dilluns, 7 de setembre de 2015

Navegant en un vell llagut, dues sensacions


Ahir uns amics, en Jaume i l’Olga em varen fer un regal que em fan quasi cada dos anys. Una excursió amb el vell llagut de fusta del seu pare.

Es un llagut que respira autenticitat per tots els cantons i que funciona al ritme d’un vell motor sorollós i compassat de més de 80  anys. El seu soroll no sempre harmònic, fa sospitar contínuament que en algun moment es pararà, sobretot desprès de veure el que ha constat arrencar-lo.
 
Tot es molt bàsic en un llagut, i la comoditat no es el seu fort. És per viure l’autenticitat i sentir la mar.  Els desplaçament per dintre no son senzills i el moviment del llagut fa dificultós qualsevol operació. El lloc per seure cal inventar-se’l perquè no es evident. Les onades marquen rítmicament el moviment de puja i baixa del llagut, especialment quan la mar esta una mica agitada. La sensació de mar oberta, una “fluixa” amb la que intentem pescar, (normalment sense èxit), un costa de penya segats, coves i entrades acaben de convertir l’experiència en fabulosa. L’excursió acaba en una cala idíl·lica d'aigües transparents i clares de tots el colors on banyar-se és un gust.
 La tornada veient el sol ponent-se a terra ferma tanca totes les sensacions plaents que hom pugui imaginar.

I malgrat que ha estat un regal com tots els anys, tot tenia una doble sensació. I tenia una doble sensació perquè m’ha semblat i m’he imaginat un viatge amb una pastera.

Quan el mateix viatge es vital, el vaivé de les onades deu ser un maldecap, el soroll inquietant del motor una angoixa, la immensitat de la mar la por al que hi ha al davant, la incomoditat la gota que ho acaba de fer tot insuportable. Si el motor falla o les onades comencen a ser més altes del esperat, la desesperació absoluta. I això sense contar la por de com t’acolliran o si ni tan sols ho faran al destí final

La mar, la mateixa que et pot donar una experiència de pau i felicitat extraordinàriament plaent, es converteix en un enemic invencible en segons quines condicions.

El regal d’aquest any ha estat doble. He gaudit de l’excursió i he fet una lleugera aproximació imaginaria al que pot arribar a ser una pastera real.

Una pastera nomes s’agafa si no hi ha cap més alternativa. Si algun d
ia arriben refugiats a casa, segur que els aniré a rebre perquè, el que hauran viscut les hores o dies que hagi durat el viatge, be es mereix una forta abraçada per reconfortar totes les darreres sensacions vitals.

Publica un comentari a l'entrada