La Creu del Sud

En castellano aquí  :  _ _ _   El 20 de juny, és el dia de les persones refugiades. Fa anys, aquesta data passava desapercebuda. Passava de resquitllada; sense fer soroll i per la porta de darrere. Si apareixia als diaris era fruit del constant compromís de les organitzacions socials que treballen per la defensa dels drets dels que han hagut d'abandonar casa seva. La situació va donar un gir fa tres anys. Des de llavors, s'han publicat moltes noticies i no només coincidint amb aquest dia. A la nostra retina col·lectiva queden imatges d'armilles amuntegats a les platges de Lesbos, el petit Ayllan Kurdy o la vista aèria de la pastera del World Press Photo del 2015. Què ha passat, doncs? Per què avui el dia de les persones refugiades mereixen tertúlies, titulars, debats i crítiques? Per què s'escriuen nombrosos articles, es fan àmplies declaracions i s'organitzen mobilitzacions socials? Ha canviat alguna cosa substancialment? Hi ha ara més població refugiada que...

Fa cinc anys va començar un malson. La guerra ha estat la culpable que amics i familiars perdessin la vida violentament i sobtadament. I d'haver de prendre moltes decisions difícils, sense cap garantia i en poc temps. Marxar tota la família o només uns quants perquè no hi ha prou diners o perquè algú havia de mantenir el negoci. Bloquejos, incomunicació i no saber res uns dels altres. Por. Caminades. Estades llarguíssimes a camps de refugiats. Decisions encara més difícils en abandonar els camps i caminar cap a Europa. Fronteres i màfies. El mar, una llanxa inequívocament insegura i un passatge immoralment car. Voluntaris que els reben a la platja i que són la primera cara amable en molt de temps. Però era un miratge. Tornen els problemes. Camps militaritzats de refugiats. Dos anys pendents que et donin permís per quedar-te o et facin fora gràcies a l'acord amb Turquia. I malvivint en condicions precàries. Podem imaginar doncs  les sensacions de les cinquanta-sis persones ...

La presentació dels pressupostos generals de l'estat (PGE) ens ha portat a revisar que es feia amb el pressupost de cooperació internacional que un cop més està per sota mínims després d'una retallada que supera el 70%. Oxfam Intermón em va demanar una sèrie de 4 articles que durant 4 setmanes han il·lustrat la campanya #RIPajut amb 4 capítols que il·lustren la retallada: Gènere, Canvi climàtic ciutadania i refugiats. Es van publicar a facebook i els he recopilat tots en aquesta entrada. 1. Cooperació i Gènere Al Marroc, acostar-se a un camp de maduixes i parlar amb les dones que hi treballen, pot suposar per elles, perdre la feina i que ningú més les contractes mai més. Sense papers, sense alfabetització, sense cap mena de defensa legal i amb un estat poc sensible a aquests problemes, les condicions de treball i d'assetjament personal arriben a punts de violació dels drets humans que no ens podem ni imaginar. A Rep. Democràtica de Congo pel sol fet de ser dona i est...

En castellano aquí  :  _ _ _ Nacions Unides diuen que estem davant de la crisi de fam més important des que des que es van fundar l’any 1945. Per intensitat i per extensió . Són 129 milions de persones. Segurament no ho sabíeu. No va passar d'un racó als diaris i telenotícies. Hi restem indiferents. Nosaltres, els mitjans i el poder polític. I la perspectiva és realment molt greu. Si escoltem a la gent que han conegut la situació a Iemen, Somàlia, Sud Sudan i Txad, el seu testimoni és impactant. Molt impactant i cru. Gent amb anys d'experiència al sector humanitari, torna desencaixada. I perquè aquí restem completament indiferents al drama? No ens afecta que la gent mori de fam? No ens preocupa que siguin milions? Hem perdut l'esperit solidari? No, no l'hem perdut, però l'enèsima fam al món actua com una vacuna que ens immunitza a reaccionar com caldria. Fa molts anys que parlem de fam. Fa molt de temps que ens expliquen la fam com caiguda del cel. Fa mol...

En español aquí  :  _ _ _   8 persones amb la mateixa riquesa que 3.500 milions. Cada any és pitjor. El mètode de càlcul és un nyap. Se’ls veu el llautó a aquests d’Oxfam. El món te menys pobres que mai , a que ve ara posar la por al cos? Aquestes i altres frases han envoltat la aparició de l ’informe d’Oxfam Intermón . Les dades no deixen indiferent ningú però el contingut de l’informe ningú l’ha discutit. I el propi Banc Mundial afirma que la desigualtat és un problema greu Parlar de desigualtat neguiteja perquè quan parlem de pobresa, estem parlant d’uns tercers, el pobres. Ara bé, parlar de desigualtat ens implica a la solució perquè a la línia de la desigualtat tothom som en algun o altre punt i podria ser que al veure-ho ens haguéssim de moure. Algunes estudis ens diuen que amb un patrimoni superior a 60.000 € s’està dintre del 10% més ric del món. És cert que les xifres de pobresa absoluta s’han reduït. Viure per sota el llindar de la pobresa significa ...

En español aquí  :  _ _ _   Fa uns dies parlava amb una companya que està a República Democràtica del Congo.  M’explicava amb tota normalitat que cada nit senten trets al barri. I aquesta nit havien matat a dos militars que havien enxampat robant. La gent està molt farta dels militars. Normal després de vint anys de guerra, de cinc milions de morts i de més de 200.000 dones atacades, víctimes de violència sexual. Un conflicte que sembla que no s’acabarà mai malgrat tant de progrés, o precisament per culpa de tant de progrés i del “coltan” dels mòbils i les comunicacions que ens permeten converses com aquesta. I la meva companya afegia: “la vida aquí és un privilegi, no un dret”. La vida és un privilegi, no un dret . Al nostre tros de món -excepte algun dia en algun funeral-, mai ho expressaríem així. I la frase és tan certa i vàlida per Catalunya com per Síria, Nigèria o Rep. Democràtica del Congo. La inestabilitat i la inseguretat són infinitament més grans all...

En español aquí  :  _ _ _   Aquesta entrada l'han publicat al Diari Ara i també la podeu trobar  al propi diari clicant aquí Abans de donar o fer-se soci o sòcia d’alguna entitat cal fer-se preguntes i prendre decisions: per a què, a qui, quant i durant quant de temps. Estem en unes dates en què molta gent fa aportacions solidàries a diferents causes o ha de decidir quines quotes d’entitats continua pagant. El cas de la Nadia i la presumpta estafa solidària dels seus pares ha fet saltar les alarmes i ara es qüestionen les crides solidàries. I està bé que sigui així. El cas de la Nadia ens ha d’ajudar a reflexionar i aprendre sobre la nostra manera de ser solidaris. La millor solidaritat és la solidaritat conscient i constant, no la solidaritat puntual , casual, o la solidaritat reactiva davant de crides que arriben a través dels mitjans de comunicació o les xarxes socials, o de joves amb armilles al carrer. Les crides són necessàries per despertar les nos...