La Creu del Sud

En castellano aquí  :  _ _ _   Si us parlo de República Dominicana segur que penseu en vacances, platges de sorra blanca, i hotels de luxe dels de tot inclòs. I ja us hi afegeixo que és un dels països que presenta unes taxes de creixement econòmic sostingut envejables. Però tot això, malauradament, tot i existir, és la part més petita i menys representativa de la realitat. Dominicana té 9,5 milions d’habitants, dels qual gairebé la meitat es troba en una situació important de vulnerabilitat (és a dir, que qualsevol entrebanc o fatalitat els deixarà en la pobresa), i 6,7 milions de persones, el 71% de la població, NO tenen una habitatge digne . 6,7 de 9,5. Molta gent. Massa. I entre totes aquestes persones hi ha a més unes 8.000 persones, que malviuen en 11 albergs després que diferents fenòmens naturals els deixessin sense casa fa no mesos, sinó anys. República Dominicana és un exemple ben clar de país amb moltes desigualtats. La desigualtat i la manca de confiança ...

En castellano aquí  :  _ _ _   Aquesta entrada ha estat publicada originalment al  al diari Ara i en aquest enllaç   Coneixem sobradament la capacitat d’alguns polítics de capgirar la realitat. Ho veiem sovint, i especialment en segons quins temes. Però malgrat que aquesta pràctica és habitual i diària (que no normal), les declaracions d’ahir del ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, han creuat els límits de la lògica i de la vergonya. Ja n’hi ha prou! El ministre va afirmar: “Cal conscienciar les ONG que s’hi és per ajudar i no s’hi és per afavorir o potenciar la immigració irregular”. I es va quedar descansat. Ho va fer tot entrant en una reunió a Brussel·les, i per tant no són declaracions improvisades. Què deixa en el subconscient aquesta frase? El primer que deixa en el subconscient és que els refugiats són irregulars. No, Sr. Zoido, NO La gent que fuig d’un conflicte o una guerra estan emparats per la Convenció de Ginebra i no són irr...

En castellano aquí  :  _ _ _   Quatre entitats, Greenpeace, Amnistia, Oxfam Intermón i FundiPau han denunciat l’increment de vendes d’armes espanyoles el darrer any. El 2015 vàrem exportar per valor de 3.924 milions d’euros i el 2016 per 4.362 milions. Aquesta és l’arrel del problema. I sovint quan passa això el missatge té poca difusió i el veiem a pocs mitjans. I el problema no és només l’increment sinó la destinació. La venda d’armes a països com Aràbia Saudita, Iraq, Bahrain, Brasil, Colòmbia, Egipte, Israel i Turquia, comporta el risc que siguin destinades a cometre o facilitar greus violacions dels drets humans . I per tant, d’acord amb els articles 6 i 7 del Tractat sobre el Comerç d’Armes (TCA), on diu que “no es poden autoritzar armes per cometre atrocitats”, no s’hauria de vendre armament ni munició a cap d’aquests països. El ministeri de defensa sembla tenir un permís especial per saltar-se el pressupost inicial cada any (s’amplia sistemàticament any rer...

En castellano aquí  :  _ _ _   El 20 de juny, és el dia de les persones refugiades. Fa anys, aquesta data passava desapercebuda. Passava de resquitllada; sense fer soroll i per la porta de darrere. Si apareixia als diaris era fruit del constant compromís de les organitzacions socials que treballen per la defensa dels drets dels que han hagut d'abandonar casa seva. La situació va donar un gir fa tres anys. Des de llavors, s'han publicat moltes noticies i no només coincidint amb aquest dia. A la nostra retina col·lectiva queden imatges d'armilles amuntegats a les platges de Lesbos, el petit Ayllan Kurdy o la vista aèria de la pastera del World Press Photo del 2015. Què ha passat, doncs? Per què avui el dia de les persones refugiades mereixen tertúlies, titulars, debats i crítiques? Per què s'escriuen nombrosos articles, es fan àmplies declaracions i s'organitzen mobilitzacions socials? Ha canviat alguna cosa substancialment? Hi ha ara més població refugiada que...

Fa cinc anys va començar un malson. La guerra ha estat la culpable que amics i familiars perdessin la vida violentament i sobtadament. I d'haver de prendre moltes decisions difícils, sense cap garantia i en poc temps. Marxar tota la família o només uns quants perquè no hi ha prou diners o perquè algú havia de mantenir el negoci. Bloquejos, incomunicació i no saber res uns dels altres. Por. Caminades. Estades llarguíssimes a camps de refugiats. Decisions encara més difícils en abandonar els camps i caminar cap a Europa. Fronteres i màfies. El mar, una llanxa inequívocament insegura i un passatge immoralment car. Voluntaris que els reben a la platja i que són la primera cara amable en molt de temps. Però era un miratge. Tornen els problemes. Camps militaritzats de refugiats. Dos anys pendents que et donin permís per quedar-te o et facin fora gràcies a l'acord amb Turquia. I malvivint en condicions precàries. Podem imaginar doncs  les sensacions de les cinquanta-sis persones ...

La presentació dels pressupostos generals de l'estat (PGE) ens ha portat a revisar que es feia amb el pressupost de cooperació internacional que un cop més està per sota mínims després d'una retallada que supera el 70%. Oxfam Intermón em va demanar una sèrie de 4 articles que durant 4 setmanes han il·lustrat la campanya #RIPajut amb 4 capítols que il·lustren la retallada: Gènere, Canvi climàtic ciutadania i refugiats. Es van publicar a facebook i els he recopilat tots en aquesta entrada. 1. Cooperació i Gènere Al Marroc, acostar-se a un camp de maduixes i parlar amb les dones que hi treballen, pot suposar per elles, perdre la feina i que ningú més les contractes mai més. Sense papers, sense alfabetització, sense cap mena de defensa legal i amb un estat poc sensible a aquests problemes, les condicions de treball i d'assetjament personal arriben a punts de violació dels drets humans que no ens podem ni imaginar. A Rep. Democràtica de Congo pel sol fet de ser dona i est...

En castellano aquí  :  _ _ _ Nacions Unides diuen que estem davant de la crisi de fam més important des que des que es van fundar l’any 1945. Per intensitat i per extensió . Són 129 milions de persones. Segurament no ho sabíeu. No va passar d'un racó als diaris i telenotícies. Hi restem indiferents. Nosaltres, els mitjans i el poder polític. I la perspectiva és realment molt greu. Si escoltem a la gent que han conegut la situació a Iemen, Somàlia, Sud Sudan i Txad, el seu testimoni és impactant. Molt impactant i cru. Gent amb anys d'experiència al sector humanitari, torna desencaixada. I perquè aquí restem completament indiferents al drama? No ens afecta que la gent mori de fam? No ens preocupa que siguin milions? Hem perdut l'esperit solidari? No, no l'hem perdut, però l'enèsima fam al món actua com una vacuna que ens immunitza a reaccionar com caldria. Fa molts anys que parlem de fam. Fa molt de temps que ens expliquen la fam com caiguda del cel. Fa mol...