FINS SEMPRE ARCADI!!
Quedaven cinc dies només per menjar la mona. I si, per poc, però l'ha pogut menjar. A part d'acomiadar-se de tothom amb elegància, serenor i coherència, va acomplir aquesta darrera fita simbòlica.
Aquest era sovint el model d'esperança que tenia l'Arcadi. Tot i sabent que s'estava morint, va posar-se una fita, l'esperança de menjar-se la mona. I així ha estat sempre.
Les seves dades, les seves comparacions, ens presentaven un món, el real, que era tot menys engrescador. Amb unes magnituds de problemes a les que sembla impossible enfrontar-se i menys guanyar. De les seves xerrades sempre sorties amb embranzida per intentar alguna cosa o per lluitar-hi. I sempre hi havia alguna fita simbòlica per assolir. La declaració de renda amb objecció de consciència pel tema exèrcit, un posicionament, un no comprar segons què i segons on, etc. I ara que mentre escric això escolto la radio, sento un cop més com tothom l’estimava i és ben curiós que algú tan bel·ligerant i coherent, sigui tan estimat. I es que tenia un do per ser fins i tot alternatiu!.
Sovint quan jo explico coses semblant a xerrades que faig sobre la desigualtat al món, transmeto indignació i desànim. I quan em passa això sempre penso en ell. De fet, ell sortia (i seguirà sortint) sempre a les meves xerrades. La diferencia es que ell transmetia esperança. I això és un art i una habilitat que el definia molt be.
És al primer al qual vaig sentir dir que en el món hi ha prou riquesa perquè tothom pugui viure dignament. I que som la primera generació capaç de solucionar, si volem, el problema de la pobresa i la fam al món. Dos missatges que en el fons transmeten esperança i responsabilitat. Dos missatges que han marcat el meu activisme i la nostra responsabilitat generacional col·lectiva.
Ara ja no el tenim entre nosaltres. Ha marxat amb la mateixa pau i tranquil·litat que va viure. Els que l’heu conegut, recordareu que semblava no tenir pressa mai i la seva mica de coixesa que el feia caminar a poc a poc, ajudava a transmetre aquesta imatge. I ha marxat igual que caminava, a poc a poc i amb un somriure. Sempre tenia per tothom paraules personalitzades, amb sentit i més enllà de la conversa formal.
Només em queda, com a tothom agrair un cop més haver-me creuat amb ell a la vida. Agrair haver-lo conegut, haver-lo escoltat i haver-me encomanat i abrandat d'energia i ganes de seguir lluitant per un món amb més justícia i menys presencia d'armes i d'actituds bèl·liques i violentes.
Ben segur, com jo, molts seguirem el que tu creies i explicaves. Tu ho vares aprendre del teu pare i d'en Xirinacs, deies. Jo ho vaig aprendre de tu. Però compto (de fet comptem) amb l'avantatge que qui seguirà el teu camí, són ara centenars o milers. Són els centenars o milers que t'hem escoltat alguna vegada i ens has canviat la manera de mirar, analitzar i lluitar.
Bon viatge Arcadi! I GRÀCIES, Arcadi! Moltes gràcies!
Comentaris