dilluns, 25 de maig de 2015

Festa per una Societat Inclusiva del Garraf



Aquest text és el parlament que he escrit i llegit en nom de la Plataforma ciutadana de l'escola Inclusiva  al tancament de la Festa per una societat Inclusiva del Garraf




Demà tenim eleccions a tots els pobles i ciutats del país. Els grans mitjans ens en han parlat. Però han enfocat bàsicament una, dues o tres qüestions que han acaparat pràcticament  tot el espai i els tots els debats .

Son línies gruixudes. Son aspectes que moltes vegades ens desenfoquen el nucli. I el nucli son les persones. La feina del qui governen, la nostra feina i tot el nostre esforç ha d’estar dirigit a les persones. A les persones sense afegir cap adjectiu a la paraula persona. No ens caldria  parlar d’infància,  de gènere, de discapacitat,  de raça o origen si parléssim de persones en majúscules.

Però això, encara  no es així. I necessitem fer festes com aquesta per parlar de la inclusió. Ens cal fer festes parlant de persones amb discapacitat. Ens cal seguir... que dic seguir! ens cal tornar a començar - perquè anem endarrere en comptes d’anar endavant- la lluita perquè els infants, tots, vagin junts a l’escola. Ens cal recomençar la lluita perquè les persones trobin feina. Totes. I en un moment de manca generalitzada de feina i de crisi, qui té menys possibilitats -com sempre- és qui compta amb menys oportunitats , el que esta a la baula mes feble de la cadena.

Vivim en una societat desigual. Profundament desigual i cada cop ho és mes. I no només econòmicament. La desigualtat econòmica es greu, però almenys es visible. Però hi ha altres desigualtats. De gènere, de capacitats, de poder, d’oportunitats. I la desigualtat més greu es la d’oportunitats. Es invisible. Es cruel. I s’ignora perquè sembli que no existeixi. A l’escola i al treball, la desigualtat d’oportunitats pels nostres fills i filles  es tan extrema i sovint tan invisible que ens cal sortir al carrer per fer festes com aquesta  i explicar-ho. Explicar-ho i exigir que s’esmeni.

I reclamar que ens tornem a centrar en les persones. En totes. Totes. Independentment d’on hagin nascut, d’on vinguin, que pensin, quina religió tinguin, quin color de pell o quines capacitats. El que importa és que son persones. Les persones que ens fan convocar aquesta festa ens han fet entendre que el centre son les persones. Aquest conviure amb ells, al mateix temps, en el mateix camí, ens ha humanitzat. Ens ha humanitzat  en general. No nomes per tractar-els a ells,  sinó també a qualsevol altre persona, qualsevol.. I aquesta és la única clau de volta de tot plegat, les persones que pel sol fet de ser-ho, tenen drets i dignitat, to-tes.

Treballem perquè als nostres fills tothom els consideri persones com a tothom. 
Pels nostres fills i filles exigim drets, dignitat i oportunitats, sobretot oportunitats. Perquè si no les tenen mai podran tenir els drets i la dignitat. 
L’escola i la feina son les oportunitats. Son el camí per tenir drets i dignitat. 
I demanant-ho per ells ho demanem per tothom.

Que tothom sigui persona, que tothom sigui igual, 
no es que tothom tingui el mateix, 
sinó que tothom tingui el que calgui perquè puguem arribar tots a lloc.

L’escola , la feina i les oportunitats 
- les buscarem avui en els programes que votarem demà, 
- les exigirem als departaments corresponents,
- les recordarem als tècnics i als representants politics, 
-les exigirem a les eleccions del setembre,
 i no pararem fins que aquest país les tingui assumides com a naturals. 
Mentre això no sigui així, ens seguirem trobant a aquesta i moltes d’altres festes.

Bona festa!


I expressat d'un altre manera, també podria haver set així:

- Quan les persones som un número, els morts a la Mediterrània són una xifra freda.
- Quan les persones som un número, els morts al terratrèmol de Nepal semblen històries d'un altre món.
- Quan les persones som un número, tan li fa la forma com a la Rep. Democràtica del Congo s'ha estret el coltan qui hi ha als nostres mòbils.
- Quan les persones som un número, només parem atenció al preu de la roba que comprem, i no a si la fàbrica on va ser produïda s'ha ensorrat i ha causat la mort de centenars de treballadores.
- Quan les persones som un número, els “especials” són una nosa i un llast.


- Quan deixem de ser un número, les persones voldrem saber el nom, la cara i la història de les persones que han perdut la vida a alta mar.
- Quan deixem de ser un número, les persones compartirem el patiment de la gent del Nepal encara que estiguin tan lluny
- Quan deixem de ser un número, sabrem que el nostre mòbil porta una petita taca de sang (tanta com el mil·ligrams de Coltan que porta), però voldrem donar suport a les campanyes que demanen una extracció justa dels minerals.
- Quan les persones deixem de ser un número, comprarem roba de comerç just i exigirem a les marques que paguin salaris justos a les treballadores i els assegurin les condicions laborals mínimes.
- Quan les persones deixem de ser un número, a la nostra escola hi cabrà tothom, al nostre espai de treball hi cabrà tothom, i tots haurem guanyat la capacitat de conviure, relacionar-nos i enriquir-nos entre tots, i potser fins i tot descobrirem que els que anomenàvem els "especials" eren precisament persones.


I aquell dia la societat, sense voler, haurà canviat i serà diferent, més humana, més pausada, més somrient… i segurament més feliç
L’unic inconvenient… és que potser no caldràn festes com aquesta.
Publica un comentari a l'entrada