“Top manta”: aturem l’espiral

     En español aquí : ___ 

Aquesta entrada va ser publicada el 13 d'agost el Diari Ara en una versió semblant pero una mica més resumida.

Fa un any va morir Mor Sylla a Salou durant un operatiu dels Mossos a casa seva. La crisi el va fer “manter” però era economista, tenia cinquanta anys, era un referent per als seus companys, als que ajudava, i va deixar una filla de dos anys. Des d’aleshores els “manters” han estat al punt de mira dels mitjans, de l’Ajuntament de Barcelona, dels cossos de seguretat i dels comerciants.
De debò creiem són un dels principals problemes de Barcelona? Una anàlisi mínimament reposada i seriosa ens fa adonar-nos que no. Ni és així, ni pot ser-ho, per diverses raons.

En primer lloc, el volum de vendes del top manta és irrisori en relació a l’activitat comercial de Barcelona. La consulta de qualsevol publicació o índex econòmic fa ridícula qualsevol comparació i, en particular, en relació als ingressos per turisme: som la segona ciutat del món en volum de despesa turística per resident, i la sisena en ingressos totals, amb 12.391 milions d'euros. El suposat perjudici econòmic que causen els manters és molt reduït i afecta sobretot a alguns autònoms i petits comerços de zones concretes on es col·loquen.. I malgrat tot, hi ha associacions de comerciants que els han convertit en l’enemic, quan no són una amenaça econòmica real tot i que com a societat sembla que hem acceptat que els manters són una amenaça econòmica.   

Tampoc no es sostenen els arguments del seu frau fiscal. Primer que sense papers no es poden pagar impostos directes. I segon que els volums d’impostos que no paguen son també ridículs al costat de l’elusió i evasió fiscal de les grans empreses. Tothom ja és conscient que l’elusió i evasió fiscal de les grans marques i companyies és un fet i te unes proporcions desorbitades, però amb això no s’omplen portades cada dia. Com a societat sembla que hem assumit que contra aquestes empreses i aquestes grans marques no podem fer res.


Si ens fixem en el problema d’ordre públic aquest també és molt limitat, el d’imatge discutible i l’única resposta clara és la judicial i la policial, emparada per la llei mordassa que ens hem hagut d’empassar. L’excessiu desplegament policial i el desencert d’alguns agents amb un tracte inhumà en alguns casos fa que moltes intervencions resultin completament desproporcionades pel tipus de delicte del que es tracta. La mateixa acusació d’”organització criminal” per part del Mossos a la darrera operació fa uns dies, amb motius que no s’aguanten per enlloc, dispara totes les alertes sobre què hi ha realment al darrere d’aquesta persecució i criminalització dels manters. Tothom està d’acord que hi ha un problema de pobresa i vulnerabilitat al darrera, però de la mateixa manera que els ignorem quan els veiem córrer, quan entren o surten amb nosaltres al vagó del metro, o quan els han ficat a la presó o a CIE, com a societat, sembla que hem acceptat també que no podem fer res per ells.

S’han dedicat moltes hores i pàgines de diari a parlar dels manters, nacionalitats, productes que venen... detalls absurds. Al mateix temps, s’ha informat poc i malament sobre les causes multidimensionals del fenomen, i això no ajuda a fer-se una idea ni de la seva dimensió real, ni de com abordar-lo. Com que s’ha convertit en un tema de trifulga partidista, es repeteixen les declaracions incendiàries sense que ningú aporti arguments o propostes diferents o alternatives. I sense que s’escoltin o es discuteixin les propostes dels propis manters. Tothom sap que els productes que venen al carrer no els importen ells, ni els porten ells de contraban, sinó que els compren a botigues de la pròpia ciutat o de l’àrea metropolitana de Barcelona. Tothom sap que el producte arriba tranquil·lament al port de Barcelona i que els veritables responsables del comerç massiu de falsificacions són empreses molt opaques i com a societat semblaria que hem assumit que contra aquestes empreses no es pot fer res.

Com a societat tenim un problema. Castiguem al pobre que tenim al davant perquè és el més fàcil, i no volem veure, entendre i enfrontar les amenaces més grans i serioses. Ser una capital mundial i una gran destinació turística suposa algunes contrapartides negatives i la menor d’elles és el top manta. Amb els hotels, els busos turístics i les guies amb banderetes arriben també els apartaments turístics il·legals, les franquícies que acaben amb el petit comerç, l’augment del preu dels lloguers i del consum d’alcohol -amb tot el que comporta-, el risc de convertir-nos en objectiu terrorista. ... i el top manta. Ho veiem a totes les capitals globals. I ho estem veient a Barcelona. Cal assumir que el top manta ha vingut per quedar-se. En la forma que coneixem, o en alguna altra. I potser ja és hora que en comptes de seguir escalant el conflicte s’asseguin tots els implicats i responsables polítics i econòmics i en parlin, perquè el problema no és d’aquest Ajuntament i del seu equip de govern: ho era dels passats i ho serà de tots els que vindran. Igual que les contradiccions, perquè certament no podem presumir de ciutat solidària i acollidora si no mirem a la cara als manters.

Fer servir els manters per a la picabaralla partidista, la baula més feble, per llançar-se dards uns contra els altres, no ressol res i genera problemes afegits a gent que ja prou difícil ho té. Ara la oposició fa la batalla als que governen i quan els toqui a uns altres, escoltaran de l’altre bàndol els mateixos arguments que fan servir ells. Només cal apropar-se als manters per empatitzar-hi i no acabar d’entendre com tanta gent -individualment tan sensata- està permetent que joves pobres vagin a presó per vendre quatre coses al carrer. És absurd i injust. Profundament injust.

Com a ciutat i com a societat cal reaccionar. Barcelona és massa important. Tots som Barcelona quan sortim de Catalunya o d’Espanya, i a tots ens agrada que la reconeguin com una ciutat oberta, viva, divertida i solidària.

Com a societat no podem acceptar segons què, malgrat sembli el pensament imperant, i hem d’exigir una solució al tema dels manters i col·laborar en la mesura del possible.

Si els partits deixen d’utilitzar-los per desgastar-se mútuament, si els cossos de seguretat deixen d’utilitzar-los per castigar als polítics, si els grans empresaris del comerç deixen d’utilitzar-los contra un govern que no els agrada, si els petits botiguers se’n adonen que el seu problema és el gran comerç i no els manters, si tots plegats juguen net s’adonaran que cal aturar aquesta espiral. Hi ha molta gent disposada a mediar, facilitar i col·laborar en la cerca de solucions. No serà fàcil ni ràpid, però coses més difícils hem fet. I ho volem fer.