La Creu del Sud

En castellano aquí:  CAST L'estiu és temps de descans i lleure. I això no té perquè està renyit amb l'ètica i la coherència. Hi ha un exemple que probablement coneixeu i a mi em sembla molt il·lustratiu (tot i que podeu considerar-lo anecdòtic) que ningú sembla qüestionar obertament. Si aneu a parcs aquàtics, d'atraccions o temàtics, en alguns podreu comprar l'entrada normal o una entrada especial que et dona dret a no fer cues. L'entrada per estalviar les llargues cues es pot obtenir de dues maneres. I són les dues cares de la moneda. La primera (almenys a un conegut parc temàtic) és presentant un certificat de disminució. Sí, tal com ho sentiu. El parc aplicant una política social ofereix un privilegi a qui en el dia a dia té moltes dificultats per fer i tenir oportunitats com la resta. Redueix les desigualtats amb una norma interna. Exemplar sobretot perquè aquestes decisions es prenen molt poques vegades i a molt pocs llocs. La segona opció, l'altr...

En castellano aquí:  CAST Article publicat originalment a Catalunya Plural el 5 de setembre El darrer dijous d'agost hi va haver una sessió de control al Congrés dels Diputats pel tema de l'Open Arms. No us recomano que us la mireu si no voleu posar-vos malalts. Els rescats a alta mar i els entrebancs que posen tots els estats europeus per deixar desembarcar les persones rescatades ha estat un dels temes d’aquest estiu. Els estius són propicis per aquests temes. Manters, menors no acompanyats i migrants rescatats són diverses cares d’un mateix prisma sobre el qual sempre acabo escrivint algun article cada estiu, saturat de sentir bajanades. Són temes recurrents. I al voltant dels quals es genera polèmica, es diuen bestieses espectaculars, es dicten sentències, informació i valoracions que no aguantarien cap anàlisi seriosa. Són afirmacions fetes des de conviccions i emocions pròpies que sovint tenen més a veure amb les pors de cadascú que amb la realitat. Segueix se...

En castellano aquí:  CAST Arriba el mes d'agost i anem una mica més relaxats. Sovint tenim una mica més de temps i pot ser un bon moment per recuperar lectures que durant l'any no hem pogut fer He revisat el que he publicat aquests primers 7 mesos i potser us ve de gust rellegir o descobrir algun dels texts que he penjat aquest 2019. He publicat 14 articles en català i castellà. Desigualtat, migracions i el vot de les persones amb discapacitat són els temes més tractats i alguns dels més llegits. L'article més llegit és un que és conjuntural i una mica excepcional, on explico les meves raons i plantejaments per no seguir treballant a Oxfam Intermón. La resta són el tradicional pessebre de playmobil de Nadal i dos de més filosòfics, un sobre el concepte de la "veritat" i en segon sobre la democràcia en clau municipal. També sobre les reaccions després de l' incendi de Notre-Dame Us deixo el resum i els enllaços als sis més llegits tant en català com en...

En castellano aquí:  CAST Sovint en veure les notícies, en escoltar algú parlar o quan fan declaracions, ens acabem preguntant que és veritat i que no. Com va anar la negociació fracassada entre PSOE i Podemos? Qui diu la veritat? Perquè expliquen l'1 d'octubre tan tergiversat als mitjans espanyols si els que hi érem saben que va anar d’una altre manera? És veritat que el CNI coneixia els moviments del cervells de l'atemptat de Barcelona?. Perquè els refugiats tenen tanta propaganda en contra? Perquè la gent es creu segons què? Que ha passat amb la veritat? On queda? No l'interessa a ningú? Segur que sí. Tots tenim un posicionament més o menys clar de qui va tenir la culpa del fracàs de la negociació entre Podem i PSOE. I un posicionament sobre el procés. I una opinió sobre els refugiats. I íntimament, tenim clar si el CNI coneixia o no els moviments dels terroristes. Us heu fixa't que quan sentim una notícia que recolza o reforça el vostre posicionament, l...

En castellano aquí:  CAST M'explicava un company (1) que una vegada havia anat a reunir-se amb uns ancians prop de la frontera de Somàlia. El paisatge era ple de dunes, que el vent movia sempre capritxosament, tapant fins i tot molt sovint la carretera. -Vinc de l'altra banda de la frontera -va dir el company per iniciar la conversa-. - "Quina frontera?" va respondre l'ancià mirant-se les dunes. Sovint aquestes preguntes i intuïcions ens serveixen per adonar-nos de fets que per habitual han deixat de cridar-nos l'atenció, però que no són gens normals. Que és una frontera? Qui la marca? De què serveix una frontera per les dunes, el vent, el sol, la lluna, els estels o la pluja? "Quina frontera?" La seva resposta condensava tota aquesta reflexió. No era ignorància, sabia de sobres les morts que aquella frontera havia generat. Com ho sabem nosaltres. Aquella i tantes altres fronteres. L'informe "Vida en la necrofrontera" de ...

Són a casa nostra després de dedicar anys a arribar-hi. Pel camí han patit gana, set, han vist morir companys i també ells sovint, han estat a punt de deixar-hi la vida. El darrer pas, complicat, els ha deixat marcats de per vida. Passar-te hores, de nit, veient com la dèbil embarcació on viatges s’enfonsa, sense ja cap esperança de sobreviure, no és senzill de superar. L’arribada és freda, sovint amb mesures de protecció. Lògiques però distants. Paperassa que no entenen. Transport a no saben on. Policia, jutges i centres que, encara que estiguin bé, no són el que ells esperaven trobar. Dificultats i entrebancs per aconseguir papers, permisos de residència temporals però no de treball. Documentació que sols no aconseguirien mai, perquè el sistema està pensat perquè sigui quasi impossible sense ajuda. I notant sovint les mirades i recels de persones obertament o inconscientment racistes, l’exclusió a l’hora de llogar un pis, d’accedir a una feina o d’anar simplement a comprar i...

La tarda del 15 d’abril es cremava Notre-Dame. Les televisions ho retransmetien en directe. L’incendi, i alhora el patiment de milers de francesos que veien com cremava tot un símbol. I el foc feia desaparèixer amb poques hores, segles de feina i història. Una tragèdia. És difícil imaginar les hores i hores de feina, suor i il·lusió que hi havia en aquest sostre. Abans que s’acabés l’incendi varen aparèixer les primeres notícies de donatius per reconstruir Notre-Dame. I l’endemà hi havia més de 1.000 milions d’€ disponibles. Si, més de 1.000 milions. Perquè algunes tragèdies tenen 1.000 milions en menys de 24 h i altres no aconsegueixen ni un €? Perquè entre 4 persones o empreses poden regalar 1.000 milions en poques hores sense que ni elles ni les seves empreses se’n ressentin? Fins a quin punt era una operació de publicitat? Perquè algú pot tenir tants milions per donar quan la immensa majoria no en veurà cap ni en tota la seva vida? No ens poden tornar a dir que no hi ha diners ...