La Creu del Sud

Si alguna cosa he après viatjant pel món és que els sistemes de transport diuen molt dels nivells de benestar d'un país, i també de les seves desigualtats. Guardo a la meva memòria el record de dos o tres trens molt especials. L'any 86 recordo molt un tren de Nairobi a Mombasa. De pel·lícula! Autèntic, antic i de fusta. Érem a Kenya amb una colla de companys catalans i africans amb els que havíem construït una escola a Nairobi. També en recordo un a Moçambic que ens va rescatar després de dos dies aïllats per una inundació impressionant. Però sobretot recordo el que va de Santa Cruz de la Sierra a Bolívia a Salta, a Argentina. Era l’únic mitjà que teníem per sortir de Charagua, on vivíem, als anys 90. Teníem tren, tres dies per setmana: el “Ferrobus”, el “Rápido” i el “Chaguanquero” en ordre descendent de velocitat i confort. Per als dos primers només es podien comprar sis bitllets per viatge al poble: dos a l’estació, dos al “Centro Cívico” i dos més a l’“Asociación de Ganad...

En Gabriel no pot portar el seu fill a escola. No té els diners ni per pagar el material del primer dia. La Maria ha deixat el poble i està treballant de minyona a la capital. A l‘ambulatori de Curuguaty li han dit al Rodolfo que hauria de portar el seu fill a l’hospital a la capital. No té diners per al transport ni per l’hospital. Espera que es posi bé però, malauradament, no seria el primer fill que perd per una diarrea. La Dolores pateix perquè ja fa 3 dies que no té menjar per als seus fills. El Luis amb nomes 9 anys, s’ha hagut de posa a treballar a una hisenda propera perquè al seu pare el va matar l’exèrcit el 15 de juny del 2012 a Curuguaty. A Curuguaty podem construir una escola nova i finançar material escolar. Podem millorar l’ambulatori amb més aparells. Podem organitzar un apadrinament al Luis perquè acabi almenys l’escola primària. O muntar un banc d'aliments per portar menjar a la Dolores. O una marató emocionant per aconseguir els diners per fer-ho tot. Però ...

85 persones tenen la mateixa riquesa que 3.600 milions. L’1 % de la població te la meitat de la riquesa del mon. Segurament ja haureu llegit aquest titulars de l’estudi " Governar per a les elits " que Oxfam Intermón publicava fa uns dies. Son xifres esgarrifoses. L’endemà de publicar-ho, m’escrivia enfadada una persona que no conec, perquè pensava que encara que  Bill Gates donés tots els seus diners això no s’arreglaria. I te raó, no s’arreglaria. Per això l’informe no posa l‘accent en els rics sinó el la desigualtat. El problema no son els rics per si mateixos. El problema és que el sistema permeti que 85 persones puguin arribar a ser tan riques i que permeti que 3.600 milions puguin ser tan pobres. A l’Estat Espanyol, els 20 espanyols més rics tenen tanta riquesa com tot el 20% més pobra. He parlat ja molts cops en aquesta columna de desigualtats, però es que és la clau de volta. I les desigualtats no son només econòmiques, sinó sobretot de possibilitats i de poder...

El 5 de desembre va morir Nelson Mandela. A “El factor humà”, John Carling explica com es preocupava pels seus carcellers i com els tractava, arribant a presentar-los com els seus guardaespatlles, o com es va aficionar el rugbi per poder parlar amb els negociadors del govern, perquè sabia que els agradava molt. Aquest manera d'apropar-se a l'altre sense prejudicis, de trencar les barreres, no podien ser sinó indicis de la manera de fer política que, una vegada nomenat president, el convertirien en el símbol mundial de la voluntat i l'esperit de reconciliació.  Va ser així que Mandela ha acabat la seva vida venerat com estadista i com a persona, malgrat haver militat en grups gens tous i haver estat considerat, durant anys, un terrorista, pels EEUU. Recordo l’impressió que em va fer visitar Robben Island a Sud-àfrica, la illa i la presó on va estar durant 27 anys. Si algun cop aneu a Sud-àfrica, no deixeu de visitar-la. Mandela és ja un referent com Gandhi, Julyus Nyerere...

(Versión en ESPAÑOL)   El diumenge 12 de gener va fer 4 anys del terratrèmol d' Haití‬. No he estat a Haití. Ni abans ni després. Però he conegut molta gent que hi ha estat. He parlat amb ells quan han tornat. En gairebé tots ells i elles, hi ha un comú denominador: indignació i desesperació. I això des del primer moment fins avui. Qui ha estat a Haití, en surt marcat per l'experiència. Probablement Haití, amb totes les seves cases derruïdes, la seva gent malvivint a "llars" provisionals, la invasió de "ONG", la inexistència pràctica d'un govern, la intervenció dels estats estrangers, ...  és l'exemple més clar que és cert que calen diners, però que no n’hi ha prou amb diners per encarrilar una situació. Això ho intentem explicar molt sovint les ONGs sense massa èxit. Des del primer moment sabíem que no anàvem a reconstruir Haití en uns pocs anys, encara que a vegades un s'oblidi d'això i per un moment, creguis que amb una bona i...

Versión en Castellano AQUI Versió en CATALÀ, AQUI

 (La traducción en castellano de esta entrada la encontrareis a continuación) Cada any faig un pessebre que vol ser la meva interpretació d'on hagues nascut Jesús si hagues nascut aquest mateix any 2013. Aquí teniu la cronica i també el vídeo del pessebre a sota.       Vídeo del pessebre amb audio en català i subtitulat en castellà, portuguès, anglès i francès (3minuts) 25 de desembre del 2013 Crònica de la Corresponsal de TV Betlem, Laia Nadal  Aquest nit un destacament de Policia i de l’exèrcit nacional ha començat a fer fora per ordre judicial a 769 famílies que fa anys que vivien en aquestes terres. Fa un mesos, en un desallotjament contigu, varen plantar blat de moro per fer biocombustible. Els deien que això seria la seva solució de futur, però ningú ha aconseguit feina a l’empresa. Les compres massives de terres per part de grans corporacions i estats han esdevingut habituals els darrers anys amb finalitat especulatives i...