Concert Inclusiu
Sóc poc melòman. En general conec molt poca música. Avui he anat a un concert de violoncels. 21 violoncels i un piano. No ha estat un concert molt llarg. No he escoltat una obra de música espectacular, però l’orquestra sonava molt bé.
Fins aquí, no hi ha res massa especial, però hi havia quelcom que cridava l’atenció i era semblant a la cara de tots els músics: l’atenció a la directora i la cara de concentració que tenien tots plegats. Cares especialment concentrades i especialment atentes.
I des del costat del públic aquesta concentració i atenció resulta emotivament captivadora perquè una ullada ràpida et permet veure que els artistes són especialment diferents i diversos.
Diversos d’edats, hi havia infants des de 3 anys fins a joves amb més de 20, tot i que tothom amb la mateixa atenció i concentració. L’edat no establia diferències en l’atenció i la concentració. Només les mides dels violoncels assenyalaven aquesta diversitat i plàsticament donaven la imatge de foto de família
Diversos en les nacionalitats. Les fisonomies reflectien més d’una nacionalitat. Però les cares, les expressions i el llenguatge no verbal reflectien altres coses.
Diversos en les capacitats. Es fàcil distingir una noia amb la Sd. de Down. Crida l’atenció una jove amb paràlisis cerebral que mou les mans i els dits amb aparent dificultat però amb decisió i encert. Una mirada més detallada permet adonar-se que hi ha infants amb autisme o veure un audiòfon discret en alguna orella que ens diu que aquella artista és sorda.
Les peces les anuncia ordenada i tranquil•lament algun membre de la pròpia orquestra. Sense presses. Alternativament un o altre. La directora té aparentment poc protagonisme. Les peces sonen absolutament harmòniques. No tothom toca el mateix, però cadascú té el seu rol. Alguna mare o pare col•labora amb el concert amb tasques de suport.
Quan un escolta aquesta orquestra de violoncels de Manlleu, sent que la música és només un component més de tot el que comunica l’actuació. No sabria definir com tots els sentits vibren al so de les notes del violoncel i un entén i escolta -sense voler- moltes més coses que no només música.
Si un té la sort de veure el concert des de darrera les bambolines, veurà l’Eulàlia Subirà, la directora, com dirigeix l’orquestra. No us espereu aquell posat de directors del concert de Viena de Cap d’Any. La directora també “abraça” un cel•lo com la resta de components. Perquè l’abracen més que el toquen.
La directora té contacte visual amb els ulls, les mans, l’arquet, el “cel•lo” i la boca amb tots i totes les artistes i els seus violoncels. Però no un contacte qualsevol, veure-la és un espectacle. Un té el convenciment de què al seu cap hi ha tots i cada un dels que toquen i el que toquen. Els mira, canta les notes amb la boca personalitzades em cada moment per algú en concret. Mou l’arquet, que alhora toca notes i dirigeix persones . Hipnotitza des d’un infant de 3 anys fins una de més de 20 perquè tothom estigui atent. És evident que ho gestiona tot i el resultat del grup està per sobre del talent individual. Es més, els talents individuals tenen sentit pel resultat del grup. No hi ha protagonismes. Ni la de la virtuosa, ni la del discapacitat, ni la de la noia que dóna suport a la que te paràlisis cerebral. Tots viuen la seva normalitat al concert i al grup.
Al final del concert, la directora ha deixat escollir al públic una de les peces a repetir. L’altra l’ha escollit ella. Ha dit en veu baixa i sense donar-li aparentment importància: ”Repetim “Oh Susanna” perquè es la peça on pot intervenir tothom”. Les persones estan per sobre del resultat, però no a costa del resultat. Aquest és el mèrit impressionant d’aquesta orquestra.
De seguida tens la sensació d’estar veient una cosa realment especial! Aquesta orquestra fa de la música quelcom més que una experiència musical.
Amb una destral a les mans, un llenyataire talla arbres amb destresa. És preciós veure els cops precisos d’un llenyataire sobre l’arbre i com salten estelles gairebé perfectes. És un exercici plàstic meravellós. A les mans d’un afeccionat, aquell estri que el llenyataire converteix en art, només dóna cops sense massa sentit a la fusta i fins i tot un pot acabar fent-se mal.
I hi ha qui, malgrat que una destral estigui feta per tallar arbres, es capaç de fer-la servir amb un do sobrenatural per convertir un tronc en una escultura o en una obra d’art, fent treure de la fusta allò que ningú sospitava que amagava.
Amb l’Eulàlia Subirà, hom té la sensació de què l’arquet i el violoncel els fa servir com la destral, un escultor. És a dir, ho fa servir de manera que sobrepassa amb escreix la utilitat per la qual els van concebre. L’Eulàlia i aquesta orquestra de Manlleu , fan molt més que música. Transmeten molt més que música. I fan que els músics siguin molt més que músics.
Aquí la inclusió no es un exercici de frases i fites. És una realitat viscuda amb naturalitat, sense esforços ni gestos estrafets !!
Si podeu, si teniu l’ocasió, aneu a escoltar-los, a veure’ls, deixeu que us captivi tots els sentits i després em dieu si experimenteu el mateix que jo.
És una finestra d’aire fresc, un breu concert així!! Gràcies Eulàlia i gràcies als 21 violoncels que heu fet vibrar els meus sentiments més enllà del moviment harmònic del meus timpans.
