On menys ho esperes...

Si alguna vegada heu passat per davant la subdelegació del govern que hi ha al Passeig de Sant Joan potser haureu vist una cua llarga de gent. És una de les conegudes com a cues d'estrangeria. La varietat de trets facials de gent arribada de tot arreu és característica Són persones que estan esperant obtenir una cita per aconseguir legalitzar, regularitzar o renovar la seva situació a casa nostra.
Aconseguir la documentació per "tenir papers" és un via crucis. És gairebé impossible aconseguir "papers" sense l'ajut d'una entitat o expert que interpreti i acompanyi per saber que has de fer realment en cada moment i quin és el següent pas. Inimaginable fins que has seguit un cas de prop. I la majoria, nouvinguts i víctimes de la desigualtat d'oportunitats més cruel, no tenen ni entitats ni persones que interpretin el que cal en el seu cas. La conseqüència és que acaben desorientats en el laberint burocràtic, dissenyat deliberadament perquè es perdin, generant una mena de mecanisme de selecció natural.
Per això la del passeig de sant Joan és una llarga cua de gent en silenci, sovint espantada, angoixada i amb drames individuals difícils d'imaginar. No sabem el que és i com limita, no tenir papers.
Alguns hi són dia rere dia esperant que els arribi un torn que mai no arriba. Altres fins i tot dormen al carrer per assegurar un bon lloc l'endemà. I tot això només perquè els atenguin.... després el seu cas es pot denegar. Hi ha persones de la cua, que ni tan sols saben que legalment no tenen cap opció.

M'ha tocat anar-hi tres vegades per acompanyar a persones a aconseguir els seus papers. I la cua i les persones que hi ha m'encongeixen el cor. Se'm fan presents moltes històries conegudes i altres que deixen intuir les cares que hi veig.
En arribar a la porta no hi ha cap persona d'informació sinó personal de seguretat d'una empresa externa que decideix qui passa i qui no. No ha de ser fàcil aquesta feina. Estar tot el dia davant de persones cansades, que han dormit poc i fa moltes hores que fan cua, desesperades i que necessiten imperiosament entrar perquè pot ser la seva única oportunitat. I això no una vegada, sinó, dia rere dia, setmana darrera setmana.

Les tres vegades que hi he estat, he coincidit amb una persona que fa aquesta tasca de personal de seguretat i m'he quedat mirant, vull dir admirant com fa la seva feina.
L'he vist atenent en català, castellà i angles, però potser també sap algun altre idioma (és increïblement reconfortant que t'atenguin en una llengua que coneixes, quan no entens bé la del país d'acollida i tens un problema greu)
L'he vist escoltant un per un amb atenció a les persones de la cua.
L’he vist buscar solucions si n’hi ha.
L'he vist recollint el patiment i donant informació valuosa a la qual sovint no tenen accés.
No fa favors a ningú però amb la seva actitud, ha donat esperança a molta gent. I també estic segur que els que no han pogut entrar, han marxat amb la satisfacció, almenys, d'haver estat tractats amb dignitat com a persones.

Un exemple de com des del teu lloc de treball, fins i tot des d'un lloc de treball amb tan mala premsa, simplement fent les coses bé, aconsegueixes canviar com un mitjó el teu entorn. No sé com es diu, no sé què l'impulsa a fer-ho així. Només ser que és un exemple de com fer una feina ben feta.
Possiblement no és l'únic, però és el que jo he vist. Per ell i per tot el personal de seguretat que, com ell, no posen la seva petita quota de poder en l'uniforme i l'arma sinó en l'empatia i la dignitat, moltes gràcies!
Aquesta actitud, lluny de debilitar-lo, reforça la seva autoritat, perquè la violència, el racisme i la manca de respecte només serveixen per perdre tota l’autoritat i deixar-te nomes despullat amb la força.
I quan això ho fas amb gent vulnerable, a part de reforçar la teva autoritat, et converteix en extraordinari.
Gràcies noi de seguretat del Passeig de Sant Joan!

Comentaris

Cris Ruano ha dit…
Quan vaig coincidir amb aquesta persona també em vaig quedar sorpresa de la seva interacció i de les bones sensacions que transmetia atenent cada persona en un context en el que esperes trobar-te una persona seca i cansada de la seva feina. Agraïda de que hi sigui! :)

Entrades populars d'aquest blog

El subconscient de la Junta electoral... i el nostre.

L’epidèmia que ho va canviar tot, ... i ens obligar a retrocedir (1ª part)

L’epidèmia que va canviar-ho tot, ... i ens va permetre fer un salt endavant (2ª part)