin en el 0,1%. Una sèrie de quatre articles de quatre temàtiques (gènere, acció humanitària i refugiats, ciutadania i canvi climàtic) sobre la utilitat de la cooperació amb exemples reals.


5. Incompleixen, però seguim

Els 214 dies darrers dies que tenia el Govern Espanyol per complir el compromís d'acollida de persones refugiades els hi hem estat recordant dia a dia amb un calendari i un comptador. Es va acabar el termini i L'estat espanyol ha incomplert el compromís i la legalitat vigent que tant diu defensar. Un 88,5% d'incompliment. És un fracàs? Com ens hem de sentir? Hi ha alguna cosa positiva? Que hem de fer ara? Això és el que intento respondre en aquest article.


6. Immunitzats contra la fam
Immunitzats contra la fam. Una reflexió al voltant de la quasi nul·la resposta a la crisi de fam més gran des de la creació de Nacions Unides el 1945. Estem immunitzats? Per què? Qui és responsable de tot plegat? Els mitjans, les ONGD, la ciutadania? En reflexiono en aquesta entrada. Perquè ignorem que cada dia moren de fam 25.000 persones?