dilluns, 25 de maig de 2015

La Nadiya


Vivia a Damasc. Anava al institut amb els nois i noies de la seva edat. La mare treballava a una llar d’infants i era professora de música. Va encomanar-li el gust per la musica i tocava el violi. Els caps de setmana sortien amb la colla i anaven al cinema i a prendre alguna cosa. Les vacances les feien tota la família junts a veure familiars o a altres llocs de Síria. Hi anaven amb el seu cotxe.


Havien aconseguit refer la historia i el destí de la seva família. Varen haver de fugir fa ja uns quants anys de Palestina perquè era impossible viure allí. S’havien instal·lat a Síria, adaptat i integrat i havien començat una vida nova. Havien capgirat el seu cruel destí i això no és fàcil.

Però va arribar la guerra a Síria. Atroç com totes les guerres. Injusta i injustificable. I varen començar els bombardejos. Casa seva, com milers de cases més, va quedar completament destruïda. La Llar d’infants i l’escola de música també.


Sense feina, sense casa, sense possibilitat de comprar menjar, sense res i amb molta por de morir, varen fugir a peu fins al Líban, on els van allotjar en un camp de refugiats. Ja porten un any vivint sota una tenda.



Persones com la Nadiya son les que viatgen cap Europa en vaixells precaris. Com el  darrer amb 900 persones que és va enfonsar. No son números. Son persones que han pres aquesta decisió quan ja no tenien cap més solució. Son gent que busca canviar el destí de les seves vides, refer-les perquè algú va decidir estroncar-les sense que elles poguessin fer res.

Cinc milions de persones han perdut la casa a Síria i 1,8 milions de persones han hagut de marxar del país. La Nadiya somnia estudiar periodisme per explicar el que han viscut. Però ara no pot fer res. Ni tan sols té els seu instrument musical. Voldrien tornar a Síria, però ara per ara no s’hi pot tornar. Quan hi tornin, no hi haurà res; ni casa, ni feina, ni institut, res.


Cada cop que s’enfonsa un vaixell, les noticies ens parlen d’un numero. Però s’ofeguen persones, s’ofeguen histories personals, s’ofeguen esperances, s’ofeguen crits que demanen a la resta del món que no mirem a un altre costat. I busquem les causes, com sempre.










Més informació:
  • Plataforma Stop Mare Mortum: Manifest



 Article publicat a la columna mensual de la revista El Portal de Centelles. (Num 249 Maig2015)

Publica un comentari a l'entrada