divendres, 7 d’abril de 2017

Immunitzats contra la fam


Nacions Unides diuen que estem davant de la crisi de fam més important des que des que es van fundar l’any 1945. Per intensitat i per extensió . Són 129 milions de persones. Segurament no ho sabíeu. No va passar d'un racó als diaris i telenotícies. Hi restem indiferents. Nosaltres, els mitjans i el poder polític.

I la perspectiva és realment molt greu. Si escoltem a la gent que han conegut la situació a Iemen, Somàlia, Sud Sudan i Txad, el seu testimoni és impactant. Molt impactant i cru. Gent amb anys d'experiència al sector humanitari, torna desencaixada.

I perquè aquí restem completament indiferents al drama? No ens afecta que la gent mori de fam? No ens preocupa que siguin milions? Hem perdut l'esperit solidari?

No, no l'hem perdut, però l'enèsima fam al món actua com una vacuna que ens immunitza a reaccionar com caldria. Fa molts anys que parlem de fam. Fa molt de temps que ens expliquen la fam com caiguda del cel. Fa molt de temps que ens transmeten el missatge que fent un donatiu ho resoldrem o mitigarem. Fa molts anys que les imatges de fam son les de negritud, desolació i pena. Sovint d'indignitat.

I a tot això si afegeix un efecte tan injust o immadur com humà: la distancia. Són molt lluny i no podran arribar aquí. En aquest sentit en tenim l'exemple amb els refugiats. Fa desenes d'anys que la situació dels refugiats al món és una vergonya per la humanitat, però ha calgut que arribin a casa nostra perquè veiem el problema i el considerem greu.

Per part de les entitats i dels mitjans tenim el deure pendent d'explicar que no hi ha fatalitats sinó causes. Explicar que els donatius i les intervencions d'emergència solucionen situacions (parcialment) però no solucionen els problemes que les causen. Les situacions es repeteixen perquè en veritat no vàrem solucionar les causes de l'anterior. Solucionem la urgència però no l’origen d’aquesta

Per part de la ciutadania cal que madurem el nostre sentiment solidari i anem més enllà d'una imatge del món feta de fotos fixes sense profunditat de camp. Només si obrim el focus, només si investiguem  les causes, només si a l'ajut d'emergència li afegim accions i inversió per combatre el que de veritat ho provoca, farem una solidaritat madura.

Només al voltant del llac Txad hi ha abandonades 12 milions de persones desplaçades que pateixen aquesta crisi de fam. Doneu diners perquè puguem arribar a tots ells, però l'endemà de donar per ells, busquem a alguna entitat que treballi per les causes on invertir el doble de diners.

Hem d'exigir que vinguin els refugiats que s'ha compromès a acollir el govern espanyol. Per compromís ètic i polític. Perquè és una part de la solució. Però també per no oblidar que rere ells, més lluny, hi ha milions de refugiats sense sostre, sense aigua i sense aliments. Immunitzar-nos contra el patiment aliè o no voler mirar no és una opció amb 90 milions de desplaçats i 129 de famolencs al món. Només posposem els problemes. I es van fent grans. Madurem. Agafem el toro per les banyes!



Més informació: 



Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 272 d'Abril del 2017
Publica un comentari a l'entrada