Un cross inclusiu, per una Escola Inclusiva

(Versión en castellano)

Fa dies que en Joan esta molt motivat i il·lusionat en córrer un cross. L’han organitzat a l’escola i sembla que han sabut motivar els nanos molt be. Ens feia angunia, com sempre, perquè evidentment ell no pot córrer tot el cross i no sabem molt bé com s’ho prendrà. La seva discapacitat el limitarà per fer-lo tot sencer.
Avui hem anat els dos, pare i mare, a veure’l Per córrer el cross, s'ha volgut vestir amb la samarreta del Barça. El cross no era molt llarg, uns 800 m i han començat els més petits, desprès els de 1r i 2n i el tercer torn era el seu. Els dels cursos superiors corrien el quart i últim cross.
Estava a la sortida preparat amb molta anticipació com si hagués de córrer 100 metres. Concentrat. Han trigat una mica a sortir fins que estigues tot apunt. Hi havia força públic.
I mentre esperàvem, els seus companys de l’any passat que l’han vist (aquest any ha repetit curs) l’han començat  animar. Era bonic. Han conviscut bastants anys amb ell i m’ha agradat que l’animessin. Ha estat un gest molt maco i un detall espontani per part seva.

Ha començat el cros. Ha sonat el xiulet i amb la seva lentitud de reflexes habitual ja ha sortit el darrer, malgrat la seva actitud corporal de sortida a l'esprint. La cursa d’en Joan s’ha acabat després dels primers 50 m. com era d’esperar. Ha decidit parar. Ha tornat a arrencar una mica més, perquè estava encara davant la majoria del públic i li deien que continues i ha fet un esforç en acabar els segons 50 m. Ja disposat a plegar ha continuat els 50 m. següents nomes perquè al final, al revolt els seus companys del curs superior l’esperonaven. Quan els ha vist, s’ha posat a córrer altre cop. Ha arribat fins on ells estaven i s’ha parat a saludar-los. La resta de corredors ja estava lluny. Li han dit que es deixés de saludar i que corrés,  així que ha continuat uns metres més. Pocs. Començava una pujada i allí ha dit prou.

Han entrat dos o tres companys a la pista. L’hi ha dit que havia de córrer i s’han posat a córrer amb ell. Ha continuat. Quan intentava aturar-se li deien que no i ell els feia cas. Han anat entrant més companys a la pista  i s’ha fet un núvol de nois i noies al final de la cursa al darrere d’en Joan, animant, empenyent i exigint que corrés i acabés. Quan ja un feia una bona estona que el cross havia acabat, un grup molt nombrós i sorollós de nens i nenes han aparegut a la recta final. Tots corrien amb en Joan i han arribat a la meta junts felicitant-lo per haver acabat.

Era emocionant. Portem dies sense saber com abordar el cross i sense albirar com afrontar-el. Els seus companys, no se n’havien preocupat en absolut per aquest tema, però són els seus companys! I quan ha calgut no han dubtat en sortir a la pista i fer el cross amb ell. Els era igual que tot just després tinguessin el seu cross i potser estiguessin més cansats perquè ja n’havien fet un abans. I entenien també que era el Joan el que havia de córrer els “seu” cross amb el “seu” esforç. Ells només l’han acompanyat i animat. L’esforç l’havia de fer ell. I cadascú ha fet el seu paper, amb naturalitat, espontaneïtat, simplicitat i eficàcia. I això resulta emocionat, sincerament.

Donar  un pas endarrere en l’escola inclusiva farà  que els “Joans”, no puguin compartir les aules amb els seus veïns del poble i no puguin córrer els cross amb els seus companys de poble o de barri. I els seus companys no tindran l’oportunitat d’entrar i córrer un cross amb un Joan.  Els “Joans” hi perdran. Però encara més important que això, és que la resta d’alumnes també. I per tant la societat també.
 L’èxit més gran del cross, no és que el Joan l’acabés (tot i que per nosaltres dos és molt important), són les actituds dels nois i noies generats després de molta convivència, que han acabat sorgint així de naturals i espontanis. Suport, exigència i acompanyament. Ni una gota de paternalisme.

No tenir el pressupost que cal per l’escola inclusiva, 
no comptar amb la complicitat i l’esforç innegable dels mestres, 
no comptar amb el suport de tots els pares, 
    no és una retallada a l’educació, és una retallada a un model de societat on tots tinguem les mateixes oportunitats i on tots puguem aprendre a viure amb tots i tenir el mateixos drets. 

I encara més, és un retall a l’opció de que tothom pugui treure el millor que té dins seu. Tothom.


En Joan té la Sd. de Down , viu a Centelles (Catalunya ) i els seus pares i ell, han volgut que tota la seva escolarització l'hagi fet a la seva localitat, amb els seus veïns a l’escola i l’institut dels seus germans grans







Comentaris

MUNSA ha dit…
Franceç avui he llegit tot el que has escrit i com no he plorat, me amociona que en joan tingui uns pares que lluiten ten per ell, Avia

Entrades populars d'aquest blog

Jesús neix fill de riders

Pessebres Socials

Esperança? En què?