Nadal ho és per un empadronament
Josep i Maria, varen tenir el fill a Betlem perquè havien anat a empadronar-se. Els dies de camí, amb ella embarassada, varen ser la causa que el fill neixes lluny de casa. L’embaràs no eximia de l’obligació. I si ho penseu bé, és una animalada!!
Fa més de dos mil anys, una de les notícies trending tòpic de tota la recent història, es produïa originada per un empadronament. Josep i Maria, varen tenir el fill a Betlem perquè havien anat a empadronar-se. Els dies de camí, amb ella embarassada, varen ser la causa que el fill neixes lluny de casa. L’embaràs no eximia de l’obligació. I si ho penseu bé, és una animalada!! Haver de fer dies de camí només per empadronar-se, trobar-se que no hi havia allotjament i havien de dormir al ras i infantar lluny de casa en un lloc inhòspit. No hi parem massa atenció en aquest detall que feu que el naixement fos així.
Només ho obviem perquè en aquella època pensem que podia ser normal que només per empadronar-se fos justificable tot això. Un se n’adona amb aquests detalls, el senzill que pot ser avui, coses que fa anys eren increïblement complicades. El cens, l’empadronament, ha estat de sempre un acte administratiu que permet saber quantes persones hi ha en un lloc, ciutat o país. Però en aquell temps un simple acte administratiu podia suposar una barbaritat com aquesta. De fet, l’acte administratiu en si, no sembla que fos un problema, però només es podia fer en uns pocs llocs i tothom havia d’anar-hi i ni una gestació avançada era raó per no fer-ho.
Més de dos mil anys després, en plena era de la digitalització, ens sorprendríem si empadronar-se fos un mal de cap semblant. Empadronar-se es pot fer a cada poble i ciutat del país. I segueix sent una obligació tant per la ciutadania com de l’ajuntament que té l’obligació de tenir tots els seus habitants empadronats.
I malgrat ser teòricament tan senzill, aquest tema s’ha convertit en un mal de cap per força persones al nostre país, on els seus ajuntaments posen tots els inconvenients administratius que poden per no fer-ho.
I no estar empadronat, té sempre les mateixes conseqüències, no existir administrativament. Si no existeixes administrativament, ningú s’ha de preocupar de la teva salut i no cal que t’atenguin. Ningú ha d’escolaritzar els teus fills i no van a l’escola. No existeixes pels serveis socials i no t’arriben les ajudes. I mentre tot va normal encara pots trobar algun camí per resoldre les situacions, però si arriba una pandèmia, no et pots moure i només s’atén als que diu el registre, quedes fora de tota opció d’atenció.
Realment sembla increïble que més de dos mil anys després segueixi sent tan difícil empadronar-se. Bé, sent sincers, difícil si tens una situació de vulnerabilitat. Si tens una casa, recursos i feina, tot és bastant senzill. Ara bé, si estàs rellogat a una habitació i el propietari del pis, per por a la il·legalitat no ho vol reconèixer, ja no tens domicili. Si vius al carrer, tampoc. Si no tens documentació en regla o no tens papers, tampoc. I desenes de situacions més, on persones amb pocs recursos, es veuen abocades a viure. Els ajuntaments es defensen dient que s’ha de complir la llei, però el que realment hi ha és un oblit de la seva obligació d’empadronar i un excés de zel en complir i inventar requisits per assegurar que no sigui senzill empadronar-se a segons qui. I després quan hi ha incendis com el de Gorg, no sabem quanta gent hi havia ni qui falta.
En el millor dels casos és una estratègia política per assegurar que les persones vulnerables no estiguin al teu municipi. No hi siguin i no les hagis d’atendre. No tinguis l’obligació d’escolaritzar els seus fills, ni d’atendre’ls socialment o sanitària.
L’entitat que agrupa a totes les sindicatures de greuges municipals, ha tet un manual que ofereix solucions administratives per tots els casos a tots els ajuntaments que vulguin resoldre el problema. Si un ajuntament no ho fa, és perquè ha pres l´opció política de no fer-ho. I si, això té un nom, aporofòbia. La història de l’empadronament de Betlem un Nadal fa més de dos mil anys, no està tan llunyana.
Comentaris