Jugant amb foc

Article publicat a Catalunya Plural el 9 de març del 2020                                                    En castellano

No acceptar els problemes i tractar-los tan bon punt arriben, és una font de maldecaps i la pitjor manera de resoldre'ls. O dit d'una altra manera, la millor manera de complicar-ho tot,  i fer-los grossos com les boles de neu rodolant sobre neu nova.

Europa, feia molts anys que no mirava el problema de les migracions de front i el 2015 va decidir directament no afrontar-lo i derivar el problema a tercers. L'arribada d'un nombre important de refugiats Sirians a l'illa de Lesbos incrementava per aquesta via, el trànsit ja existent de persones de diverses nacionalitats. L'origen de les arribades com es veu en aquest vídeo de CCAR, ha anat variant, però el 2015 l'arribada de persones de Síria, va ser la que va disparar les alarmes.

Si, sembla mentida, però qui fa sonar les sirenes d'emergència no va ser l'arribada de persones pobres sinó la de persones de classe mitjana o alta que fugien d'una guerra.
Llavors Europa va decidir delegar el problema en tercers països (per no tacar-se les mans amb la feina bruta) i deixar també a l'estacada als països que eren punt d'entrada, Grècia, Itàlia i Espanya. Una decisió certament preocupant en una Europa que volia créixer junta i que va deixar enfonsar-se en la misèria a Grècia, que va contribuir a fer crèixer la ultradreta i la xenofòbia a Itàlia i que va decidir no mirar que passava a Espanya.

I no calia ser molt astut per saber que fer pagar els plats trencats als veïns, no era bona idea, però si aquests veïns són estats com Turquia, Líbia i Marroc, és comprar totes les butlletes en la loteria de fer el problema més gros, i complicar molt la seva solució.
No vulgueu saber que ens ha costat l'acord amb Marroc. Segurament una indecència en euros i una altra en rebaixes als drets humans a un país que ja els tenia a preu de saldo. Sabem qué ens està costant delegar-ho en un no-país com Líbia, on ens estem deixant milions d’euros perquè les mateixes patrulleres líbies siguin el principal enemic dels nàufrags i de les entitats de salvament, en comptes de ser qui els ajudi. Una altra decisió flagrant de l'Europa que segueix carregant-se la legislació internacional, aquesta vegada la de mar oberta. I sabent que a Líbia hi ha alguns dels camps de detenció més salvatges i mortífers que s'han conegut mai.
Sabem també els que ens va costar que Turquia tanqués l'aixeta: 6.000 milions de euros. Però un delinqüent que veu diners fàcils, ni té paraula ni es conformarà amb 6.000 milions de €, si veu que el proveïdor pagarà el que sigui. I aquest és el cas de Turquia, embolicat en centenars de fronts internacionals i en el mateix front intern per mantenir el poder. El seu president farà el que calgui per mantenir-lo. Entenent pel que faci falta... el que sigui necessari. Ja ho saben prou els que s'estan podrint a les presons només per la sospita de no simpatitzar amb el seu president.

I és clar, ha esclatat la bombolla que hem anat inflant i ara que ja no la podem amagar, Europa es comporta com Turquia, Líbia o Marroc. I així ens arriben les imatges del que està passant a Grècia i com estem tractant els refugiats amb foc real a mar obert o amb violència extrema a la frontera. En la mateixa direcció el Tribunal Europa de Drets Humans decideix incomprensiblement que les devolucions en calent no són il·legals, es tanca una altra vegada el cas del Tarajal, es suspèn la convenció de Ginebra a Grecia i ara tots els països posaran a la seva disposició els seus exèrcits per evitar, per la força, que arribin refugiats. Violència injustificable contra innocents a costa dels drets humans, dels valors europeus i de la dignitat de la unió. Ja sembla que fins i tot s’han oblidat les caretes per negar el respecte als valors fundacionals i es fa a cara descoberta.
La convenció de Ginebra inspirada i redactada per Europa i les seves recents guerres, no va pensar aleshores que reconèixer persones, reconèixer refugiats, era en els dos sentits. Una tristesa. I aquests dies ja sense dissimular, tothom ha decidit que els interessos, són els interessos i que ser persona, queda només pels moments en els quals això no tingui costos econòmics, socials o de poder.

I el pitjor de tot això, és un cop més, que tot aquest cinisme e hipocresia es destapa, no per persones pobres que fugen dels seus països buscant una oportunitat, si no per persones de classe mitjana i alta a les que una guerra ha fet fora de les seves cases i el seu país. Una guerra com sempre cruel, en la qual la diplomàcia, els interessos estratègics europeus i les armes que els venem a tots plegats, són més importants que el mal que fan.
Si es pogués mesurar en tones tot els patiment a la frontera, a Síria, als camps de Lesbos, als carrers de tota Europa, a .... no tindríem cap grua prou potent per suportar-ho.

Que no ens enganyin més. I fem el que puguem perquè els nostres dirigents sàpiguen que això, no és el que una immensa majoria volem. Ni és el que ens han venut com Europa, ni és el que acceptem com humans.

I fem el possible per acollir humanament a tots els nivells a aquells que ja han arribat. Si us plau! Organitzeu-vos a pobles i ciutat per donar la cara més humana que tenim que serà la millor resposta a tanta inhumanitat, injustícia i ignomínia!
Com ciutadania acollint a qui sigui i com a ciutadans exigint als polítics.


I si esteu perduts com concretar demandes polítiques aquí teniu uns documents que us poden ajudar:

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El subconscient de la Junta electoral... i el nostre.

L’epidèmia que ho va canviar tot, ... i ens obligar a retrocedir (1ª part)

L’epidèmia que va canviar-ho tot, ... i ens va permetre fer un salt endavant (2ª part)