La Creu del Sud

Són a casa nostra després de dedicar anys a arribar-hi. Pel camí han patit gana, set, han vist morir companys i també ells sovint, han estat a punt de deixar-hi la vida. El darrer pas, complicat, els ha deixat marcats de per vida. Passar-te hores, de nit, veient com la dèbil embarcació on viatges s’enfonsa, sense ja cap esperança de sobreviure, no és senzill de superar. L’arribada és freda, sovint amb mesures de protecció. Lògiques però distants. Paperassa que no entenen. Transport a no saben on. Policia, jutges i centres que, encara que estiguin bé, no són el que ells esperaven trobar. Dificultats i entrebancs per aconseguir papers, permisos de residència temporals però no de treball. Documentació que sols no aconseguirien mai, perquè el sistema està pensat perquè sigui quasi impossible sense ajuda. I notant sovint les mirades i recels de persones obertament o inconscientment racistes, l’exclusió a l’hora de llogar un pis, d’accedir a una feina o d’anar simplement a comprar i...

Ahir uns amics, en Jaume i l’Olga em varen fer un regal que em fan quasi cada dos anys. Una excursió amb el vell llagut de fusta del seu pare. Es un llagut que respira autenticitat per tots els cantons i que funciona al ritme d’un vell motor sorollós i compassat de més de 80  anys. El seu soroll no sempre harmònic, fa sospitar contínuament que en algun moment es pararà, sobretot desprès de veure el que ha constat arrencar-lo.   Tot es molt bàsic en un llagut, i la comoditat no es el seu fort. És per viure l’autenticitat i sentir la mar.  Els desplaçament per dintre no son senzills i el moviment del llagut fa dificultós qualsevol operació. El lloc per seure cal inventar-se’l perquè no es evident. Les onades marquen rítmicament el moviment de puja i baixa del llagut, especialment quan la mar esta una mica agitada. La sensació de mar oberta, una “fluixa” amb la que intentem pescar, (normalment sense èxit), un costa de penya segats, coves i entrades acaben de convertir...