La Creu del Sud

El 8 de Juliol va fer dos anys. No, no parlo de cap dels meus fills. Parlo del país mes jove del mon, Sudan del Sud. Després d’una llarga i cruenta guerra, un referèndum els va donar la independència (98% de vots a favor). Es un estat en bolquers. No existeix pràcticament res. Els seus habitants han sobreviscut els darrers anys amagats o en camps de refugiats als països veïns. La seva única font d’ingressos es el petroli (98% del PIB), però l’oleoducte passa per Sudan del Nord que no esta disposat a facilitar les coses. Actualment com que no s’han posat d’acord amb el preu, no s’està extraient petroli i per tant el govern de Sudan del Sud, no ingressa res. La vulnerabilitat de la seva població es total. Molts dels seus infants moren de gana. I la sequera agreuja la situació de base. Un exemple: la professió mes cotitzada és arreglar les eines del camp. Una eina del camp es un tresor, perquè no hi ha diners per comprar-ne de noves. I el que es mes greu..si tinguessin diners, tampoc ...

(texto en castellano, AQUI) El 28 d’agost de 1963  Martin Luther King va fer Washington el discurs “I have a dream!” (Tinc un somni). Fa 50 anys. Vull fer - li un homenatge a aquell gran lluitador que com a bon líder, sabia la importància que té projectar futurs en positiu, obrir camins a la ment per guanyar li la partida a la resignació i al fatalisme. Luther King va ser capaç d’imaginar que Obama podia ser president quan ningú no gosava imaginar-lo, i aquí radica la força del seu discurs. Han passat moltes coses en 50 anys, però potser no tantes tan bones, ni tan sols pel que fa al racisme, encara massa present. Què somiaria avui Luther King? Potser diria... Avui tinc un somni ! ·    He somniat que totes les persones de tot el món tenen el mínim per viure amb dignitat, i que la seva vida no està amenaçada. ·    He somiat que tots els infants independentment d’on hagin nascut, poden anar a escola i que tothom te dret a la salut. Que hom...

En castellano aquí:    _ _ _ Article publicat al Diari Ara del 24 d'agost del 2013.     Fa molts anys, a una comunitat que vivia vora un riu, van veure una persona que s’ofegava i van anar a auxiliar-la. Mentre la reanimaven van veure una segona persona que s’ofegava, i de sobte moltes més. El riu no deixava de portar gent que s'ofegava i es varen organitzar per fer torns, i es van especialitzar per equips: uns els treien de l’aigua, uns altres els reanimaven, uns altres els assecaven etc. Però cada dia s’ofegava més gent i no donaven a l’abast. Fins que un dia un dels equips es va preguntar... però per què cau al riu tanta gent? Hi ha gent en perill i que és el moment de fer-se preguntes! -els varen dir-. Però l’equip es revoltà, deixà la feina entre acusacions d’insolidaritat, i va marxar riu amunt a buscar un per què. I van descobrir que s'havia trencat l’únic pont de la zona I abans de trobar solucions, és preguntaren: per què? qui era el respon...

Han alliberat a la Blanca i a la Montse , les dues cooperants de MSF que han estat quasi dos anys segrestades. Estic molt content. Molt. Per elles, per les seves famílies i per les seves il·lusions. I perquè son companyes de feina i entenc molt be per què eren allà, i no vull ni imaginar-me tot el que han patit. L'alegria em dura poc si miro la tele, escolto la ràdio o segueixo els comentaris de les xarxes socials. Amb sort, des del desinterès més absolut, tertulians sense ni idea de què és la cooperació ni l'acció humanitària deixen anar frases fetes. Si tenen ganes de treure punta, donen voltes a si s’ha pagat rescat o no i, algú es pregunta si cal anar tan lluny ara que nosaltres tenim tants problemes, o bé, es genera una certa expectació morbosa per veure-les i imaginar tots els detalls del captiveri. Ningú no es pregunta seriosament per què van marxar. No s'expliquen coses fonamentals com que:  ·  el camp de refugiats on van ser segrestades continua essent el més ...