Estat de benestar o estat de drets
L’any 2012, a l’informe “La trampa de l’Austeritat” elaborat per Oxfam Intermón, es comparava la crisi que s’estava iniciant a occident amb les anomenades “polítiques d’ajust estructural” que va patir Sud-Amèrica, Àfrica o Àsia als anys 80. Aleshores dèiem que tenia unes similituds més que sospitoses. I que les conseqüències probablement també ho serien.Anticipàvem que la desigualtat després de la crisi seria molt més gran, que a Europa hi hauria entre 15 i 25 milions de persones pobres més que llavors, i que Europa necessitaria entre 20 i 30 anys per a recuperar-se com ja havia succeït a les regions i països del Sud.
El darrer informe que presenta l’organització Oxfam Intermón aquest gener tot just abans de la cimera de Davos d’aquest any, “Benestar públic o Benefici privat?” confirma que passats 10 anys de l’inici de la crisi, els resultats han estat els que s’anunciaven malgrat les dures crítiques per alarmisme que en aquell moment feien alguns a l’informe.
A Espanya, per exemple, ara sabem que la crisi a casa nostra va suposar una davallada important del percentatge de riquesa a les mans del 50% més pobre (4 punts percentuals) i un increment considerable al 10% més ric (8 punts percentuals). La davallada d’uns i l’increment dels altres incrementa la bretxa entre rics i pobres. I podem tardar fins a 10 anys més a recuperar la situació de desigualtat prèvia que hi havia abans de la crisi.
L’informe anticipa que una de les mesures més eficaces que tenim a hores d’ara, per revertir la situació, és tenir uns serveis públics de qualitat. Una educació i una sanitat publica i gratuïta, acompanyada d’altres polítiques públiques d’atenció a les persones. El que hem denominat l’estat del benestar (i que hauríem d’anomenar-lo de l’estat dels drets), és una eina molt potent per aconseguir que tothom, amb independència del nivell econòmic, tingui oportunitats.
La privatització, o la concertació en l’àmbit global han resultat excloents per als més pobres i per tant han incrementat la desigualtat. Les inèrcies del “mantra” que ens han venut de que lo “privat” funciona millor, són més fortes que les voluntats dels polítics per combatre-les. La lluita contra el desballestament de l’estat del benestar no és una lluita pel confort d’uns quants, ni per un privilegi, ni per un luxe, és la lluita per un dret i per un model que ha de permetre aquí i arreu, reduir les desigualtats.
Per això calen estats decidits, polítics que ho tinguin clar i hisendes que ho facin possible. I per això, la progressivitat fiscal i la lluita contra el frau són vitals. Entre els mesos de març de 2017 i 2018, els milmilionaris del món van guanyar cada dia 2.500 milions de dòlars cada dia. L’1% de la riquesa de la persona més rica del món del món és l’equivalent a tot el pressupost de sanitat d’un país de 105 milions de persones com Etiòpia. Un impost de només 0,5% addicional sobre la riquesa de l’1% més ric, permetria abordar l’educació de 262 milions d’infants que encara no tenen accés a l’escola.
Són 4 xifres esbossen les magnituds i ens permeten entendre que les solucions necessiten voluntat política. Ara per ara, els més rics son els que estan dictant aquesta voluntat i només una decidida i ferma acció política pot revertir la situació. Caldrà veure si entre tanta turbulència política som capaços de no oblidar ningú. I per fer-ho cal incorporar aquest eix transversal, indicadors per mesurar la desigualtat a tots els nivells, fer accions específiques i assegurar-nos que estem reduint.
Si no ho fem, estem dinamitant els fonaments de la justícia, de la ètica i de la convivència. I també els de l’economia, sí.
Comentaris