La veritat de debò, és la meva.
Sovint en veure les notícies, en escoltar algú parlar o quan fan declaracions, ens acabem preguntant que és veritat i que no.
Com va anar la negociació fracassada entre PSOE i Podemos? Qui diu la veritat? Perquè expliquen l'1 d'octubre tan tergiversat als mitjans espanyols si els que hi érem saben que va anar d’una altre manera? És veritat que el CNI coneixia els moviments del cervells de l'atemptat de Barcelona?. Perquè els refugiats tenen tanta propaganda en contra? Perquè la gent es creu segons què?
Que ha passat amb la veritat? On queda? No l'interessa a ningú? Segur que sí.
Tots tenim un posicionament més o menys clar de qui va tenir la culpa del fracàs de la negociació entre Podem i PSOE. I un posicionament sobre el procés. I una opinió sobre els refugiats. I íntimament, tenim clar si el CNI coneixia o no els moviments dels terroristes. Us heu fixa't que quan sentim una notícia que recolza o reforça el vostre posicionament, l'acceptem tot seguit i quan és contrària, la posem en dubte ràpidament i busquem fonts que la desacreditin?
Si mireu, a les xarxes socials, trobareu, a banda i banda, molts exemples d’argumentacions que no s'aguanten per enlloc, però la gent les veu com solides i contundents.
De la veritat s'han preocupat segles i segles els filòsofs, però avui dia, la veritat per cadascú de nosaltres és aquella que ens reconforta, la que ens va bé pel que pensem, la que ens interessa. Per això escollim conscientment o inconscient diaris, tv, parròquia, conferenciants, llibres o seguidors a les xarxes.
De fet la post-veritat, la potència de les “noticies falses" (popularment conegudes com “FakeNews")
no estan a l'emissor, sinó al receptor. És el receptor el que es vol creure segons que, i és per a aquest receptor que es genera la notícia. És igual que a un altre cercle tothom sàpiga que no és veritat.
Aquesta inèrcia ens porta a un món amb “illes de veritats” que no tenen res a veure les i unes amb les altres i que no es parlen entre si. I aquesta divisió, aquesta compartimentació, és el que blinda a qui té el poder.
Som tots plegats els que estem enterrant la veritat en tots els camps de la nostra vida. Hi ha tants mons possibles, que la sola idea ens atordeix i ens demana tancar-nos al nostre.
Vivim èpoques turbulentes i complexes on només avançarem escoltant la part de veritat que hi ha a les altres bombolles i posant els dubtes tots els dogmes gratuïts de la nostra.
I avançarem per dues raons. Perquè trencarem els compartiments estancs, les illes blindades de veritats que no es parlen (i això sol és molt important perquè la compartimentació impermeable és la base indispensable que necessita la post-veritat) i perquè amb això ens trobarem una veritat, una mica més veritat que la que tenim ara.
PD: Aquest article és fruit de les Jornades "El segrest de la veritat" de Cristianisme i Justícia
Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 300 de Juliol del 2019
Com va anar la negociació fracassada entre PSOE i Podemos? Qui diu la veritat? Perquè expliquen l'1 d'octubre tan tergiversat als mitjans espanyols si els que hi érem saben que va anar d’una altre manera? És veritat que el CNI coneixia els moviments del cervells de l'atemptat de Barcelona?. Perquè els refugiats tenen tanta propaganda en contra? Perquè la gent es creu segons què?
Que ha passat amb la veritat? On queda? No l'interessa a ningú? Segur que sí.
Tots tenim un posicionament més o menys clar de qui va tenir la culpa del fracàs de la negociació entre Podem i PSOE. I un posicionament sobre el procés. I una opinió sobre els refugiats. I íntimament, tenim clar si el CNI coneixia o no els moviments dels terroristes. Us heu fixa't que quan sentim una notícia que recolza o reforça el vostre posicionament, l'acceptem tot seguit i quan és contrària, la posem en dubte ràpidament i busquem fonts que la desacreditin?
Si mireu, a les xarxes socials, trobareu, a banda i banda, molts exemples d’argumentacions que no s'aguanten per enlloc, però la gent les veu com solides i contundents.
De la veritat s'han preocupat segles i segles els filòsofs, però avui dia, la veritat per cadascú de nosaltres és aquella que ens reconforta, la que ens va bé pel que pensem, la que ens interessa. Per això escollim conscientment o inconscient diaris, tv, parròquia, conferenciants, llibres o seguidors a les xarxes.
De fet la post-veritat, la potència de les “noticies falses" (popularment conegudes com “FakeNews")
 |
| Imatge de la web internetsegura.cat |
Aquesta inèrcia ens porta a un món amb “illes de veritats” que no tenen res a veure les i unes amb les altres i que no es parlen entre si. I aquesta divisió, aquesta compartimentació, és el que blinda a qui té el poder.
Som tots plegats els que estem enterrant la veritat en tots els camps de la nostra vida. Hi ha tants mons possibles, que la sola idea ens atordeix i ens demana tancar-nos al nostre.
Vivim èpoques turbulentes i complexes on només avançarem escoltant la part de veritat que hi ha a les altres bombolles i posant els dubtes tots els dogmes gratuïts de la nostra.
I avançarem per dues raons. Perquè trencarem els compartiments estancs, les illes blindades de veritats que no es parlen (i això sol és molt important perquè la compartimentació impermeable és la base indispensable que necessita la post-veritat) i perquè amb això ens trobarem una veritat, una mica més veritat que la que tenim ara.
PD: Aquest article és fruit de les Jornades "El segrest de la veritat" de Cristianisme i Justícia
Comentaris