La torre 38 de la MAT,... l'han acabat. Nosaltres,..tornem a començar! !

El dimarts estant en silenci al peu de la torre, observava que ja te una alçada de 60 m. dels 70 m. que ha de tenir. Els treballadors triguen una bona estona a baixar des de dalt, tot i que van lleugers. Una tanca separa el seu espai de treball i nosaltres. Al nostre costat, mossos d’esquadra,.. molts. Ens toca a més d’un mosso per cap. Tenen fins i tot un furgo per si ens han de detenir.

Hem encès una espelma i fem silenci al voltant de la tanca. El silenci nomes el trenca l’emissora dels mossos per consultes sobre coses que segueixen passant arreu, maltracte a una menor, un robatori.. i alguna pregunta aïllada de que estem fem nosaltres. El que ens arriba per l’emissora ens recorda que el mon continua funcionant mentre a la torre 38 sembla que quasi tot estigui parat. El mosso respon que no fem res, fem silenci.

No fem res, fem silenci. Meditem sobre que hi fem avui al peu de la torre 38 (que tots aquest mesos hem evitat de construir), veient com l’aixequen, com “han guanyat”. Malgrat tot, els treballadors, el desplegament excessiu de mossos, la nostra actitud, fa que la pròpia torre avanci feixuga, sense orgull de ser ja tan alta. Sembla que sigui conscient, que malgrat desafia el cel com les altres, el seu acer esta ple d’energia humana, de silenci, de lluita, de contemplAcció.

Han estat 8 mesos intentant que no es construís la torre. Hem fet de la 38 un símbol de la resistència, de la paciència, de la No-violencia, del debat. I la 38 és quasi a dalt de tot. Hi ha hagut moments de pau i de molta alegria sota la torre,... i ara es allí dalt. El sentiment és doble. Si, no volíem que es construís, i ara es allí dalt de tot. És evident que no hem aconseguit el que volíem.

De fet, des de l’inici sabíem que el mes probable era que es construís, i per tant l‘exit de la nostra lluita ja anava -des del seu origen- mes enllà. Nomes quan pensem que la nostra lluita no es la 38, i que amb ella hem après moltes coses noves, la 38 va agafant uns altres tons, que a aquesta hora de la posta de sol la fan molt menys freda, malgrat el vent gèlid que aquest dies que acompanya el nostre silenci.

Agafa el to d’aprendre a fer una lluita no violenta.

El to d’aprendre que molt pocs podem tenir molta força.

El to de que molts no violents, ... la tenim tota la força.

El to de que el que els nostres actes han de ser el reflex del que tenim a dintre.

El to d’haver descobert nous companys de ruta.

El to de compartir explicacions e intencions amb els nostres “aparents” opositors.

El to d`haver pensat molt al voltant del que representa això i el d’haver fet pensar molt.

La nostra actitud ha provocat mes reflexió que oposició, mes adeptes que enemics...

Els mossos amb els que sempre em mantingut una conversa cordial i que han tingut sempre un tracte correcte, han marxat mes d’un agraint no haver d’intervenir en una acció que al final entenia tan be com nosaltres.

Els treballadors, de múltiples llengües i races, es pregunten seriosament el perquè de tot plegat i prenen mes consciencia del que estan construint. Agraeixen sovint la nostra companyia i que els haguem explicat sempre que fèiem i perquè. Demà ens trobaran a faltar a la nova torra que construeixin ves a saber on.

Nomes de lluny estan en algun despatx de dalt de REE (red Electrica Espanyola), ens veuen com un destorb o potser fins i tot, alguna vacil·lació de si podran acabar de construir això, si que hauran tingut.

Avui al vespre, ja estan recargolant els cargols per darrera vegada i totes les punxes ja estan col·locades. Això vol dir que demà recolliran eines i la donaran per acabada. Hem entrat al recinte protegit per les tanques. Ningú ens ho ha impedit. Ni els mossos ni els de seguretat. Era la objecció de consciencia de tots plegats i també el sentit comú de tothom. Era un suport en silenci a la nostra lluita, -la de tots de fet-.

Ara ja esta construïda i demà trauran les tanques i podrem tornar tranquil·lament a seguir fent silenci. A meditar. A pensar. A aprendre. A sentir-nos companys d’algu en silenci.

I a pensar seriosament, que desprès de tot el que hem après, tenim molta mes força, que ens cal seguir aprenent, mirant endavant i, decidir on posem la nostra meditació, la nostra força i la de molts mes, la propera vegada.

Gràcies Mas Blanc. Gràcies companys.