Fins aquí, no hi ha res massa especial, però hi havia quelcom que cridava l’atenció i era semblant a la cara de tots els músics: l’atenció a la directora i la cara de concentració que tenien tots plegats. Cares especialment concentrades i especialment atentes.I des del costat del públic aquesta concentració i atenció resulta emotivament captivadora perquè una ullada ràpida et permet veure que els artistes són especialment diferents i diversos.
Diversos d’edats, hi havia infants des de 3 anys fins a joves amb més de 20, tot i que tothom amb la mateixa atenció i concentració. L’edat no establia diferències en l’atenció i la concentració. Només les mides dels violoncels assenyalaven aquesta diversitat i plàsticament donaven la imatge de foto de família
Diversos en les nacionalitats. Les fisonomies reflectien més d’una nacionalitat. Però les cares, les expressions i el llenguatge no verbal reflectien altres coses.Diversos en les capacitats. Es fàcil distingir una noia amb la Sd. de Down. Crida l’atenció una jove amb paràlisis cerebral que mou les mans i els dits amb aparent dificultat però amb decisió i encert. Una mirada més detallada permet adonar-se que hi ha infants amb autisme o veure un audiòfon discret en alguna orella que ens diu que aquella artista és sorda.
Les peces les anuncia ordenada i tranquil•lament algun membre de la pròpia orquestra. Sense presses. Alternativament un o altre. La directora té aparentment poc protagonisme. Les peces sonen absolutament harmòniques. No tothom toca el mateix, però cadascú té el seu rol. Alguna mare o pare col•labora amb el concert amb tasques de suport.
Quan un escolta aquesta orquestra de violoncels de Manlleu, sent que la música és només un component més de tot el que comunica l’actuació. No sabria definir com tots els sentits vibren al so de les notes del violoncel i un entén i escolta -sense voler- moltes més coses que no només música.
Si un té la sort de veure el concert des de darrera les bambolines, veurà l’Eulàlia Subirà, la directora, com dirigeix l’orquestra. No us espereu aquell posat de directors del concert de Viena de Cap d’Any. La directora també “abraça” un cel•lo com la resta de components. Perquè l’abracen més que el toquen.La directora té contacte visual amb els ulls, les mans, l’arquet, el “cel•lo” i la boca amb tots i totes les artistes i els seus violoncels. Però no un contacte qualsevol, veure-la és un espectacle. Un té el convenciment de què al seu cap hi ha tots i cada un dels que toquen i el que toquen. Els mira, canta les notes amb la boca personalitzades em cada moment per algú en concret. Mou l’arquet, que alhora toca notes i dirigeix persones . Hipnotitza des d’un infant de 3 anys fins una de més de 20 perquè tothom estigui atent. És evident que ho gestiona tot i el resultat del grup està per sobre del talent individual. Es més, els talents individuals tenen sentit pel resultat del grup. No hi ha protagonismes. Ni la de la virtuosa, ni la del discapacitat, ni la de la noia que dóna suport a la que te paràlisis cerebral. Tots viuen la seva normalitat al concert i al grup.
Al final del concert, la directora ha deixat escollir al públic una de les peces a repetir. L’altra l’ha escollit ella. Ha dit en veu baixa i sense donar-li aparentment importància: ”Repetim “Oh Susanna” perquè es la peça on pot intervenir tothom”. Les persones estan per sobre del resultat, però no a costa del resultat. Aquest és el mèrit impressionant d’aquesta orquestra.
De seguida tens la sensació d’estar veient una cosa realment especial! Aquesta orquestra fa de la música quelcom més que una experiència musical.
Amb una destral a les mans, un llenyataire talla arbres amb destresa. És preciós veure els cops precisos d’un llenyataire sobre l’arbre i com salten estelles gairebé perfectes. És un exercici plàstic meravellós. A les mans d’un afeccionat, aquell estri que el llenyataire converteix en art, només dóna cops sense massa sentit a la fusta i fins i tot un pot acabar fent-se mal.
I hi ha qui, malgrat que una destral estigui feta per tallar arbres, es capaç de fer-la servir amb un do sobrenatural per convertir un tronc en una escultura o en una obra d’art, fent treure de la fusta allò que ningú sospitava que amagava.
Amb l’Eulàlia Subirà, hom té la sensació de què l’arquet i el violoncel els fa servir com la destral, un escultor. És a dir, ho fa servir de manera que sobrepassa amb escreix la utilitat per la qual els van concebre. L’Eulàlia i aquesta orquestra de Manlleu , fan molt més que música. Transmeten molt més que música. I fan que els músics siguin molt més que músics.
Aquí la inclusió no es un exercici de frases i fites. És una realitat viscuda amb naturalitat, sense esforços ni gestos estrafets !!
Si podeu, si teniu l’ocasió, aneu a escoltar-los, a veure’ls, deixeu que us captivi tots els sentits i després em dieu si experimenteu el mateix que jo.
És una finestra d’aire fresc, un breu concert així!! Gràcies Eulàlia i gràcies als 21 violoncels que heu fet vibrar els meus sentiments més enllà del moviment harmònic del meus timpans.
Sant Pere de Torelló (Osona). 8 de Juny 2014 Trobada d'Espai21
Comentaris