La Creu del Sud

En castellano aquí:  CAST Sovint en veure les notícies, en escoltar algú parlar o quan fan declaracions, ens acabem preguntant que és veritat i que no. Com va anar la negociació fracassada entre PSOE i Podemos? Qui diu la veritat? Perquè expliquen l'1 d'octubre tan tergiversat als mitjans espanyols si els que hi érem saben que va anar d’una altre manera? És veritat que el CNI coneixia els moviments del cervells de l'atemptat de Barcelona?. Perquè els refugiats tenen tanta propaganda en contra? Perquè la gent es creu segons què? Que ha passat amb la veritat? On queda? No l'interessa a ningú? Segur que sí. Tots tenim un posicionament més o menys clar de qui va tenir la culpa del fracàs de la negociació entre Podem i PSOE. I un posicionament sobre el procés. I una opinió sobre els refugiats. I íntimament, tenim clar si el CNI coneixia o no els moviments dels terroristes. Us heu fixa't que quan sentim una notícia que recolza o reforça el vostre posicionament, l...

En castellano aquí:  CAST M'explicava un company (1) que una vegada havia anat a reunir-se amb uns ancians prop de la frontera de Somàlia. El paisatge era ple de dunes, que el vent movia sempre capritxosament, tapant fins i tot molt sovint la carretera. -Vinc de l'altra banda de la frontera -va dir el company per iniciar la conversa-. - "Quina frontera?" va respondre l'ancià mirant-se les dunes. Sovint aquestes preguntes i intuïcions ens serveixen per adonar-nos de fets que per habitual han deixat de cridar-nos l'atenció, però que no són gens normals. Que és una frontera? Qui la marca? De què serveix una frontera per les dunes, el vent, el sol, la lluna, els estels o la pluja? "Quina frontera?" La seva resposta condensava tota aquesta reflexió. No era ignorància, sabia de sobres les morts que aquella frontera havia generat. Com ho sabem nosaltres. Aquella i tantes altres fronteres. L'informe "Vida en la necrofrontera" de ...

Són a casa nostra després de dedicar anys a arribar-hi. Pel camí han patit gana, set, han vist morir companys i també ells sovint, han estat a punt de deixar-hi la vida. El darrer pas, complicat, els ha deixat marcats de per vida. Passar-te hores, de nit, veient com la dèbil embarcació on viatges s’enfonsa, sense ja cap esperança de sobreviure, no és senzill de superar. L’arribada és freda, sovint amb mesures de protecció. Lògiques però distants. Paperassa que no entenen. Transport a no saben on. Policia, jutges i centres que, encara que estiguin bé, no són el que ells esperaven trobar. Dificultats i entrebancs per aconseguir papers, permisos de residència temporals però no de treball. Documentació que sols no aconseguirien mai, perquè el sistema està pensat perquè sigui quasi impossible sense ajuda. I notant sovint les mirades i recels de persones obertament o inconscientment racistes, l’exclusió a l’hora de llogar un pis, d’accedir a una feina o d’anar simplement a comprar i...

La tarda del 15 d’abril es cremava Notre-Dame. Les televisions ho retransmetien en directe. L’incendi, i alhora el patiment de milers de francesos que veien com cremava tot un símbol. I el foc feia desaparèixer amb poques hores, segles de feina i història. Una tragèdia. És difícil imaginar les hores i hores de feina, suor i il·lusió que hi havia en aquest sostre. Abans que s’acabés l’incendi varen aparèixer les primeres notícies de donatius per reconstruir Notre-Dame. I l’endemà hi havia més de 1.000 milions d’€ disponibles. Si, més de 1.000 milions. Perquè algunes tragèdies tenen 1.000 milions en menys de 24 h i altres no aconsegueixen ni un €? Perquè entre 4 persones o empreses poden regalar 1.000 milions en poques hores sense que ni elles ni les seves empreses se’n ressentin? Fins a quin punt era una operació de publicitat? Perquè algú pot tenir tants milions per donar quan la immensa majoria no en veurà cap ni en tota la seva vida? No ens poden tornar a dir que no hi ha diners ...

En castellano Fa ja 30 anys que vaig entrar a treballar a Intermón, i aquest mes de maig tanco la meva etapa a Oxfam Intermón . En aquests 30 anys he fet moltes coses, i en aquest moment, més que pensar en el que deixo, penso en tot el que he guanyat durant aquest temps. Vaig començar a treballar per Intermón en acabar la carrera de medecina i just després de casar-me, l'any 1988. Aleshores vàrem marxar amb la Susanna a Bolívia, a Charagua, en ple Chaco. Allí vàrem donar un cop de mà en el sistema públic de salut, fent de metges a la zona de Cordillera treballant bàsicament per la població guaraní. El 1992 Intermón em va demanar de coordinar l'àrea d'Àfrica Austral en un moment on Intermón creixia i s'obria a més països i realitats. Vaig estar 8 anys coordinant Angola, Moçambic, Namíbia i Tanzània. Aquells anys també vaig participar activament en la gènesi de l'acord amb Oxfam per treballar plegats, ja que Àfrica Austral va ser l'àrea pilot de la confeder...

En castellano aquí:  CAST Tant a les eleccions generals, com les municipals o europees podran votar per primera vegada les persones amb discapacitat intel·lectual. És una vella demanda seva, del sector de la discapacitat i de tothom, que ha suposat molts anys de lluita. El desembre del 2018 Congrés i Senat ho aprovaren per consens però la Junta Electoral Central, responent a raons més polítiques que tècniques ho ha qüestionat publicant al BOE una normativa infumable que atorgava a membres de la taula, apoderats o interventors, la legitimitat de qüestionar aquest vot. No es pot traspassar aquest poder ni responsabilitat a persones inexpertes en el tema. Una taula electoral no és el lloc per valorar això i a més la mesura és estèril perquè tampoc els podran impedir finalment votar. Cal preguntar-se com hem arribat aquí i cal fer-ho perquè en el cervell de tothom, persisteix un racó on queda la convicció que el vot d'una persona amb discapacitat intel·lectual no pot valdre el...

En castellano aquí:  CAST Article publicat originariament al diari ARA en versió una mica redudida:  bit.ly/ARAvotJoan19CAT El passat 6 de desembre coincidint amb el 40 aniversari de la Constitució el BOE va publicar una reforma de la llei electoral que permetia votar a les persones discapacitades acabant així amb una anomalia històrica de la democràcia espanyola. Tots els que tenim fills discapacitats coneixem els raonaments absurds i les decisions arbitràries de molts jutges que durant anys han intervingut per negar aquest dret: se'ls preguntava per exemple quants senadors aporta Catalunya al senat o distingir entre un sindicat i un partit polític. I quanta gent no votaria a l'Estat espanyol si apliquéssim aquest criteri a tothom? Afortunadament, i seguint les consignes del dret internacional, aquest dret s'ha recuperat i en les properes eleccions podran votar 100.000 persones i escaig. A les portes d'una època carregada de convocatòries electorals ja ens dis...